ERAMPRUNYÀ. Baix Llobregat

El lloc fou un dels punts centrals del camí ral, i en això pensava mentre en companya del Tomàs irigaray i Lopez, fèiem via des del nostre Vallès Occidental; en èpoques passades s’havia de pagar per creuar un pont, o entrar en un poble, i en els camins era freqüent trobar-se algun lladre , se’ls coneixia justament com “lladres del camí ral “ , uns i altres, els ponts, viles, i lladres eren però perills coneguts i “ visibles”; avui les limitacions de velocitat – quasi mai justificades tècnicament, i en algun cas “invisibles”- configuren un sistema molt més perillós. Contra peatges i “lladres del camí ral “ únicament cabia l’escapisme, avui però cal preguntar-se : Podem fer coses en contra d’això ? .



Certament, la major part de senyals de trànsit estan col•locats sota criteris diversos, estètics, econòmics; pocs o cap com a conseqüència d’un estudi seriós i independent dut a terme per tècnics . Hi ha en el nostre ordenament jurídic un mot curiós, prevaricar , que bàsicament es refereix a les resolucions que prenen jutges i autoritats, amb plena consciència de la seva il•legitimitat, o en la inconsciència culpable, que sol ser la situació més habitual. L’objectiu en qüestió d’un mes, fora empresonar, algun Conseller, almenys 20 Alcaldes i/o Regidors, i a ser possible un centenar de policies dels diferents cossos [ Els policies tenen entre d’altres obligacions la d’informar i proposar canvis, quan els senyals de trànsit estan mal col•locats ].

Que hi ha un stop, i amb un ceda el paso fora suficient ?, denúncia per possible prevaricació; que hi ha un límit obligatori que us sembla inadequat ? denúncia per possible prevaricació; Que feu tard per un control aleatori de trànsit que no us facilita cap justificant per lliurar a la vostra empresa ? denúncia per possible prevaricació; Que trobeu una discontinua que no es pot salvar entre dos punts sense saltar-vos el límit de velocitat ? denúncia per possible prevaricació. I així en tots els casos en que el sentit comú – que en teniu – us faci pensar que sou objecte d’un abús de dret.

Ah ! qualsevol resolució favorable la feu publicar, com a Carta al Director, en tots els mitjans de comunicació possibles.

Arribàvem finalment a la nostra destinació Bruguers, des d’aquí ens espera mitja hora d’ascensió fins a l’ espadat rocós del massís del Garraf, on hi ha – al meu personal criteri - una de les meravelles de Catalunya ; el castell d’Eramprunyà, - desconec hores d’ara el significat del topònim - el recinte conté nombrosos vestigis de l’època iberoromana, i el seu origen més remot podria ser una primera torre construïda amb fusta –així eren els primers castells, fins que els àrabs ens ensenyem a fer-ne –, clavada a la pedra roja, que es va fortificar anys més tard en el mateix lloc i amb la mateixa pedra dels voltants. Hi distingireu clarament tres recintes fortificats: l’exterior, on veureu una part important de la muralla antiga; el jussà, amb l’ermita de Sant Miquel i les tombes antropomorfes dels voltants; i el sobirà, on encara hi podreu reconèixer les ruïnes del castell-palau gòtic. La tesis reduccionista - sempre n’hi ha, oi ? – us dirà que va ser construït per defensar la frontera enfront dels sarraïns.

El lloc – pas obligat en el camí ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona- va ser el centre d’una baronia que comprenia els actuals municipis de Castelldefels, Begues, Sant Climent, Gavà, Viladecans i una part de Sant Boi.

Està documentat des del 957 i va tenir diverses etapes constructives, entre els segles XI i XIV.
Fins el 1323 va dependre directament dels comtes de Barcelona, fins que Jaume II el va vendre a la família March, la qual en va mantenir la propietat fins el segle XVI.

El castell fiu reconstruït com a part del sistema defensiu de la frontera entre Al-Andalus i l’Imperi Carolingi i com a seu de control polític i econòmic i militar en la zona entre el Garraf i el Llobregat.

El 1469, durant la guerra contra Joan II, va patir la primera destrucció i ja mai més fou reconstruït del tot. S’hi feren reformes parcials, i s’utilitzà més com a lloc de guaita que com a fortificació militar.

El 1729, com fa constar una inscripció a la roca, encara hi havia sometents fent guàrdia al castell. Junt amb les terres de la baronia, el castell, transformat ja en masoveria, fou comprat el 1879 per Manuel Girona, polític i banquer barceloní.

Abandonat a començament del segle XX, durant la I Guerra Mundial sembla que fou utilitzat pels espies alemanys que vigilaven el port de Barcelona i feien senyals a un submarí.

Les restes del Castell d’Eramprunyà estan ubicades dalt d’una muntanya entre penya-segats amb magnífiques vistes del Delta del Llobregat i part del Garraf. El conjunt consta de tres recintes fortificats: l’exterior (on s’hi poden veure una part important de l’antiga muralla), el jussà (on hi ha l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà) i el sobirà (on hi ha les runes del castell-palau gòtic). L’ermita del Sant Miquel d’Eramprunyà té dues parts: una de romànica (l’absis i el presbiteri), del segle XII, i una de renaixentista, del 1509 (la nau, el cor i la portalada).

Recollirem imatges - moltes – i tant el Tomàs Irigaray i Lopez, com l’Antonio Mora Vergés, tindrem una feinada, per fer-ne una selecció “bàsica” que pugui veure’s per Internet.

© Antonio Mora Vergés