Les Fonts dels Comtes o de les Canelles de Santa Coloma de Queralt

La capital de la Baixa Segarra [ avui de la Conca de Barberà ], és un lloc ple d’encís, dissortadament força desconegut fora de les comarques properes.



De la font d’estil barroc , que consta de tres paraments diferenciats, hi ha algunes dades d’interès : A la part inferior hi ha vuit caràtules de pedra amb brocals de bronze d’on raja l'aigua de l'aflorament del riu Gaià. El cos del mig és un parament de carreus encoixinats d’aspecte auster. A la part superior, la imatge de santa Coloma, protegida per un dosell en forma de petxina. A banda i banda, els escuts senyorials dels Queralt.



La construcció de la font data de l’any 1614. Va ser edificada per ordre del virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt. Ell i la seva esposa Joana d’Alagó varen fer llargues estades a la vila i, per tal de millorar-ne l’aspecte, el comte donà empenta a algunes obres.



Al costat mateix de la font hi ha una creu gòtica del segle XV, una de les darreres manifestacions de les creus-calvari, on hi són representades escenes de la Passió. És una còpia idèntica de l’original que es conserva a l’església de Santa Maria de Bell•lloc.

Durant molts anys aquesta va ser l’única font pública de la vila i degut a l'abundància d’aigua es construïren al seu costat un abeurador per animals i uns rentadors públics que funcionaren fins els anys 70 del segle XX.



D’aquestes infraestructures urbanes ens parla un deliciós poema de la Teresa Garcia Espanyol.

QUAN ELS RECORDS PARLEN...
(EL SAFAREIG)

Ara penso en un record
que el tinc ben viu i present,
tot i quasi quaranta anys
no l’esborro de la ment.

Era cosa quotidiana
anar al safareig a rentar,
i amb nadons o malalts
no te’n podies lliurar.

Arrossegar tanta càrrega
ja era habitual,
i també tot fen bugada
t’informaves del que passava
al poble en general.
Les inclemències del temps
era factor important,
ja que amb l’aigua gelada
et rabiaven les mans.

Mes, era nostra tasca
i ho teníem ben clar,
per dissort, la roba bruta
de vacances mai en fa.

També hem de reconèixer
que era lloc de germanor,
i jo marxava satisfeta
d’emportar-me una feina ben feta.

Ja sé que és una delícia
la màquina de rentar...
però al safareig municipal
(tot passant-hi mitja vida)
amb certa nostàlgia
aquest poema li he volgut dedicar.

TERESA GARCIA I ESPANYOL (Solivella, 2005)

Prop d’aquest indret es descobrí l’any 1935 un assentament ibèric que probablement va ser el primer nucli de població de la futura vila de Santa Coloma.

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#