Una bona referència és la planta de la Bosch, situada a la dreta de la carretera en direcció Granollers, al davant mateix, en el costat oposat de la carretera , comença una pista forestal que de seguida deixeu novament a l’esquerra, i superant una cadena, us portarà en menys d’un quilòmetre , fins al petit bosc, on amagada o millor protegida per la vegetació trobareu aquesta autèntica joia romànica.
La construcció és típicament romànica, amb dues fases diferenciades. La nau fins a l’absis pot ser del segle XI i presenta la peculiaritat del mur que tanca el presbiteri, molt poc habitual a Catalunya. La segona fase correspon a l’absis amb una tipologia d’entorn del segle XII. Al fons del presbiteri es va situar el retaule gòtic de la vida i martiri de les santes pintat per Rafael Vergós, i que l’any 1916 va passar al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva.
Al segle XVI es reformà la façana i es construí el campanar. Fou en el segle XVIII quan s’edificà la capella lateral del Roser.
No sobta trobar-se en terres – avui catalanes - llocs de culte a les Santes Justa i Rufina. Havien nascut a la ciutat de Sevilla, pertanyent aleshores a la zona que els romans anomenaven Bètica [d’aquí el nom del club de futbol ].
Alguna dada biogràfica de les santes titulars :
El seu pare i elles mateixes treballaven la terrissa, la tradició situa la casa a l’actual barri de Triana.
Diogeniano, aleshores governador de la ciutat, les va obligar a renunciar la religió cristiana, elles però van persistir fermes en la fe, i Diogeniano en ocasió d’un viatge per la Sierra Morena va fer que descalces, seguissin al seu cavall; com malgrat els terribles patiments tampoc aconseguí doblegar la seva fe, les va mes revocant aquesta ordre, a les pocs dies de caminar les hi va tornar a la presó.
Tancades a les fosques i sotmeses a cruels turments Santa Justa va expirar a la presó. El bisbe Sabino va donar sepultura cristiana al seu cos.
Santa Rufina, en canvi, va ser llançada a les feres en l'amfiteatre; com aquestes la van respectar i es van prostrar als seus peus; Diogeniano va ordenar que li trenquessin el cap, desprès d’una cruel pallissa en la que ploraven fins els soldats més aguerrits.
Diogeniano va ordenar cremar el seu cos.
En aquell temps – com avui encara – les forces anomenades de ‘l’ordre’ acostumen a moure’s amb relativa freqüència, la raó òbviament és que malgrat exercir – professionalment - la violència contra els seus congèneres, en ocasions els traeixen els sentiments. Sens dubte foren els mateixos soldats que participaren en la seva execució, els que traslladats ara a la Tarraconense ens portaren el seu culte.
La Maria Jesús Lorente Ruiz, fent de la necessitat virtut, aconseguirà unes esplèndides imatges que il•lustren aquesta crònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada