SANT MARTÍ DE SERRAÏMA. SALLENT. BAGES. CATALUNYA

Envoltats de gossos el Joan Escoda Prats aturava el vehicle davant la façana del mas Santmartí, dins al terme de Sallent, prop de l’església d’aquesta advocació. La conversa que va mantenir amb el que pensem era el propietari, malgrat ser distesa es va dur a terme sense baixar del cotxe, i amb els gossos deslligats.

Ens perdíem el Joan Escoda Prats, la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés la visita d’aquest edifici de planta baixa i dos pisos amb carener a dues aigües, del que ni tant sols en recollia una imatge.

Del mapa de Patrimoni Cultural de Sallent, reprodueixo :

Documentada des del 1210 (Berenguer Santmartí) amb ascendència nobiliària.

Porxada al cantó sud, amb avancer del segle XIX. Ampliacions importants dels segles XVIII i XIX. Destaca la sala principal amb la capelleta de la Mare de Déu del Carme, les cambres del néixer i del morir, la galeria oposada a la façana i l'impressionant celler amb botes de congreny. Tota la casa conserva importants elements arquitectònics i decoratius, fruit de les diferents reformes i ampliacions dutes a terme.

Observacions: Era una important casa pairal gairebé autosuficient. Per aquest motiu conserven premsa i molí d'oli i vi, galliners, quadres d'animals, pallers, dipòsits d'oli, forns, etc., a més d'una important col•lecció documental i de la pròpia biblioteca.

Ens aturaríem davant l’antiga parroquial de Sant Martí de Serraïma; documentada des del 996, passà a dependre de Sant Benet a partir del segle XI. Exercirà les funcions parroquials en el període 1112 – 1.878, en que esdevindrà sufragània de Sant Pere de Serraïma.

De l'antiga edificació romànica solament queden restes en una part de la nau de ponent i migdia. Els diners d’Amèrica arribarien fins aquesta serra pregona, i al llarg del segle XVIII s’esmerçaren generosament en refer totalment l’església; on originalment hi havia l’absis es va situar l’actual porta principal i on finalitzava la nau es va situar el presbiteri.




En una primera fase la nau es va sobrealçar i poc temps després es va construir un campanar de torre de planta quadrangular amb coberta piramidal, que té com a característica singular que per tocar les campanes cal fer-ho des de l’exterior. També es van afegir dues capelles laterals, una sagristia i una petita absidiola per enquibir-hi la pica baptismal. Seria el cant del cigne, la revifada abans de la mort que portarà la fil•loxera a darreries del segle XIX; la incipient industria tèxtil i l’explotació minera , s’enduran la vida d’aquestes valls.

Potser finalment arribarà l’hora de posar seny, de tornar amb tots els avenços que ens permeti la tècnica al sector primari, a l’agricultura, al camp. Podem recuperar tot allò que per la nostra estultícia hem anat perdent, i que és molt tant en termes econòmics com socials; reduir i/o eliminar l’atur, i amb ell, l’angoixa de milers de persones i famílies; sense tornar a l’autarquia feixista, ens cal reduir la forta dependència exterior, provocada bàsicament per la corrupció política de nostre actual sistema; del camp se’n extreuen aliments, tant pels humans, com per les besties, avui però podem ‘conrear’ també energia, en formés molt diverses, alcohols, olis ,.... ho tenim tot, les terres i les persones per poder fer-ho.

Cal posar fill a l’agulla perquè allò d’anar a robar, amb la creu i l’espasa, als indígenes americans ja no tornarà a succeir mai més.