Església de Santa Pau de Montmany. Vallès Oriental

Pujava a la ‘muntanya gran’ a Montmany, seguia el cami descrit de forma magistral per Raimon Casellas ‘ va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoría, semblava que'l cèrcol de montanyas que'l voltava s'anés clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá, tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols .’

El meu propòsit era recollir imatges de la que fou església parroquial, Sant Pau de Montmany ; és un edifici del gòtic tardà, construït entre el 1600 i el 1606, avui sense voltes i amb portals tapiats que va substituir l'església romànica consagrada a finals del segle XII. Les obres es van iniciar l'any 1586 i es van allargar com a mínim fins al 1609, quan es van beneir les capelles de Sant Llorenç i del Roser.

La imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós, trobada dalt del coll, presidí al segle XV un altar a Sant Pau de Montmany, segons el Pare Camós, que fou pelegrí a Montmany l'any 1657 i allí recollí la tradició local. La primera notícia certa sobre la imatge de la Mare de Déu, en tot cas, es troba l'any 1508 i el 1636, quan la imatge es va situar en un lloc de privilegi del nou altar major barroc de la parròquia. La relació de la imatge amb la muntanya de Puiggraciós es va iniciar en una possible processó dels parroquians fins al coll on va ser feta la troballa, que va rebre així el nom de la Verge "plena de gràcia". La infrastructura eclesiàstica del Puiggraciós es va anar consolidant fins que el 1701 els parroquians van elevar súplica al bisbe de Barcelona perquè els permetés la construcció d'un temple, col•locar la primera pedra, treballar durant les festes si era necessari i posar-lo sota l'advocació de Nostra Senyora del Puiggraciós. Edificat sobre les terres de l'antic mas Miquel de Montmany, aleshores ja pertanyent a Can Nualart de la Garriga, el nou santuari es va inaugurar el 3 de setembre de 1711 i el 1733 ja s'hi feia la festa major de Puiggraciós pel Sant Nom de Maria (12 de setembre), en recordatori de la victòria contra els turcs davant de Viena de l'any 1686, i el santuari començava a rebre les primeres manifestacions de fervor popular en forma de nombrosos exvots. El 1737 s'estava acabant el retaule major, el mateix que es va perdre l'any 1936, considerat pels estudiosos com una magnífica obra d'art que sobtava per la seva opulència.

L'església de Sant Pau de Montmany, avui en estat ruïnós, es troba en un dels graons estructurals situats a l'angle entre Puiggraciós i la cinglera de Bertí, abocada a la vall i sobre l'antic mas de l'Ullar. Va abandonar-se l'any 1910 i el rector i el culte es traslladaren al santuari de Puiggraciós. És un edifici del gòtic tardà, construït entre el 1600 i el 1606, avui sense voltes i amb portals tapiats. La rectoria és encara habitada temporalment.

Sembla fet avui mateix aquest fragment de l’obra ‘ Els Sots Feréstecs’ (1901)

L'església tancada;  la dona, d'un cap de dia a l'altre, no callava mai dient que més s'estimava morir d'un cop que estar-se en aquella rectoriota mig enrunada, amb uns trespols ronyosos que els queien a trossos pel damunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n'estava cansada i cuita, de netejar tot el sant dia aquella església rònega i fosca, tan plena d'esquerdes que la humitat se ficava per tot arreu, i tan romàtiga que els vestits de les imatges se desfeien consumits i els sants se florien dintre els ninxos dels altars.

A la tornada aturava el meu vehicle perquè poguessin passar una família de porcs senglars – en aquest entorn ells tenen tota la prioritat -, en aquest moment, això és un lloc veritablement feréstec, molt més dissortadament que a les primeries del segle XX, quan transcorren els fets que han acabat donant ‘denominació d’origen’ a la zona.

Ah!, per a mi el Congost és una ‘ comarca natural’.

Crisant Palau, publica una fotografia de l’any1899 - Figaro - Església de Sant Pau de Montmany

 Em costava un gran esforç fer aquesta  més que minsa publicació, el dia 9.07.2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de l’húmer , el dit petit de la mà, alguna costella, i contusions generals.

M’explicava el Juan Navazo Montero que havia vist una senyora enguixada com jo. Està clar que  la lluna ha estat propicia a les caigudes, tant clar però, com que la manca de manteniment de les voreres – endèmica – hi té una evident relació “causal”, oi?

L’any 2010, encara laboralment actiu, patia un accident quan cercàvem la Poua del Sailoic, al Moianès: 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html

Més d’un any desprès acomplíem la nostra recerca :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-saiolic-antic-terme-de-marfa.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-sailoic-ii-antic-terme-de.html

Toca pouar a la paremiologia,” A gran dolor, paciència major, perquè a qualsevol mal, la paciència és remei”