SANT MARTÍ DE BESCARAN. LES VALLS DE VALIRA (ALT URGELL)

El Miquel Pujol Mur i la Rosa Planell Grau ens envien una crònica de la seva visita a Bescaran, un nucli de població descentralitzat del municipi de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell, situat a la vall alta del riu del mateix nom, afluent de capçalera del riu Segre. Com a nosaltres, els relats i les imatges que ens envien aquest veritable ‘ duo dinàmic’, han merescut l’elogi del Bisbat d’Urgell.



En relació al topònim Rodrigo Pita Mercé el fa evolucionar de Vasceranus, derivat de Vascus, que procederia del gentici Vascones; altres autors en defensen l’origen d’un nom preromà.

El poble de Bascaran és esmentat l’any 839 i està situat a 1360 metres d’altitud. El lloc es documentat (amb el nom de vila de Bescaran) a l’acta de la consagració de la catedral d’Urgell.

Fou donat en permuta, al bisbe i la canònica d’Urgell pel comte Borrell II, amb tots el seus termes i les seves pertinences. Bescaran pertanyé en senyoria i jurisdicció al capítol de la catedral d’Urgell fins a la desamortització

A partir del segle XIII, amb motiu de les qüestions tingudes entre el bisbat, senyor del lloc, i els Castellbó; Arnau de Castellbó féu enderrocar el castell de Bescaran. Queden uns quans indicis en uns penyals damunt del poble. L’any 1278, en virtut del conveni dels pariatges, el comte de Foix, com a vescomte de Castellbó, renúncia a reclamar el castell de Bescaran.

De l’antic monestir de Sant Martí de Bescaran només es conserva un bell campanar (cloquer) i unes minses restes de l’església. El primer esment documentat del monestir data de l’any 914.



Per les restes del temple es pot pensar que tenia una sola nau de planta rectangular i acabada amb un absis semicircular. La volta estava reforçada amb arcs torals que es recolzaven en pilars adossats, que encara es conserven en el mur. Va ser església parroquial fins el segle XVIII en que va ser substituïda per l’actual sota l’advocació del mateix patró.

De tota la construcció només es conserva el campanar de sis pisos d’alçada i de planta quadrada. L’ús religiós d’aquestes torres-campanar va donar-se simultàniament amb les funcions de guàrdia i bada per les que foren aixecades originàriament, en la seva majoria.



El primer dels dos pisos no tenen finestres i el tercer té finestres en forma d’espitllera a cada cara. Els tres pisos superiors estan separats per arcuacions cegues i presenten finestres geminades a cada façana. A l’últim pis les finestres geminades estan separades per una columna amb mènsula.

El conjunt és coronat per un teuladet piramidal de pissarra.

Per les seves característiques la construcció d’aquest campanar, d’estil llombard se situa entre els segles XI i XII.