EVOCACIÓ DE GUIMERÀ.

Se’m fa llarg el camí quan vaig a Guimerà, i més ara amb una velocitat màxima de 110 quilometres hora. Un cop superada la Portella i el petit trencaclosques de la doble rotonda, em situo al costat del Corb; a l’altra riba el Castell de Ciutadilla atent a la seva eterna tasca de guaita en contempla indiferent; ben aviat em trobo amb l’esquelet petri de Santa Maria de Vallsanta, des d’on es divisen les dues torres que identifiquen Guimerà; la del Castell i la de l’Església de Santa Maria, símbols en el passat dels poders civil i religiós, que ordenaven la vida de la Vila.



Acostumo aturar el vehicle al sindicat agrícola on alhora, puc proveir-me d’oli, i de les novetats – si ni han hagut - succeïdes des de la darrera visita. Ca'l Francesc és també parada obligada, un cop has provat les seves botifarres – que creen addicció - és molt difícil d’estar-te’n pel que fa al seu consum.

Entrar a l’edifici de la Cort del Batlle suposa en el meu cas ‘anar per feina’, amb catalana puntualitat anem despatxant una per una, les qüestions de l’ordre del dia fins l’hora de dinar, continuarem desprès si la feina ho fa precís, o ens acomiadarem desprès de la sobretaula.

El temps se’m tira al damunt i com més tard abans de 18,00 hores surto de Guimerà en direcció al Vallès.

Una vegada més quan torno cap a casa, tinc una recança, la de no haver fet un passeig tranquil pels carrers de Guimerà, d’aturar-me sota les voltes de la Plaça, d’anar pujant amb delectança les escales que em portaran dalt de la Vila, la d’entrar i sortir per les portes que es conserven encara, i fins la d’admirar el nivell que va assolir l’aigua en la mítica rubinada de Santa Tecla.

L’enyorança comença quan de nou supero Vallsanta.

M’enganyo a mi mateix dient-me que ho faré la propera vegada.