Teníem feina per recollir imatges d’aquest centre medieval, tant meravellós com desconegut.
La primera notícia històrica de Breda data del 878, en un privilegi en què el rei franc Lluís el Tartamut concedia al bisbe de Barcelona Frodoí diverses propietats al Vallès Oriental i vessants del Montseny, entre les quals figura el lloc de Breda, aleshores vila rural, per a la canònica barcelonina. Però la població no es formà fins dos segles després, a redós del monestir com a conseqüència de la seva obra colonitzadora. Aquest fou fundat el 4 de juny del 1038 pels vescomtes de Girona, Guerau (I) de Cabrera i la seva muller Ermessenda, filla d'Amat de Montsoriu, que decidiren la fundació d'un cenobi a la vall de Breda i l'encomanaren als monjos de Sant Benet, que tingueren un paper molt important a la Catalunya Vella tant en la colonització com en l'estructuració i la vigilància religiosa de les parròquies que els foren confiades.
L'edificació de les parts principals del cenobi fou ràpida, puix que el 4 d'octubre de 1068 el bisbe de Girona Berenguer Guifre i el de Barcelona Berenguer consagraven l'església, en presència de l'abat Amat i dels vescomtes Ponç Guerau (I) de Cabrera i Letgarda o Sibil•la, quan els fundadors i el primer abat ja havien mort. El nou monestir fou dotat amb diversos alous i propietats, entre els quals la vila de Breda amb l'església de Santa Maria. Els inicis de la nova casa foren difícils, ja que trenta anys més tard, el 1098, passava a ser dependència del monestir de Sant Cugat del Vallès, segons consta en una acta del papa Urbà II. Aquests llaços de dependència d'un monestir a un altre solien obeir a la necessitat o la conveniència que el centre principal assegurés al menor les condicions mínimes per a una vida comunitària digna, una bona observança de la regla i fidelitat a la litúrgia reformada que gradualment s'anava implantant.
De tota manera, l'abadia de Sant Salvador de Breda anà creixent. L'abaciologi de Breda dóna la llista de 52 abats i 10 segrestadors des de la fundació fins a l'exclaustració del 1835. En totes les èpoques el monestir tingué prelats de relleu que en feren un centre de religiositat i de cultura de primer ordre. El primer fou l'abat Sunyer, home que tingué fama de moltes i bones virtuts, que assistí a la consagració de Sant Marçal de Montseny el 1066 i morí un any després, abans de la consagració de l'església de Breda. El seu successor Amat, ja esmentat, assistí al concili de Girona del 1068. El 1162 el bisbe de Girona donà i confirmà a l'abat Berenguer les esglésies de Sant Esteve de Tordera, Sant Quirze d'Arbúcies, Santa Maria de Breda, Sant Llorenç de Gaserans i Sant Andreu de Raminyó (Ramió), totes del bisbat de Girona. El seu successor Guillem (1173-1226) rebé de diversos personatges masos, alous i altres propietats. La majoria dels abats foren fills de famílies nobles del país, cosa que afavoreix la conservació i l'increment del patrimoni monacal, que s'estenia per tota la Selva, el Vallès Oriental, el Gironès amb la ciutat de Girona i fins a l'Empordà. Entre els abats més destacats podem citar Bernat de Blanes (1280-88), Gispert de Jafre (1296-1337), Jaume de Montpalau (1451-54), Miquel Samsó (1461-1507) i el seu nebot del mateix nom (1507-1543), Jeroni de Sorribes (1544-55), Bernat de Josa i de Cardona (1569-73), que fou bisbe de Vic, Fèlix de Taverner i d'Ardena (1717-29), germà del bisbe de Girona i de l'abat de Sant Feliu de Guíxols, Gaspar de Requesens (1805-15) i Isidre Josep de Santa Creu (1817-35), que clou la llarga llista.
La vida del monestir no fou sempre fàcil i en èpoques de guerres sofrí amenaces i depredacions. Així, durant la guerra del Francès el cenobi restà desert quasi un any (1809) a causa del setge d'Hostalric; les tropes napoleòniques instal•laren el campament a Gaserans i les incursions dels soldats motivaren que molts habitants de masies i els mateixos monjos, després d'haver assegurat un bon amagatall per a les joies i les peces de més valor per al culte, cerquessin refugi en llocs més segurs. Tanmateix els francesos se n'emportaren disset campanes. Durant el Trienni Constitucional els monjos també hagueren d'abandonar el monestir a conseqüència del decret del 1820, i en aquest lapse desaparegueren les relíquies dels màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria, que havia donat al monestir el vescomte Guerau (IV) de Cabrera vers el 1263 i que havien estat un centre d'atracció de fidels i un focus de pietat (es guardaven en dos bustos d'orfebreria encara conservats). El 1835 arribà l'exclaustració definitiva i hagueren de marxar l'abat Santa Creu i els 8 monjos que aleshores formaven la comunitat. La parroquialitat fou traslladada després a l'església de Sant Salvador del monestir i l'antiga parròquia de Santa Maria, que ja és esmentada a la fi del segle IX i que fou sempre filial del monestir (els clergues que en tenien cura eren beneficiaris de l'abat), passà a dependència municipal (escoles) i després a ajuntament.
L'única ala del claustre romànic que queda, és la del cantó nord adossada a la paret de l'església i que és construcció dels últims anys del segle XIII. Consta de set arcs de mig punt sobre parelles d'esveltes columnes, unes de les més altes dels claustres catalans.
No us quedeu amb la imatge ‘nyonya’ de TV3, la Breda ‘real’ és un lloc encisador que s’ha de conèixer.
© Antonio Mora Vergés
Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada