ELS RENTADORS PÚBLICS DE CALDES DE MONTBUI

Feia molt temps que pensava en retratar alguns dels rentadors púbics, que sortosament es conserven encara en aquesta població del Vallès oriental.

El moment històric en que progressivament s’aniran deixant de fer servir és correspon entre els anys de la guerra civil de 1936-39 i els primers de la postguerra . Demogràficament comporten una davallada considerable en la població de la vila ( calderins o montbuiencs). Així, es passa de 5 082 h el 1935 a 4 325 h el 1945. A partir d'aleshores, l'evolució de la població mostra un creixement constant, fins al punt que la vila ha duplicat els seus habitants en el període 1955-80. El 1955 hi havia 5 093 h i el 1975 n'hi havia 9 808. .. Durant tota la dècada dels vuitanta la població es va mantenir en xifres per sobre dels 10 000 h (el 1981 10 168, el 1989 10 833) i no fou fins el 1991 que el nombre d'empadronaments arribà als 11 293 h.

Tot i això, aquest creixement, produït sobretot pel fenomen immigratori, és un dels menys elevats de la comarca.

Equidistant de les dues capitals vallesanes, la vila ha restat relativament al marge dels dos grans eixos d'expansió industrial del Vallès: l'eix Cerdanyola-Sabadell-Terrassa i l'eix Mollet-Granollers, i no ha deixat d'exercir la funció de centre subcomarcal que havia tingut sempre respecte dels municipis més propers fins a la primeria del segle XX

La incidència del fenomen immigratori damunt la població ha estat ben notòria. Amb tot, les condicions d'habitatge i de treball, com també el fet que la població immigrada no es concentra en un sol nucli (tot i el pes que té al barri del Bugarall), unit amb el caràcter majoritari que continua tenint la població d'origen català, faciliten la progressiva integració en la comunitat calderina dels qui arribaren d'altres terres de l'estat.

El fet que aquest creixement de la població no es correspongué pas sempre amb l'oferta de llocs de treball, comporta l'èxode diari d'un bon nombre d'habitants de Caldes, que s'han de traslladar a treballar a localitats veïnes, amb conseqüències negatives per a la seva integració social.

Feta aquesta introducció –potser innecessària – tornem als safarejos públics que han estat testimonis d’aquest creixement econòmic i demogràfic, i sortosament a Caldes de Montbui – encara és possible veure’ls -.

Aquestes construccions permeten més d’un element de valoració :

A) el seu valor com a patrimoni arquitectònic, reflex i mostra d’unes construccions funcionals i utilitàries pròpies d’una determinada època i, per tant, amb característiques específiques.

B) la història social, i especialment la història de la dona, tenen en tant que espai de comunicació entre dones que configura uns elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i de l’ús d’aquests espais amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les rentadores després..

Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Roser Vernet, filologa :

tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera. Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! Si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

El sabó ens rentarà aquests draps bruts... o servirà per ensabonar algú.

I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem... el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

Per tot això, cal agrair l’esforç de Caldes de Montbui per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!

© Antonio Mora Vergés