El santuari de la Mare de Déu de la Salut ( també de la font de la salut)

A redós de l’Església de Sant Andreu al capdamunt d’un carrer de cases hi ha el Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Forma un conjunt captivador en un paratge assolellat on prolifera l’olivera i els ametllers hi floreixen amb molta diligència, al peu de la muntanya, a 370 metres d’altitud, i en un bell mirador, des d’on es contempla la major part del Vallès.

Aquest conjunt està emplaçat al peu de la carretera de Sant Llorenç Savall a Llinars, un vial amb molts revolts, junt al Km 36 a uns 3 Km de La Garriga i a 5 de Cànoves, en un lloc molt cuidat, ornat de flors i plantes flairoses.

Es tracta d’una capella moderna, potser de finals del s XVIII, restaurada pocs anys abans de la nostra guerra pels amos de Can Bori, amb magnificència i bon gust, com s’entreveu a la primera llambregada, en tots els detalls: en la pedra, en les reixes, en les vidrieres i en el mosaic.

Aquesta Ermita de la Salut és citada per primera vegada l’any 1772. El 25 de novembre de 1800, es concedí la llicència per a celebrar-hi missa (Arxiu Episcopal, anys 1799-1801, foli 394-Mas). Però l’actual Ermita de la Salut, d’estil gòtic, degué ésser construïda damunt de la primitiva, segurament romànica, que es devia bastir els darrers anys del segle XVIII per acollir la imatge de la Mare de Déu, de marbre blanc com la neu, ric joiell obrat per un imatger desconegut, portat de Roma per un peregrí de Can Bori, família que, des de llavors, ha tingut cura de donar a la imatge el més ric estatge.

Els goigs en lloança de la Mare de Déu de la Salut, escrits per Mn. Ramon Garriga, musicats per Mn. Francesc Baldelló i ornats amb xilografies de Josep M. Nuet, ens ho diuen:


D’aquest poble, una vegada.
Diu que un noble peregrí,
Anà a Roma i de tornada
Vostra imatge ens dugué ací,
Perquè fóssiu nostra guia
Pel camí de la virtut

L’any 1936, el santuari no s’escapà del saqueig, com ja havia estat espoliada, l’any 1848, dels seus millors joiells; però la imatge pogué ésser salvada per uns veïns que, al primer moment, l’enterraren al peu d’un taronger – arbre que prolifera en els recers assolellats de moltes masies de Samalús – que diu que estigué florit tot el temps que emparà la imatge; però després, amb més calma, i per conservar-la amb tota seguretat, traslladaren la imatge a una vinya, on va romandre fins l’any 1939, quan fou tornada a la seva estada. I ja des de llavors, cada any s’ha celebrat la festa d’honor de la Verge, el quart diumenge d’agost, festivitat de la Mare de Déu de la Salut.

A poca distància de l’ermita i darrera l’absis de l’església romànica de Sant Andreu hi ha l’estela que en honor del sacerdot-poeta Mn. Ramon Garriga i Boixader (1876-1961), l’ermita de Samalús, que fou erigida en una festa celebrada l’any 1961. En aquest monòlit hi ha un poema, dedicat a Samalús, del sacerdot artista:

,

Brilla arreu, com un miracle
una tènue claror,
perquè tot porta el signacle
de les mans del Creador.
El creient prou que ho repara
que tot parla aquí de Déu:
les estrelles, l’alba clara,
boira i pluja, vent i neu,
feta amb gebre i serení,
i la rica pedreria.
Flor de llum, que ets poesia,
benaurat qui et sap collir.

Ultra el grupet de cases que hi ha a l’entorn de la parròquia, de la rectoria i del cementiri, hi ha a Samalús una cinquantena més de masies pintoresques i cases senyorívoles entre les quals mereixen ser esmentades. Can Bot, dels segles XVI i XVII, amb una capella del segle XIX dedicada a la Mare de Déu del Carme; Can Cavaller, Can Julià, Can Flaquer, l’antic Mas Vallfiguera, enfilat a la muntanya a 650 metres d’altitud, al peu de la Roca Centella, l’antic Mas de Can Bori, al principi del s XIX convertit en el castell de Samalús, amb matacans i barbacanes i amb finestrals del segle XVI addicionals; i Can Cuní, la darrera estada de Mn. Ramon Garriga, sacerdot, artista, poeta, folklorista, que es retirà a Samalús l’any 1915; una masia que Mn. Ramon Garriga convertí en museu.

Pere Comas
Cardedeu, 27 de maig de 1990