Quan al topònim atesa la seva pertinença a l’església, el podem derivar del mot Abad; “ Abadia, lloc que està sota el domini de l’Abad” ; la casa passarà a dependre del Monestir de Santa Maria de l’Estany que va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendiés l’edifici del Monestir, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Fins l’any 1.596 dependrà de la Baronia de Lluça.
Arribàvem fins al pla de Badia en el vehicle tot terreny del nostre sherpa Xavi Masrramon Muntadas; des de l’indret veiem Sant Feliu Sasserra; la casa de Vallgatina, i lleugerament a l’esquerra més al fons, la gran casa de la Serra de Degollats, en terme de Santa Maria de Merlès.
El sostre ha cedit per molts llocs, i l’acció de l’aigua sobre les parets interiors de tapia ha propiciat l’enderroc dels pisos superiors, que al ensems en la caiguda han obert esvorancs considerables en les parets de roca arenisca; no sense risc, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, anem recollint imatges d’aquesta extrema desolació, mentre el Xavi ens explica que no fa gaires anys, l’edifici de bella factura estava sencer. Tindrem ocasió de comprovar-ho abans d’acomiadar-nos del nostre sherpa, - també excel•lent fotògraf – que ha anat recollint imatges d’aquest patrimoni col•lectiu que s’esvaeix davant dels nostres ulls; ens ensenyarà fotografies en que apareix Badia completament arrebossada i indemne.
Justament la quasi total caiguda de l’arrebossat, ens permet comprovar a la façana nord-est sota el petit sortint de pedra que podria haver constituït un matacà [obra de fortificació que corona una muralla, torre o porta, amb parapet i sòl espitllerat per a poder observar i hostilitzar l'enemic ], senyals que reforcen la tesi que Badia fos inicialment una torre de guaita i defensa, per consolidar-se desprès de la marxa dels sarraïns com a casa aloera [a la baixa edat mitjana, casa, generalment fortificada, pertanyent en alou a un senyor o aloer, que acostumava a ésser un cavaller o donzell. No era sotmesa a servitud, cens ni domini de senyor superior per raó de la propietat. A vegades, l'exempció de què gaudia s'estenia als seus masos i possessions, sempre aglevats. En cas de guerra, però, si radicava dins el terme d'un castell o jurisdicció, sempre era condicionada a donar seguretats d'ordre militar: els aloers havien de participar en la construcció de valls i obres de defensa i fer serveis de guaita i bada a favor del castell i àdhuc a participar en el seu sometent dins el terme baronial i no fora d'aquest, malgrat que la casa o el mas no necessités l'ajuda del castell ]
Badia en un termini breu, ha passat de ser un mas aloer a ser un mas rònec.
Els castells de sorra romandrien eternament dempeus, si poguéssim eliminar l’acció dels elements naturals; el patrimoni històric de Catalunya tindria alguna oportunitat més si el nostre país esdevingués finalment lliure.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada