Fet aquest petit aclariment, us confesso sentir una gran tendresa vers els rentador públics; dit això comprendreu la meva decepció en comprovar que a Vallfogona de Ripollès els havien desfet; es conserva el lloc en que estaven a la Plaça de la Salut, ara buit i inútil.
M’explicaven que abans de ser anorreats , servien com abeurador pel bestiar – majoritàriament vacu -. El meu interlocutor manifesta no tenir-ne cap imatge, ni saber tampoc, si en té algun veí del poble.
Sembla que en alguna ocasió l’aigua deixava de rajar, i els calia aleshores a les dones de Vallfogona, arribar-se fins a la riera i fer la bugada damunt les pedres, en alguna ocasió amb els peus dins del corrent.
La pèrdua d’aquests testimonis – cas de confirmar-se – constituiria una autèntica desgràcia.
Recollirem imatges de l’exterior del proper Santuari de la Mare de déu de la Salut; el temple l’ any 1.649 era un petit oratori , erigit justament prop de la font de la Salut, indret en el qual, segons la llegenda, va ser trobada la imatge de la Mare de Déu.
L’Església, fruit de la forta devoció mariana, es començà a edificar l'any 1689. Les obres van durar dotze anys i va ser beneïda el 7 de setembre de 1701.
Goigs de Nostra Senyora de la Salut novament trebada en lo terme de Vallfogona del Bisbat de Vich
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/goigsBC/id/5007/rec/19Durant el segle XIX es van dur a terme diverses restauracions i obres. A causa dels avalots de 1936, va desaparèixer la mare de Déu, si bé sembla que es troba dipositada en un museu català. L'actual imatge de la Mare de Déu de la Salut és una talla moderna, sufragada per donatius dels vallfogonins, que va ser beneïda l'any 1964.
La façana d'aquest santuari llueix dins d’una fornícula una imatge de la verge esculpida per un home del poble. No hem pogut trobar qui ens faciliti el nom de l’autor. A la pàgina de l’ajuntament no es fa –tampoc - esment del llinatge d’aquesta persona.
Amb l'esvaniment de la capella de la Mare de Déu de Pòpul , prop del castell, el santuari va rebre l’altar i la imatge romànica de la meitat del segle XIII; una i altra cosa desapareixerien sota les flames que l’any 1.936, convertirien – també aquí - en runes i cendra una part del nostre patrimoni històric i cultural.
Avui en dia ha substituït a Sant julià com església parroquial.
Que la Marededéu i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels vallfogonins , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada