Pujava amb el vehicle fins a la base del planell que corona el turó de Tagamanent, no volia forçar – encara – el genoll infiltrat; la pujada de no més de mitja hora em resulta fàcil i plaent, les vistes – per tots els costats son colpidores- ; expliquen que en aquest indret gairebé circular, amb només un apèndix al NW, hi hagué un antic castell que marcava la frontera de migjorn del comtat d’Osona i del seu bisbat (als quals sempre va pertànyer) i també l’església de Santa Maria, matriu del terme.
El castell de Tagamanent, visible a la major part de la Plana de Vic i del Vallès Oriental, era el sentinella principal de la vall del Congost, per on passava la via que comunicava el Vallès i Osona.
Les seves notícies històriques arrenquen de l’any 947 i des del principi del segle XI surt en domini o feu dels vescomtes d’Osona, els futurs vescomtes de Cardona, que feren per ell sovintejats actes de vassallatge als comtes de Barcelona.
El 1009 consta que a dalt del castell, prop de la seva porta, hi havia una sala o residència dels comtes de Barcelona, en la qual el comte tenia dret d’estatge.
El castell tenia com a castlans la família Tagamanent, documentada des del 1082. Un membre d’aquest llinatge, Miró de Tagamanent (1135-1161), fill de Ramon Berenguer i Ermessenda, fou canonge de Sant Joan de les Abadesses, on es conserva encara la seva tomba i és venerat com a beat. Altres Tagamanent anaren a Mallorca, on s’establí una branca de dit llinatge.
El castell passà, al segle XV, per casament, als Montbui i, després, als Rocabertí, vescomtes de Rocabertí-Peralada, però l’alta jurisdicció del terme fou reial des del segle XVI.
Del castell avui dia no en resta cap traça, més enllà d’una bassa excavada a la roca, i la resta d’algunes parets i/o murs de defensa en els dos punts accessibles del planell superior on es trobava .
Per les troballes que hom ha fet en el dit pla resta ben evident que havia estat habitat almenys des de l’època ibèrica.
Em crida l’atenció l’gnòmon solitari situat a la paret del mati, damunt la paret nua s’entesta en marcar l’hora, en un país on clarament s’ha perdut el nord.
Enviaré la imatge – força malmesa - del que sembla un escut al nostre expert.
L’església de Santa Maria de Tagamanent, que fou restaurada el 1986, és documentada des del 1009. El 1098 el vescomte de Cardona Folc II, que era a la vegada bisbe de Barcelona, la va cedir al monestir de Santa Fe de Conques perquè hi fundés un monestir. Aquest, per raons desconegudes, no es va fundar, per això els vescomtes la cediren a Sant Pere de Casserres i almenys entre el 1148 i el 1257 el prior de Casserres tenia la titularitat de capellà de Tagamanent. Del segle XIV en endavant consta com a parròquia normal del bisbat de Vic.
Aquest intent de crear-hi un monestir féu que, avançat el segle XI, es reconstruís una església dedicada a sant Martí, al peu del turó, prop del collet del seu nom, esmentada ja el 1009, de la qual resta dret un gran mur, l’arrencada de l’absis i els fonaments de la resta de l’obra, per a parroquial del terme. Aquí hi havia també l’antic cementiri. El fracàs de l’intent de fundació monàstica a l’església matriu de Santa Maria féu que hi retornés la parroquialitat i així, des del segle XIV, Sant Martí es considerà una capella o ajuda de Santa Maria, fins que es consumà la seva ruïna en ple segle XVIII.
L’església de Santa Maria prengué aviat el caràcter de santuari marià i una llegenda, recollida ja pel pare Narcís Camós (1650), deia que la seva imatge titular fou trobada per un bou del mas Bellver en una cova o balma situada a la cinglera o paret rocosa del turó.
Aquesta església és un edifici romànic del segle XII, amb la volta modificada i dues naus laterals, que hi van ser afegides en època gòtica tardana. Mostra diferents obres i afegitons de segles posteriors a la façana, acabada amb un campanar, i també a les naus laterals.
La farigola florida a darreries quasi del mes de maig, és prova i testimoni del endarreriment del cicle natural aquest 2.010.
M’aturaré a recollir una imatge de La Vila i la seva inconfusible torre del telègrafs òptic.
© Antonio Mora Vergés
Joan Miró Farrerons , administrador del Grup Gent d'Aiguafreda, em feia arribar unes fotografies del Fons Salvany de l’any 1926, i unes postal en la que no apareix l’autor ni la data en que es van fer.
IMATGES DEL FONS sALVANY.1926. Bibilioteca de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada