Etimològicament hi han dos versions molt contradictòries : la procedència del llatí urbs pini ‘ poble de pins’, i la de l’àrab aurabi ‘pertanyent a la família dels Auraba’ , l’escut del poble llueix un pi plantat, acollint-se de facto a l’origen llatí, particularment dono més crèdit a l’origen àrab, tota vegada que eren aquestes terres de frontera, i tenim com a veïns el poble de Carme [ al Regne de Granada, el darrer en caure sota la pressió cristiana, a les cases situades fora de les poblacions , dites ‘de recreo’ normalment amb jardí, encara avui se les denomina com cármenes ], i més amunt Miralles, amb un clar significat de lloc de guàrdia i bada. En tot cas amic lector, teva és la decisió.
El lloc està documentat des del segle X com un límit del proper castell de Miralles. De l’edifici original avui es conserva una singular torre poligonal de sis costats, catalogada com a bé cultural d’interès nacional. Dues de les cares tenen tendència a corbar-se i estan construïdes amb tècnica i carreus més petits i irregulars, diferents a la resta, situats a la banda sud, ben caironats i regulars. Al seu entorn es va construir un gran casal que inicialment va aprofitar-se com a recinte fortificat. Avui en dia, després d’un acurat procés de restauració, ens expliquen que s’ha convertit en restaurant, el Castell d’Orpí, que inexplicablement trobàvem tancat amb pany i forrellat.
L’Església de Sant Miquel, - tancada i inaccessible- ens expliquen que fou originàriament capella del castell d’Orpí, està documentada des d’inici del segle XI. Avui resta adossada a un mas de construcció posterior. Tot el conjunt segueix la mateixa línia constructiva del proper castell: aglutinar-se a l’entorn de l’edifici més significatiu.
De l’edifici romànic únicament es conserva l’absis amb decoració llombarda a l’exterior i la seva coberta amb volta de quart d’esfera. També es original la coberta interior de la nau de l’església, efectuada a partir d’una volta de canó amb arcs torals.
L’edifici constata diverses remodelacions, entre les que destaquen les efectuades al segle XVII (a la dovella de la porta d’accés s’observa la data 1653); la construcció del campanar poligonal també es d’aquest període. Vers finals del segle XIX també es van efectuar noves remodelacions (una pedra a peu de la porta d’accés recorda que fou restaurada l’any 1873). Al passadís que davalla vers la porta d’entrada s’observa un enllosat de còdols que ens recorda el seu origen medieval. També cal fixar-se en les cantonades d’aquest espai aixecades amb pedres de turo, reaprofitades amb tota seguretat de l’edifici romànic original. Una darrera curiositat: encara es conserven restes de la pintura de “blavet” que va decorar les parets exteriors de l’església properes a la porta d’accés.
Ens acomiadem dels gossos i gats; esperem que l’Arcàngel Sant Miquel, patró celestial de la contrada, continuí atorgant-li la seva protecció.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada