De l'antiga parròquia de Sant Jaume de Timor, únicament en queden ruïnes, dins l’espai del que fou cementeri , l’estructura d’un parell de nínxols ens parla d’un abandó no gaire llunya. Que la causa ultima de tanta i tanta desolació ha estat l’espoli de les pedres, em sembla tant evident que posaria la ma al foc, sense cap mena de por. L’església és esmentada per primera vegada en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII. Al segle XIV l'església es convertí en sufragània de Sant Antolí.
Fem camí fins Al lloc on hi ha les restes de la masia anomenada la Torre de Timor. El sostres han anat caient , i moure’s pels voltants de la casa suposa un risc elevat, recolliré imatges de la façana i també - des de l’exterior – de l’habitació on estaven els cups de vi; malgrat haver vist moltes ruïnes – Catalunya en té amb excés - , la imatge d’aquest turó assolat em costarà d’esborrar-la de la retina. En aquest mateix lloc hi hagué el castell de Timor, que donà nom al llinatge del mateix nom.
L’enciclopèdia Catalana, no us dirà gaire res de Sant Jaume de Timor, ni dels majestuós – fins en l’actual estat de ruïna – edifici que domina des del turó la A.2; això si us parlarà abastament dels qui en foren senyors fins la baixa edat mitjana:
Llinatge probablement originari de la localitat de Timor (Segarra), enllaçat amb el de Queralt, potser com a línia d'aquest. Els Timor havien estat castlans del castell de Queralt i, en obtenir-ne el domini ple passaren a cognomenar-se de Queralt. El primer personatge conegut és Alarig, el qual cedí al seu fill Ramon (I), en alou, els llocs de Figuerola i Guialmons i, en feu, els de Timor, les Coromines, Rubinat, Ondara, Pontils i Aguiló. Un altre fill fou Pere (I) de Queralt, possiblement castlà de Queralt i després monjo de Poblet. Ramon (I) de Timor (mort el 1147) dividí les possessions entre els fills: Figuerola i Timor a Guillem (I) de Timor, Pontils i Guialmons a Ramon de Timor Guillem (II) de Timor (mort el 1204) obtingué els drets de Bernat d'Anglesola a Montargull (1181) i donà al monestir de Poblet unes terres a l'Espluga de Francolí (1178). Tingué el castell de l'Albi; empenyorà Figuerola a l'orde del Temple (1197) i adquirí de Poblet unes vinyes que també foren de Pere de Queralt (1198). Casat amb Ermessenda de Montlleó, foren fills llurs: Arnau (I) i Dalmau. Arnau (I) Timor (mort el 1236) comprà el castell de Queralt a Berenguer de Queralt (1213), amb totes les seves possessions, les quals heretà el seu fill gran Pere (II) de Queralt, iniciador d'un altre llinatge de Queralt. Arnau formà part del bàndol dels Cardona i féu una concòrdia amb els dels Montcada (1226); també participà en bandositats del Rosselló. El seu germà Dalmau de Timor tenia Valldossera i comprà les Piles a Guillem de Puigverd (1234). El segon fill d'Arnau (I), Ramon (II) de Timor (mort el 1254), fou senyor de Timor, Sant Antolí, Rauric i Montlleó; dels altres fills, Galceran de Timor tingué Rocafort i Olivella, Jaume de Timor fou preceptor templer de Gardeny i lloctinent a Catalunya i Aragó i Arnau de Timor fou comanador d'Alguaire. Els Timor eren probablement vassalls dels Cervera: Sibil•la de Cervera, en casar-se amb Ramon de Montcada, portà en dot Timor, Sant Antolí, Gàver i altres llocs (1246), que després lliuraren al rei en canvi d'Albalat de Cinca (1251). Ramon (II) de Timor no tingué descendència legítima. Deixà Montlleó, Rauric i Sant Antolí al seu germà Pere (II) de Queralt, i li encomanà que fes entrar en religió un fill seu natural, Galceran de Timor, o bé li donés Rauric, i que fes cavaller Ponç de Timor, potser un altre fill. Deixà també Timor al seu cosí Guillem (III) de Timor, fill d'Arnau, senyor de les Piles (1254), el qual possiblement ho devia cedir a Pere (II) de Queralt, el qual deixà Timor, Montlleó i Sant Antolí al seu fill segon, Berenguer (I) de Timor (1257). Guillem (III) continuava tenint les Piles en feu reial, i després d'ell ho tingué Bernat de Timor, potser fill seu, i més tard encara un Ramon de Timor (1330) i un Berenguer de Timor (1365), sense descendència coneguda. El seu germà Pere (III) de Queralt deixà Timor al seu fill segon Pere (IV) de Queralt (1282). Bé que apareixen altres personatges amb el cognom de Timor, no semblen pertànyer a la línia principal. Pere (IV) succeí a la casa de Queralt. També fou el seu fill segon, Pere (V) de Queralt, el qui tingué en feu Timor i Sant Antolí. Ambdós feus foren cedits per Dalmau (I) de Queralt a Pere de Clariana (1355). Més tard el rei els vengué a Alamanda de Rocabertí, mare de Dalmau (I) (1370), la qual, versemblantment, els devia deixar al seu fill segon i hereu, Pere (1373). Finalment els llocs obtingueren la redempció i passaren a la corona (vers el 1380).
Des d`aquella alçada, les runes espoliades clamem al cel, ¡¡¡¡ maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada