Anàvem a Guimerà el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés; ambdós som membres de l’associació guimera.info, i estàvem convocats per assistir a una reunió ordinària.
Em desviava de l’eix transversal en la sortida que indica, Torà, Biosca, Ponts, aquell racó de món, és un autèntic museu a l’aire lliure.
Nosaltres malgrat les condicions climatològiques volien arribar-nos fins al Monestir de Cellers, aquest topònim està documentat l’any 986 en un document públic relatiu a una donació. La etimologia fa pensar en l'existència prèvia en aquest indret de cel•les o eremitoris de tipus monacal, que s’aniran integrant – com en el cas de Montserrat- al voltant de l'església i del Monestir de Sant Celdoni.
El camí de terra des del poble de Cellers – anem amb un vehicle convencional amb tracció davantera – em fa qüestionar un segon la conveniència de continuar sota l’aiguat descomunal. M’acullo – sempre ho fem així al coneixercatalunya.blogspot.com – a la gràcia de Déu, i amb la primera velocitat posada ens arribem finalment a la vall magnifica on s’aixeca el Monestir de Cellers.
La tradició explica que es custodiaven aquí les relíquies dels màrtirs Celdoni i Ermenter, que els fidels van traslladar des de Calahorra, fugint de la invasió dels àrabs.
La comunitat de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers s'esmenta per primer cop el 1038, en aquesta data consta la donació de l'església de Sant Martí de Cellers als monjos Guillem, Sunifred i el sacerdot Galí, que residien a Sant Celdoni.
El 1071 l'església de Sant Celdoni fou unida a Sant Serni de Tavèrnoles com a priorat depenent. Sembla que és a partir d'aquesta data que s'organitza segons la regla benedictina. En aquest moment és quan es fan importants treballs de construcció, que es perllongaren fins el segle XIV.
Des de mitjan del segle XIV pateix una forta davallada que agreuja l'estat de la precària comunitat. De fet només es manté el títol de prior, que ni residia al monestir.
El 1399 les relíquies dels sants titulars són traslladades pel comte Joan Ramon Folc a Cardona. Aquesta decisió li comportarà fortes desavinences amb la seu de Solsona, que s’arranjaran finalment – poderoso caballero es don dinero - , amb la cessió l’any 1593 de les rendes del Monestir a la canònica de Solsona; fins aquest moment, el cenobi encara seguia sotmès a Sant Serni de Tavèrnoles.
L'església continuà com a santuari, de forta devoció local, el 1797 es basteix una nova rectoria.
L'església es va restaurar el 1898, es tracta d'un edifici singular, amb tres absis en forma de creu.
Fins quan aquesta Catalunya - empobrida i mísera - continuarà ignorant el tresor del seu patrimoni històric i cultural ?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada