Sant Mateu de Bages

El municipi de Sant Mateu de Bages, de 100,97 km², és a la part central del costat ponentí del Bages —que limita amb l'Anoia i el Solsonès— i a la dreta del Cardener, el qual ultrapassa al sector NE del terme, i a ponent la serra de Pinós i l'altiplà segarrenc de la Molsosa li fan de capçal. La serra de les Garrigues al N, la vall de Fonollosa a migdia i la depressió del Cardener a llevant constitueixen el marc geofísic d'aquesta extensa demarcació.

La serra de Castelltallat —llarga carena residual, amb el punt culminant a 936 metres, és l'element orogràfic principal del conjunt de planells, estreps muntanyosos i petites valls que afaiçonen el territori. L'ample altiplà superior, en el qual s'han desenvolupat històricament els nuclis de població més importants, fa d'espina dorsal, i s'estén de ponent a llevant des del confí segarrenc fins a la vora del Cardener, bo i separant la vall de la riera de Coaner, al N, de la que ha obert la riera de Fonollosa, o de la Vall, al vessant de migdia.

La xarxa hidrogràfica és molt pobra, constituïda únicament per la riera de Salo i la de Coaner, que corren paral•leles per la meitat N del territori. La primera procedeix de la serra de Pinós i de la vall de Matamargó; la segona es forma al vessant septentrional de la serra de Castelltallat. Ambdues desguassen al Cardener per la dreta, aigua amunt de Súria.

Sant Mateu de Bages limita al N amb Cardona i Navars, a l'E amb Súria i Callús, al S amb Fonollosa i Aguilar de Segarra i a l'W amb Sant Pere Sallavinera (Anoia), la Molsosa i Pinós (Solsonès).

Sant Mateu de Bages (569 m) és situat en un planell a l'angle inferior SE del territori, amb bones vistes cap a les terres baixes de la comarca, cosa que motivà aquell antic renom popular de Mirabages.

Celebra la festa major el tercer diumenge de setembre.



L'església parroquial de Sant Mateu de Bages és documentada des de l'any 983. De la construcció primitiva resta l'interessant campanar pre-romànic, de tres pisos, amb finestres d'arc de ferradura, els capitells de les quals es conserven al Museu Comarcal de Manresa. Als baixos de la rectoria, un curiós conjunt de sepultures antropomorfes són testimoni de l'antiguitat d'aquest centre parroquial.




El temple estat refet en èpoques successives; el 1831 fou substituït totalment per un de nou. Conserva el campanar antic, que constitueix un dels pocs exemples de campanar de torre coneguts a Catalunya en època pre-romànica.

© Antonio Mora Vergés