SANTA MARIA DE COLLBÀS. CARME. L’ANOIA

Pujàvem fins al Santuari de Santa Maria de Collbàs; des de lluny es únicament visible el campanar, tota vegada que just davant del temple, en estat ruïnós hi ha un edifici que possiblement va exercir funcions d’hostatgeria i/o casa de colònies.

En la meva recerca d’informació trobo :

L’actual santuari marià és de l’any 1793 ; documentat des del 1318, sofrí diverses transformacions als segles XVI i XVIII.

Inicialment va dependre de Santa Maria de Claramunt i des de 1779 és sufragània de Sant Martí de Carme.

A l’interior – al que no podem accedir - es venera la Mare de Déu de Collbàs (l’original va desaparèixer a la guerra civil), una imatge de la Verge dreta que té al Nen al braç esquerre, mentre sosté un bolet amb el dret (sembla que aquest element es va afegir en la reproducció ja que l’original sostenia un fòssil, element que és absolutament singular en les representacions marianes).

És tradicional la celebració de l’Aplec del Dilluns de Pasqua de Resurrecció; antigament s’hi dansava el Ball dels Càntirs, per a invocar la pluja.

L’indret on està aixecat el santuari es conegut pel coll de la Llentilla o Llentia, degut a l’abundància de nummulitis, protozous marins gegants de pocs mil•límetres fins a 6 cm de diàmetre, del grup dels foraminífers, amb un cos recobert d’una closca calcària; aquest grup de fòssils característics de l’eocè marí reben aquesta denominació popular per la seva semblança amb el llegum homònim. Ens expliquen que encara avui se’n troben en grans quantitats, ben individualitzats dins de terrenys margosos. Es van extingir a la fi de l’oligocè.

Com els nummulitis, el Santuari de la Mare de Déu de Collbàs, i la major part de les advocacions localitzades en les terres interiors, viuen un progressiu procés d’extinció, que en bona part s’explica per la secularització creixent de la nostra societat.

Algú recorda avui que fa literalment ‘ quatre dies’ cridàvem convençuts ; Catalunya serà cristiana, o no serà !.

No serà, doncs ?

© Antonio Mora Vergés