L’edifici de l’asil del Sant Crist és emplaçat al Pla de sant Agustí, una de les àrees d’expansió urbana, situada a l’oest del nucli antic d’Igualada.
Ocupa una illa sencera, entre els carrers de Milà i Fontanals, Prat de la Riba i Sor Rita Mercader. Tant per les dimensions monumentals, com per l’exuberància arquitectònica, és un dels elements més singulars de la capital anoienca.
La construcció de l’edifici va començar l’any 1931, a partir d’una donació efectuada per les germanes Magdalena, Dolors i Concepció Castells, membres d’una influent família de mecenes locals, relacionada amb la corona. Entre el 1936 i el 1939 la guerra civil espanyola va interrompre’n les obres, que no van finalitzar fins a l’any 1941. El 1943 els representants de les legatàries van emprendre les gestions destinades a convertir el conjunt arquitectònic en residència per a la tercera edat.
Actualment n’és titular l’orde de les Germanetes dels Ancians Desemparats. L’edifici de l’asil respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, Deixeble d’Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d’una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l’arquitectura popular i tradicional catalana.
L’Asil està format per dos cossos laterals. A la part del davant, aquests estan units per la façana i el vestíbul; a la part del darrere, per l’església; i a la part del centre, per un claustre interior. Tot aquest conjunt de quatre plantes té adossada una torre-campanar en un dels extrems, que li dóna un cert aire mediaval.
El material d’obra que predomina a l’edifici és la pedra, la major part de la qual va ser extreta del Pla del Magre (Jorba). Aquesta hi és utilitzada no tant sols com a element constructiu, sinó també coma a recurs decoratiu. Tant a dins com a fora, la diversitat de tractaments i de formes de què és objecte converteixen la pedra en l’element que dóna personalitat a l’edifici de l’asil.
Malgrat els materials amb què és construïda, la façana de la llar del Sant Crist és d’aspecte lleuger. Aquesta sensació s’obté gràcies a les obertures que hi descriuen tres galeries exteriors, que estan inspirades en l’arquitectura de les tradicionals masies catalanes. A més a més, un conjunt d’arcs hi donà un ritme ascendent, que és completament per un seguit de pinacles. La façana és completada per una torrassa de secció quadrangular que, situada al costat dret, evoca la tradicional silueta d’un campanar.
De tota manera, les seves formes mediavalitzants -els merlets, per exemple- també fan pensar en les torres de l’homenatge pròpies dels castells. L’estructura del pati, obra de J. Puigdollers, representa santa Teresa Jornet, fundadora de la congregació. Damunt la porta d’entrada hi ha també una altra escultura, d’Ernest Marco, que representa la Mare de Déu dels Desamparats.
Recollíem imatges únicament de l’exterior; l’edifici sens dubte es mereix una visita en profunditat, que intentarem fer en algun moment, sense interferir però en la seva quotidiana activitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada