SANTA MARIA DE PINÓS. LLUCANÈS

Anàvem el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, per les terres que fan límit amb el Berguedà, el Bages i l’Osona; hom ha considerat que aquest petit terme donà origen al cognom del famós llinatge dels Pinós que per comanda del Comte de Barcelona exerciran com senyors de : Balsareny, Gaià i Pinós; la llista s’ampliarà primer amb l’honor d’Oristà i desprès amb el Castell de Tàrrega.

El llinatge Pinós entroncarà amb els Fenollet, i els seus dominis [barons de Pinós i Mataplana ] s’estendran per les terres de Lleida [ Comtes de Vallfogona i Guimerà ].

Actualment els diferents títols i honors que acumularen al llarg dels segles pertanyen al Ducat d’Alba de Tormes.

La nostra destinació és l'església de Santa Maria de Pinós o de Ginebret, del segle XI.

És un edifici senzill , d'una sola nau amb volta de canó i amb un absis semicircular a llevant que encara conserva les arcuacions cegues i les bandes llombardes pròpies del primer romànic.

Hi ha constància documental de les diferents deixes i donacions , que des de l'any 1170 s'enregistren, tant per part dels Pinós, com de particulars d’aquesta contrada. que enriquiren aquesta església.

Al segle XVIII es va construir la sagristia i la nova porta a ponent, aixoplugada per un petit atri.


Gràcies a la tècnica – i a la màquina OLYMPUS FE-100 – obteníem una perfecta visió de l’interior, amb la imatge de Santa Maria que presideix l’altar.

La noticia que l’actual propietari del Castell de Pinós, ha destinat les seves pedres a fins més prosaics que el testimoni històric, ens omple de preocupació pel destí que pugui patir aquesta esglesiola.

L’abundor en aquesta contrada de vestigis històrics, ha fet i fa difícil la seva protecció integral.

Està clar que a dia d’avui el nombre d’habitants és dels més baixos de Catalunya, i alhora la propietat de la major part de cases i finques estan en una sola ma.

Costa d’entendre com del quasi absolut domini que els Pinós exerciren en les terres catalanes, s’hagi arribat a l’actual situació d’abandó i desídia.

Només es defensa allò que s’estima; està clar que l’amor com qualsevol altra manifestació humana demana fets, i dissortadament la meva particular sensació és del tot negativa. Paraules moltes – masses fins i tot - ; fets pocs, i cap en la direcció que caldria.

A les acaballes del 2.010, quan rellevaran – una vegada més – Nyerros a Cadells en el govern de Catalunya. Deixem aquí aquesta clam :

Qui tingui orelles per escoltar, que escolti !

© Antonio Mora Vergés