Sobta trobar-se un temple – catalogat com a parroquial - d’ una sola nau de grans dimensions, dividida en quatre trams, gràcies a quatre arcs torals de punt rodó, que han estat coberts per voltes d'aresta en època moderna, mantenint però les claus de volta. Per la seves magnifiques proporcions li escau el tractament popular de ‘Catedral de la Vall de Camprodon’.
Destaca un absis poligonal, reforçat externament amb contraforts i gairebé sense obertures a l'exterior.
Posteriorment i adossada a la seva part posterior, s'hi va construir la capella dels Dolors, on es troba la preciosa Pietat de l'escultor Amadeu (1745-1821).
El Josep Salvany i Blanch recollia imatges l’any 1.918 de l’actual porta de Santa Maria, en la que destaquen uns capitells que han estat col•locats recentment a l'altar.
En una de les capelles laterals es conserva una magnífica urna - bust reliquiari de plata amb les restes de Sant Patllari. De com arribaren fins aquí les relíquies d’aquest antic bisbe d’Embrun, als Alps francesos, s’explica :
Uns frares benedictins van decidir anar cap a Embrun a robar, segons diuen, les relíquies del sant per tal de portar-les cap a Espanya. En possessió de les relíquies, els monjos les amagaren dins d'una bóta i tot seguit les van carregar sobre un burro.
En passar per Camprodon l'animal va decidir parar-se i no avançar més.
El monjo forçava el burro per tal que continués caminant, i aquest, enfadat, va tirar tres coces a terra, d'on brollaren tres sortidors d'aigua, que avui en dia encara es poden veure a la font que porta el nom de Sant Patllari.
Finalment va poder més el burro que el monjo; cansat d'estirar de l’animal el va deixar lliure, i aquest va entrar al poble de Camprodon i va passar per l'església del Carme, la de Santa Maria i, finalment, va entrar al Monestir benedictí de Sant Pere on es va quedar.
L’acció d’un animal – entesa com decisió de Déu - és un element comú a moltes històries en la nostra tradició catòlica. En aquest cas la santa obstinació de la bestia va comportar que finalment es prengués la decisió de deixar les restes a Camprodon.
Davant seu es pot admirar una exposició permanent d'orfebreria religiosa de les parròquies de la Vall de Camprodon (del segle XV al XX).
No li manquen atractius a Camprodon ; el terme municipal havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km2) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. L’any 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km2 i li agregà un petit sector (0,3 km2) del de Llanars (l'avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km2).
La dèria de concentrar entitats locals, lluny del que prediquen el seus defensors no reduirà despeses administratives; ben al contrari allunyarà els centres de decisió,- i amb ells els serveis més bàsics - i consolidarà el regim d’espoli que venen patint secularment els petits pobles per part de les grans urbs. Altrament el model de concentració afavoreix l’augment de la corrupció.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada