Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal - que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i formava part ja de les llegendes d’aquell boci de món.
Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral , les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere; fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.
El dia assolellat i lluminós, ens confirmava l’absència d’una convidada especial, la boira, dita aquí vacarissana, que es perdria en aquesta ocasió la magna celebració, - cal fer especial esment al fet que la presència – constant - del Joan Moliner i Manau per aquests verals supera amb escreix la trentena d’anys -. Deixàvem el vehicle de l’Antonio Mora, aparcat prop del trencall on comença el camí de Sant Jaume, al que accedirà únicament el Joan Moliner i Manau, per poder donar inici a les seves tasques d’hostaler.
La resta del grup, seguirem al Josep Simó, que ens conduirà - en qualitat de passador expert - pel camí anomenat dels maquis; sens fa difícil d’imaginar la duresa d’aquelles marxes silencioses, que habitualment a l’empara de la foscor nocturna, feien possible l’accés a Barcelona des de França, o a l’inrevés, i que permetrien el trasllat de persones amb perill de mort i/o de soldats d’ambdós bàndols en la conflagració bèl•lica , que acabaria coneixent-se com la II Guerra Mundial. Ens expliquen que amb unes 600 pessetes dels anys 1.940, es pagaven tots els guies precisos des de l’inici a l’acabament – una bona part d’aquests diners tenien com a destinació el pagaments de suborns a les forces de l’ordre - . Aquesta via ens permetrà retratar una bauma, coneguda com la del Segué , i sobretot tindrem una visió “especial” , i nova per a nosaltres del conjunt de runes de l’Hostal de Vallhonesta. La OLIMPUS FE-100 - sens dubte – per l’emoció i l’intens fred que no assolirà valors positius fins ben entrat el mati , agafa un col•lapse del que un cop enèrgic – consell del Joan Escoda i Prats – la farà retornar.
L’hostaler ha fet molt bé la seva feina, i ens trobem una taula magnifica, on en bona companyonia compartirem unes botifarres, negres i blanques, - no som racistes - , pa amb i sense tomàquet, ceba tendra i llonganissa especial de Moià, bon vi, fruites seques, cafès i “gotes” diverses, i per damunt de tot, unes hores meravelloses i plenes de llum, en les que l’únic objectiu – sembla que aconseguit amb èxit .- és centrar-nos en la celebració d’aquests primers 74 anys del Joan Moliner i Manau.
Abans de marxar –veurem si la tècnica pot superar les evidents mancances estètiques pròpies dels anys - el Tomás Irigaray, ens va fer diverses fotografies corals, en les que tots plegats vam posar amb autèntica joia.
Seguirem al nostre sherpa, Josep Simó que ens portarà ara pel camí obert , on el sol no aconseguirà desfer el glaç dels bassals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada