L’escut amb tres ales del marquesat de Sentmenat, atorgat per Carles II, el 1691, al capità de cuirassers de cavalleria, Joan Baptista de Sentmenat i de Toralla, està damunt la porta noble.
Aquest peculiar escut ha donat lloc almenys a dues llegendes que hom suposa difoses pel mateix llinatge :
L'una ens diu que un centurió (Oficial romà que comandava cent soldats) va derrotar part de l'exèrcit enemic en el Vallès i hi fundà el lloc de Sentmenat, com a refugi, posant-li aquest nom en honor als seus valents soldats: els “cent manats”.
L'altra, fent referència també als “cent manats”, parla també d'un centurió que acudí tan ràpidament a l'auxili de la plaça assetjada, superant els altres militars, que el senat romà li concedí el nom de Sentmenat, i ensems, ornà el seu escut, volent significar que havia anat més de pressa que un ocell, que només en té dues.
Més enllà de la vanitat dels Sentmenat [ fer remuntar el seu llinatge fins a Roma ]; els escuts d'armes apareixen a l'Europa occidental al segle XII, originats per la necessitat de distinció dels cavallers al camp de batalla, sembla que arran de les croades.
Ens explicaven que en les excavacions s’han trobat restes que vindrien a confirmar l’existència d’una església romànica, que s’integraria a l’estructura del Castell; no hi ha cap dada escrita que ens permeti saber a quina advocació estava dedicada.
Fora dels murs del recinte del castell – sense possibilitat de visitar-la- , hi ha una capella de planta romànica, edificada al segle XIV per voluntat de Jaume II de Sentmenat – això vindria a confirmar que el aleshores Baró i la seva nissaga, es farien càrrec del Castell amb posterioritat a l’aixecament de la romànica ara retrobada -; l’ermita va ser molt modificada vers la segona meitat del segle XIX per Ramon de Sentmenat i Despujol, amb motiu de la construcció, a l'interior, del panteó de la família Sentmenat.
L’exterior del Castell i les cobertes han estat objecte de restauració, s’està treballant en l’interior consolidant i unificant els diferents nivells; fa goig veure la feina feta ; però em venia un calfred en pensar en la feina – i la despesa econòmica - que queda encara per fer.
Que Sant Menna els ajudi i els empari.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada