Dedico aquesta breu hagiografia als meus estimats avis matern i patern, que es deien Antoni, i viuran sempre en el meu cor, així com a totes les persones de bona fe.
San Antoni va fer un dels seus miracles més reconeguts durant la seva estada, l’any 1223 a Rimini, a la riba de la Mar Adriàtica. La ciutat era plena de càtars, que no deixaven el poble escoltar els sermons del Sant. D’altra banda, els heresiarques colpien amb cada vegada més d’èxit les ments de les turbes, de tal manera que Antoni va decidir fer valer tot el seu poder miraculós per captivar-ne l’audiència. Es va dirigir a la vora de la mar i va començar a predicar als peixos, als quals deia amb paraules vigoroses:
“Escolteu la paraula de Déu, vosaltres peixos de la mar i del riu, ja que els heretges infidels no la volen escoltar”.
Davant la sorpresa de tothom, hi va acudir una enormitat de peixos, els quals treien llurs caps fora de l’aigua amb actitud obedient i plena de mansuetud. Amb aquell fet tan extraordinari, Sant Antoni va desorientar i desarmar moralment els heretges, i va aconseguir que el seu missatge arrelés profundament entre les gents.
Vuit anys més tard, per la Quaresma de 1231, va demanar a les autoritats de la ciutat de Pàdua que canviessin les lleis locals, segons les quals els deutors que no pagaven havien de ser empresonats fins que llurs familiars, o persones caritatives, satisfeien els deutes. Per als pobres i desvalguts, aquesta llei podia significar la condemna a presó de per vida, a causa de la seva mancança perpètua d’havers. Però amb tota la força del seu prestigi i el pes dels seus arguments, Sant Antoni va aconseguir que el podestà de la vila i el seu Consell corregissin aquells implacables estatuts, a la pràctica tan desiguals i tan inhumans.
Aquests dos episodis de la vida de Sant Antoni exemplifiquen el seu doble caràcter de predicador de l’Evangeli i de benefactor i amic dels pobres. Per aquest motiu, ni l’Església ni el poble fidel l’han oblidat, i la seva memòria apareix evocada constantment, ja que el seu nom és després de Josep el de la major part d’homes del nostre i de tots els països cristians.
Sant Antoni, que era fill de Lisboa, i s’havia educat entre altres llocs a l’antiga ciutat universitària de Coïmbra, va morir un divendres, 13 de juny de 1231, a Pàdua. Per això és conegut com Sant Antoni de Pàdua, no obstant el seu origen portuguès. Tothom va plorar llargament la seva pèrdua. Tant, que un any després del papa Gregori IX el va canonitzar.
L’any 1946, Pius XII va proclamar Sant Antoni Doctor de l’Església amb el molt honorífic títol de Doctor Evangèlic. La carta de nomenament s’inicia amb aquestes bellíssimes paraules: “Exulta Lusitania felix... (és a dir, “alegra’t Portugal feliç”). Salta de joia, Pàdua venturosa, ja que vau engendrar per a la terra i per al cel un baró que ben bé es pot comparar amb un astre rutilant”.
© Antoni Ibáñez Olivares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada