SANT BARTOMEU. CAMARASA. LA NOGUERA. CATALUNYA

Tornàvem del Monestir de Santa Maria de Bellpuig les Avellanes on havíem anat per lliurar un exemplar del llibre ‘Guimerà i el Retaule de Ramon de Mur’ a l’Arxiu Gavin, en la persona del Josep Sansalvador. Ens explicaven que estava de vacances, i esperem tenir ocasió de veure’l a ell i al Josep Gavin el dia 31.08 a Valldoreix.

Visitàvem el conjunt monumental de les Avellanes i ens hi quedàvem a dinar; decidia fer la tornada per Ager i seguint el pantà de Camarasa tornar fins a Balaguer.

Volia recollir imatges de Sant Bartomeu prop de les restes del Castell i l’esvelta torre de la Baronia anomenada de Sant Oïsme [ potser d’Os i el sufix isme ? ]; no trobo versemblants altres hipòtesis malgrat trobar-les repetides fins a l’esgotament – conseqüència del cortar/pegar que caracteritza la ‘ cultura’ d’avui – . Com sempre però la darrera paraula en qüestions de toponímia la tindran els lectors.

http://www.alosdebalaguer.com/2008/08/baronia-de-sant-oisme/

Impressiona l’extrema solitud del paratge que devia ser el ‘centre del món ‘ els segles X i XI, i que avui - com la major part de la Noguera – és únicament un petit ‘museu a l’aire lliure’.

L’església i el petit fossar son en una elevació natural; no se’ns fa difícil imaginar la línia de muralla que tancava aquest espai, que compartien els dos poders de l’època, el religiós i el feudal.



Son remarcables els absis i el campanar.



La carretera, el pantà, l’abandó de les activitats agrícoles i/o ramaderes, ... , han desdibuixat el paisatge fins a l’extrem que aquest petit nucli sembla fora de lloc. En diuen ‘impacte ambiental’ en les normatives urbanístiques, i ha provocat per arreu que s’eliminin aquestes edificacions que a judici dels ‘experts’ distorsionen la imatge de modernitat que representen – segons ells – les barques a motor que aquí i allà – en menor nombre del que els agradaria als de Barcelona – es desplacen per les aigües verdoses del pantà.



En la tornada l’incendi d’uns matolls prop de la carretera ens obliga a modificar la nostra ruta, ens creuem amb un vehicle dels bombers que intentarà controlar-lo, la tarda ventosa els ho posarà difícil ; al vespre la TV3 , la ‘Televisió de Barcelona’ , ens explica històries dels EE.UU que es preparen per l’ huracà Irene - que dissortadament no se’ls endurà finalment al infern - , i altres ‘qüestions d’interès Nazional’, per descomptat res d’aquest foc que sortosament devien controlar – sense víctimes - els eficients bombers de la Terra Ferma.

País !!!!!

SANT ESTEVE DE BALSARENY, EL BOMBONET NEOROMÀNIC. BAGES

Anàvem el Joan Lomas i l’Antonio Mora, darrera del nostre sherpa per les terres de Balsareny el Xavi Novell Bulnes; ens aturàvem en aquesta ocasió davant la que fou església romànica de Sant Esteve des del segle XII.



Res en l’entorn immediat evoca aquella època; l’edifici actual és – amb tot els respectes – un ‘bombonet neoromànic ‘, i els que foren pisos dels treballadors de la Colònia Soldevila, l’exemple més palès de la crisi del sector de la construcció. Sembla que també aquí s’havien cregut el ‘conte de la lletera’, i pensaven arranjar mínimament els quasi centenaris edificis, i vendre’ls posteriorment a preu d’or als turistes nacionals i estrangers, que farien cua per adquirir-los. Quan cau la tarda l’indret adquireix característiques sinistres, que el fan poc indicat per anar-hi a passejar.



Ens expliquen que l’any 1922 s’havia acabat el carrer Vell i es construïa el carrer Nou.

Al recinte – avui colonitzat per l’herbam - hi havia a més de les instal•lacions fabrils i oficines pròpies d’una colònia, el pis del Director i el de l’Amo, ambdós situats en una de les mateixes naus on hi havia els pisos dels treballadors, val a dir que això és una autèntica raresa.



La colònia – on es va desenvolupar una intensa activitat cultural i associativa - disposava d’un teatre, una escola i un camp de futbol.

Amb pocs diners públics es podrien arranjar els edificis de vivendes de les colònies, i destinar-los posteriorment al turisme ‘social’. Això tindria dos efectes positius :

a) Portaria activitat econòmica fins aquestes terres.
b) Donaria sentit a mots com ‘sostenible’ que no tenen cap sentit – a dia d’avui – en boca dels nostres politics.

Queda escrit.

ANTONI GARCIA LAMOLLA; PAISATGES DE GUIMERÀ

Anava a Guimerà amb l’Antoni Ibáñez Olivares, en aquesta ocasió m’hi portava el desig de veure l’exposició de l’Antoni Garcia Lamolla ( Barcelona 1.910- Dreux 1.981) , bàsicament centrada en la Capital de la Vall del Corb i el seu rodal.

Gaudia moltíssim dels dibuixos al carbó, aquarel•les i olis que et transmetent la passió per aquest paisatge que sentia el pintor.

Tenia la sort d’anar amb un autèntic erudit en qüestions d’art , que em feia notar més que la semblança, la coincidència entre l’obra de Lamolla i la del Ignacio Zuloaga i Zabaleta (26 juliol 1870-31 octubre 1945). En ambdós casos els autors porten a la tela la seva visió pessimista d’aquest país de pandereta. La ‘Espanya blanca’ de colors clars i horitzons oberts, s’anirà esvaint - malgrat els anys que separen un i altre pintor – per raons idèntiques, i s’imposarà clarament a contracor la ‘Espanya negra’ de colors foscos i núvols de tempesta.

Sentia un pessic al cor en constatar la certesa d’aquesta observació; passen els anys , els lustres, les dècades i fins els segles; el que no passa és l’estultícia general que porta fins als llocs de responsabilitat als més ineptes dels fills d’aquesta terra !.

Aquí és particularment cert que les obres ‘parlen ‘ ;




ANTONI GARCIA LLAMOLLA. Vista de Guimerà





IGNACIO ZULOAGA ZABALETA. Vista de Toledo

SANT SADURNÍ DE ROTGERS. BORREDÀ .BERGUEDÀ

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a Borredà, volíem visitar l’església de Sant Sadurní de Rotgers, he tingut ocasió de visitar-la acompanyat per diferents persones; l’accés és senzill, des d’un dels múltiples viratges de la carretera de Borredà a Sant Jaume de Frontanyà , surt a mà esquerra un camí ara cimentat, que era una pista de terra, quan ho vaig conèixer; cal parar atenció.



L’ església està enmig del bosc quasi amagada pels arbres que la rodegen; s’esmenta el lloc de Rotgers l’any 938, com palatium Rodeganii que disposava d’una església que malgrat exercir funcions quasi parroquials, sempre ha estat sufragània de Santa Maria de Borredà; al ensems aleshores sota la jurisdicció del monestir de Ripoll.



A poca distància hi han encara restes de construccions, un munt de pedres i alguna paret; hom aventura com molt possible que el lloc estigués poblat d’antic i resistís durant la dominació musulmana.

La part més antiga de l’edifici és l’absis, decorat a l’exterior amb arcuacions i lesenes llombardes, s’aprecien algunes filades d’opus spicatum ; es va començar a construir cap a finals del segle XI, i el 1167, amb la capçalera completament acabada, se’n va procedir a la consagració, la necròpolis al seu voltant amb enterrament en caixa de lloses ens indica que hi havia pobladors en aquest indret, a l’església de Santa Maria de Borredà es conserva un sarcòfag de pedra que procedeix d’aquesta església.

Al llarg del segle XIII es va reprendre la construcció amb un romànic evolucionat, com es pot veure en els paraments construïts en carreus ben tallats i arrenglerats. És va cobrir en volta apuntada i lloses de pedra. Damunt es va aixecar el campanar de pedra tova per evitar al màxim el pes. Entre el 1582 i el 1606 es va substituir la coberta i és va reparar la volta de la nau. Segurament també es consolidar el campanar.

En els anys 1709 i 1725 es construí un sepulcre subterrani, sufragat per la família Cirera, propietària d’un mas veí, dels més importants en aquelles dates. La Guerra Civil no va afectar la capella.

Des de l’any 1979 per iniciativa popular és comença a actuar per evitar l’abandó definitiu de la església; l ’any 1984 va ser declarada monument; el 1986 l’Ajuntament de Borredà amb l’ajut de la Generalitat va fer les primeres obres per recuperar l’edifici. La Diputació entre els anys 2002- 2006 va endegar actuacions en aquesta línia d’acondicionar el temple i el seu entorn.



L’any 2004 és va col•locar un moble nou que constitueix el suport de la reproducció pictòrica del frontal medieval conservat al Museu Episcopal de Vic. Representa el Pantocràtor voltat pels símbols animalístics dels evangelistes, i a cada costat hi han escenes de la vida i martiri de Sant Sadurní, fundador de l’església de Tolosa de Llenguadoc.

És un lloc molt bonic, que les explicacions facilitades pel guia us permetran gaudir especialment.

L’ALTIPLÀ DE BUSA I SANT CRISTÒFOR. NAVÈS. SOLSONÈS. LLEIDA

Colpeix la immensitat de l’espai quan s’accedeix al pla de Busa, l’indret tallat per tots costats per altes cingleres, s'estén des de la Valldora a llevant fins a la del Cardener a ponent. Aquest pla és una illa natural sobre dels penyals de la serra de Busa on destaca la presència de la casa Rial, única masia encara habitada de forma permanent.



Teniem dos objectius : el primer força senzill, era arribar-nos fins l'Església de Sant Cristòfol de Busa, que trobem esmentada ja l’any 1043 (amb el nom de Galtén),i que formava part de l'antiga jurisdicció eclesiàstica de Sant Pere de Graudescales.




Ens expliquen que la parròquia tenia 63 habitants quan es va fer la reforma que convertiria la primitiva romànica en una edificació ‘trentina’ remarcable únicament per l’espai que l’envolta; al seu cos hi ha el clos del fossar i la llinda figura l’any 1758



El caràcter aïllat i relativament inexpugnable d'aquest indret explica la utilització que com a camp d'instrucció militar se’n va fer durant la guerra de la Independència.

El tinent coronel solsoní Francesc Xavier de Cabanes i d'Escofet proposà al capità general de Catalunya Luis de Lacy y Gautier la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Es van fortificar els punts més febles i es construïren un miler de casetes de fusta per a l'allotjament dels resistents. De fet, una de les quatre masies que encara resten en peu al pla de Busa, porta el nom de ca l'Artiller.

Busa, després de Cadis, va ser el primer indret d'Espanya en proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren uns 8.000 soldats.

A l'extrem nord-occidental del pla destaca el Capolatell, més conegut com "la presó", que era el nostre segon objectiu del mati, s’explica que tancaven en aquell penyal als soldats napoleònics; s’ha popularitzat una tradició romàntica en la els francesos desesperats, es llençaven al buit al crit «Mourir à Busa et resurgir à Paris» (Morir a Busa i ressorgir a París). Quan estàs creuant damunt la fràgil passarel•la de ferro, tens consciència de l’extrema crueltat amb que eren tractats.



Mossèn Marc Rovira, rector de Sant Feliu de Lluelles, fou testimoni de la fortificació del massís de Busa durant la guerra napoleònica, així com dels moviments del general Lacy a la zona. Recollí les seves observacions en un llibre: "Breu notícia de les coses més notables que han passat, especialment des del any 1790 en avant". El document original ha desaparegut i es conserva la transcripció que va fer Mn. Joan Serra i Vilaró a l'Arxiu Comarcal de Solsona (LLORENS I SOLÉ, A., 1981)

Veniu al Solsonès, volteu per la ‘ terra ferma’; Catalunya és un destí encisador !!!!!

MAS BARNOLA. LLES. CERDANYA

Tornàvem de Viliella, havíem dinat a Cal Tià, amanides amb formatge de cabra, carns a la brasa i postres del país , només em sobtava un xic que el ‘ vi de la casa’ fos de Navarra; havíem fet un passeig fins al salt del Molí de la Llosa, i mentre conduïa de tornada a Lles, m’explicava la Rosa, que havia tingut ocasió - anys enrere – d’assistir a la Santa Missa a la Capella del Mas Barnola.

L’accés fins a la finca s’ha de fer per un camí privat, i tant bon punt érem davant la casa, sortia del vehicle i m’adreçava en català a la primera persona que trobava ; bona tarda, voldria visitar la capella, si m’ho permetent .

Em calia esperar un xic fins que em rebia el propietari, i em demanava raó de la meva presència; li explicava que als del coneixercatalunya.blogspot.com , ens encanta visitar cases pairals, capelles, ermites, castells,... i amb algunes imatges explicar la nostra experiència.

Sortia en primer lloc el tema del topònim, que malgrat escriure’s amb B / BARNOLA, l’actual propietari pensa que podria derivar de la presència en aquest indret de l’arbre anomenat VERN alnus glutinosa, molt corrents a la Cerdanya a les vores de rierols i canals. El sufix ola és una forma de diminutiu en llatí, i tindria un significat de ‘ petita concentració de verns, o bosquet ’, en contradicció a VERNEDA que significa ‘ bosc de verns’.



Ens ensenyava la capella on havia lluït darrera de l’altar un tapís que representa sant Jaume, pintat vers el 1915 per Santiago Soldevila; actualment presideix una imatge de Nostra Senyora de Montserrat.



El Mas Barnola, que fou la casa pairal dels Barnola, darrers senyors de Lles, és un gran i magnífic edifici, que clarament ha anat creixent al llarg dels anys. Em feien notar la presència de dues grans pedres en una de les portalades, en les que figura una data, que ens confirma el nostre ‘lector de pedres’ que és l.563, i una segona amb la llegenda clàssica ‘Jesús i Maria’;




Pensem que aquestes pedres procedien d’un altre lloc , i que es van col•locar aquí en una de les reformes / ampliacions que la casa ha viscut.



Recollia una imatge de la casa principal, abans d’acomiadar-nos del propietari, a qui agraíem aleshores i reiterem aquí les seves atencions i fineses.

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DELS OMS. EL BERGUEDÀ.

La Rosa, el Miquel, la Maria Jesús i l’Antonio ens aturàvem al Santuari de la Mare de Déu dels Oms, no se’m feia estranya l’absència dels arbres que li van donar nom, ja que dissortadament avui, les omedes en general estan força minvades pels canvis en els usos del sòl, i pateixen arreu d’Europa i, des de principis del segle XX, una greu malaltia, la grafiosi, transmesa per l’atac d’un insecte (Scolytus scolytus) que perfora el tronc. Per les ferides causades hi entra un fong (Ceratocystis ulmi) que bloqueja la circulació de la saba i provoca la mort de l’arbre.

L’edifici del Santuari – que trobem envoltat d’una solitud absoluta - està situat en un coll que divideix les aigües de la riera de Borredà de la de Merlès, a 1.180 metres.



Hi ha constància que a l'edat mitjana hi havia una petita església amb una imatge de la Mare de Déu; l’indret visqué un important creixement demogràfic en el curs del segle XVI, i això va incrementar notablement la popularitat de Santa Maria dels Oms, com a advocada contra les trencadures i les malalties del bestiar.

 
Des d'aleshores esdevingué un santuari important i fou reconstruït i ampliat l'any 1785.

L’allargada de l’edifici , l’església consta d’una sola nau amb dues capelles laterals situades a banda i banda del presbiteri, complica la presa d’imatges de l’interior, que tot i la ‘gràcia’ de la OLYMPUS FE-100, seran únicament parcials i de baixa qualitat.



Llegim que hi ha unes pintures de gran simplicitat que representen, al cambril de la Mare de Déu, la processó que s'hi féu l'any de la gran plaga de llagostes que tant va perjudicar als pagesos de la contrada.

El temple fou cremat com a conseqüència de l'alçament dels militars feixistes encapçalat pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República ; s’explica però que se'n pogué salvar la imatge de la Mare de Déu, possiblement romànica per a uns, i gòtica per altres. Sou pregats de fer-nos arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

La Mare de Déu dels Oms és advocada per a les trencadures i les malalties del bestiar; us deixem un enllaç als Goigs :
http://bibliogoigs.blogspot.com/2008/12/goigs-la-mare-de-du-dels-oms-cicle.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/05/poema-la-mare-de-deu-dels-oms-sant.html

Josep Carner, l’any1953 escrivia en relació als arbres que un dia donaren aixopluc al Santuari :

Om florit

Les serres estrenaven avui faldilles blaves;

de resurrecció dringava el lloc humil.

Enmig del riu i cel, que llum no regalaves,

flor radiant de l’om contra l’atzur d’abril!

L’Alfons Roca Vilaregut, Jaume Claret Miranda (Barcelona, 1973)​  i  Rosa Serra Rotés (Puig-reig, 1958),  ens precedien l’any 1982, Santuari de la Mare de Déu dels Oms

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/89865

  Que la Marededéu    i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels frontanyencs ,     gurbetans , teianencs, urgellencs,  portellans,  barcelonins    ,    gitanos, aragonesos, asturians , ucraïnesos, russos , africans , castellans,   valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, pagesos. ramaders, pescadors,  menors no acompanyats,    ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Sant Joan de Mataplana. Mal dit també ,Sant Joan de Mata. Gombrèn. El Ripollès

Veníem el Miquel, la Rosa, la Maria Jesús i l’Antonio, de l'antic castell de Mogrony ; dins del seu terme s'erigí el 1278, la vila o pobla de Gombrèn, i més tard hom hi bastí el castell de Mataplana, que finalment absorbí la jurisdicció del primitiu castell de Mogrony ; pujàvem pel camí - ara carretera - que pujava per la riba dreta, des de Gombrèn vers Castellar de N'Hug; cercava la capella castral [o aula] d'una sola nau amb porta al nord, d'uns quatre metres d'amplada per sis de llargada que hom pensa que fou aixecada el segle XI; aleshores devia ser una capella petita, probablement amb coberta de lloses a dos vessants, i sense absis diferenciat. Consta la seva existència d’ençà de l’any 1175, i era aleshores la capella del castell de Mataplana.



El petit edifici romànic d’una sola nau rectangular amb absis semicircular a l'est i campanar d'espadanya, fou restaurat el 1618, el 1859 i darrerament el 1969, ens expliquen – l’accés únicament és possible el darrer diumenge de cada mes – que conserva pintures a l'absis. Procedents d'aquesta església es conserven dues taules pintades, una al Museu Episcopal de Vic i l'altra al Museu d'Art de Catalunya, a Barcelona

Una ‘tradició’ del segle XIX [ sense fonament ] voldria que hi hagués nascut a prop Joan de Mata, fundador dels trinitaris, i per això se n'ha dit erròniament en ocasions , Sant Joan de Mata.



Pel que fa al Castell de Mataplana, us deixo un enllaç molt interessant :
http://usuarios.multimania.es/allagostera/trobadors/excava.htm



Potser caldria trobar un procediment més ‘àgil’ per accedit al petit pla on s’aixecava el Castell i l’església. Queda escrit.

DE LA SANTA CREU A SANTA MARIA DE CERVELLÓ

M’aturava al carrer que discorre per sota d’aquesta església, i amb la millor voluntat intentava repetir l’enquadrament que l’any 1.923 havia fet el Josep Salvany; en aquella data existia encara un campanar de torre que s'alçava damunt del cimbori, la terra – aquí i per arreu - es conreava, i els ‘serveis públics’ estaven tant a les beceroles, que la imatge d’uns fils penjant hagués semblat – com de fet és – un sacrilegi.



Pujava fins al turó i recollia imatges intentant evitar – dins del possible – els filats ‘protectors’ que comencen a presentar símptomes de rovell. Venen temps dur pel romànic !!!!



Fou aixecada inicialment sota l'advocació de la Santa Creu, sant Esteve i sant Dalmau, s'esmenta l’any 904 en un document que recull la donació de Guifré II de Barcelona a Sant Cugat del Vallès.

Ènnec Bonfill, del llinatge dels Cervelló va comprar el castell, situat sobre aquesta església, a la casa comtal de Barcelona, i va pactar amb el bisbe de Barcelona el domini de l'església, tot i que Sant Cugat encara hi mantingué certs drets, això va provocar diferències entre la baronia de Cervelló i el monestir.

L'església era a finals del segle XI de ser plena propietat dels Cervelló i aquests en modificaren l’advocació principal, que va passar a ser la de Sant Esteve.

Va patir els efectes del setge a que Jaume I va sotmetre el Castell, i l’any 1.230 es fa una nova consagració del temple. Aleshores tenia funcions parroquials.

El 1587 es van portar a terme modificacions en l'edifici: el portal, el cor i les capelles laterals. Als inicis del segle XVIII se'n van afegir dues més.

El 1872 s'abandonà a causa de la construcció d'una nova església a la població que prengué les tasques parroquials.

A començament del segle XX es va procedir a la seva restauració i el 1922 es va tornar a obrir al culte, ja sota l'advocació de Santa Maria de Cervelló.



L'edifici que ens ha arribat degué ser construït cap al final del segle XI. Està feta amb pedra local, de color rogenc, i consta d'una nau coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular. Aquest està dividit interiorment en tres nínxols amb arc de punt rodó, separats per semicolumnes, i oberts amb sengles finestres de doble esqueixada. Exteriorment està ornat amb lesenes i arcuacions llombardes. Destaca especialment el cimbori , vuitavat, amb cúpula i petxines, decorat exteriorment de forma semblant a l'absis. La porta, amb frontó triangular, és renaixentista



El romànic del Baix Llobregat, dels Vallesos, del Barcelonès, i de les zones ‘urbanes’ i/o ‘industrials’ , demana i necessita una acció ràpida i decidida en la que alhora de restaurar-lo i protegir-lo se’l faci conèixer. És un dels millors – sinó l’únic - actius que poden interessar als nostres veïns del Nord, que com deia l’Espriu son :

Gent culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

LA DESOLACIÓ DE LA C-16

En desconec l’advocació concreta – que té o va tenir – i fins dubto de la seva ubicació concreta; al Bages ?; al Berguedà ?.



Es visible per un curt espai de temps , un cop superada la població de Sallent.

Per la col•locació prop de la carretera fa pensar que està ‘exposada per a la venda’.



S’adverteix un petit absis.

Qualsevol informació serà ben rebuda a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/143_SMargaridaAlou/SMargaridaAlou.htm

ERMITA I RELLOTGE DE SANT BERNABÉ D’AGUILERA. ÒDENA. L’ANOIA

Aprofitava la meva visita a Òdena atenen una invitació dels Amics del Country d’aquesta població :
http://espaicountry.blogspot.com/2011/08/odena-sed-de-country.html

M’arribava fins al Raval d’Aguilera , integrat avui al terme municipal; el lloc va sorgir a finals del segle XVIII, a partir d’establiments de Jaume Aguilera, del mas Aguilera de la Costa, en la partida de la "Soleia", on es situaren parcers o rabassaires de terres del mas de les Rovires, de can Rossinyol de Moragues -actual can Macià- i del mateix ca n’Aguilera.

En alguns casos s’efectuà una venda d’una peça de terra a canvi d’un preu acordat i en d’altres es va establir un cens anual de caràcter indefinit i una entrada simbòlica que fou curiosament un vas d’aigua; és el que es coneix com establiment emfitèutic indefinit.

Volia retratar l’ església romànica dedicada a Sant Bernabé, que apareix documentada des de l’any 1110.

L’any 1337 era donada [*] d’aquesta capella una dona de nom Maria dedicada al manteniment de l’ermita i al conreu de les terres a ella adscrites.

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.




A finals del segle XVII, inicis del XVIII, fruit del creixement econòmic del moment, l’ermita va patir importants transformacions [ aleshores tenir un edifici religiós dins la propietat atorgava un especial ‘pedigrí’; més tard van ser les pistes de tennis i/o la piscina ]. Es va construir un cor a la banda de ponent – potser fou aleshores que s’obri una porta ara tapiada en aquella ubicació -; em costa de creure que fos l’original. Acostumaven a orientar-les al sud/sud-est, aleshores les decisions obeïen a raons pràctiques.



L’any 1954 la capella fou restaurada pel seu propietari, Joan Ferran Cañellas. El 13 de juny d’aquest any fou beneïda l’ermita i una imatge de sant Bernabé, obra de l’escultor Bohigas.

L’ermita és un edifici d’una sola nau, ampliada a llevant amb un absis semicircular, la nau és coberta amb una volta de mig punt enguixada, el sostre de l’absis és una volta de pedra d’un quart d’esfera. S’hi accedeix per una porta adovellada, de construcció moderna, a la banda de ponent.

Les obertures a l’exterior es complementen a l’absis, amb una finestra de doble esqueixada, son visibles al costat nord les dovelles de carreus d’arenisca molt degradats , d’una porta avui tapiada; a ponent s’aixeca un petit campanar d’espadanya de construcció moderna.

L’ermita està quasi completament arrebossada com la masia annexa, en la que ressalta el particular rellotge de sol.



Ja sabeu que en això dels rellotges de sol, Catalunya és una ‘potència’- com en la majoria d’activitats que demanen intel•ligència i preparació tècnica - :
http://www.gnomonica.cat/

recollides les imatges tornava al Parc de la Font.

HEM FET EL CIM DE LA GALLINA PELADA. El BERGUEDÀ SOBIRÀ

Si, hem fet el cim!!! Hip, hip, hurra! Malgrat tot, ho hem aconseguit, hem arribat a dalt del Cap del Llitzet, 2317 m. d’alçada, punt culminant de la serra d’Ensija.



Els que coneixen la muntanya, i/o són muntanyencs, se’ns miraran amb estranyesa i es diran mirant-nos decebedorament : Però de què parlen aquests. Si no han fet ni un 4 mil i menys un 8 mil. Per això tanta eufòria? Aquests estan tocats del bolet, pobrets!!!

Tenen raó, la nostra colla però, potser de caminants, no goso ni posar muntanyencs, és formada només per quatre persones: l’Àngela, la Dolors, la Rosa i el Miquel. Si es sumessin aquestes quatre potes del banc se’n trauria una mitjana d’edat de 68/69 anys i alguna nafra a causa de tots aquests anys que poc a poc han anat abonyegant aquella carrosseria tant fina, ferma i bonica que ens van donar quan vam néixer. Segurament nosaltres com conductors agosarats tampoc li hem fet les revisions quan pertocava i ara suportem les conseqüències. Un peu, l’esquena, la cama, aquells malucs i tota aquestes petites coses que tan bé ens van per defendre’ns dels quin ens diuen lents. Malgrat tot, donem gràcies per fer el que podem fer. I ara prou de queixar-nos i endavant amb ganes i il•lusió.

Vam aparcar el cotxe proper a la Font Freda després de passar la Pleta de la Vila. Aleshores armats dels nostres bastons que també ens ajuden a caminar, i molt, i les motxilles iniciem el camí. Primera parada a la font per omplir les cantimplores d’aigua fresca. Quin doll d’aigua que hi baixa! I que n’és de freda!

Seguint la pista senyalitzada anem fent el camí per entremig d’arrels i pedres. Una mica empipador, sí, hi ha que reconèixer-ho, aquest primer tram ho és. Arrels i pedres; pedres i arrels, i algun que altre arbust i arbres. Però com deia el proverbi: “De tot hi ha en la vinya del senyor”

Passat el trosset emprenyador continua el camí en pujada, i pedres no en manquen, però el senderol va fem esses muntanya amunt, i xino-xano es va pujant, una cama si i l’altra també. Llavors més d’un se’n recorda que no ha esmorzat i els estomacs com bons amics orquestren el seu rau-rau a l’uníson.

Una parada no va malament i els arbres de la Planella ens ofereixen un plaent lloc per assentar-nos i queixalar delerosament l’entrepà i un glopet d’aigua. Hi ha un del companys, segurament més sibarita, que s’ha portat uns termos amb cafè amb llet. Això és saber viure!!! Ja està, ja hem esmorzat i també hem parlat una mica, no creieu que som eremites amb vot de silenci.

Seguim una canal, mirant desconfiadament les fites i les senyals, altre cop van tenir una petita confusió i vam haver de fer marxa enrere un tros. I quasi dalt de la pujada, com senyera al vent, el cartell del camí. Decepció, tant que ens havia costat pujar, a la Font Freda 2,2 km., a la Gallina Pelada, 1,5 km. Però com sabem fer-ho ens consolem enseguida: Era el tros més difícil pel desnivell existent aprox. de 500 o 550 metres.



Ànims que arribem. El refugi d’Ensija o de Delgado Ubeda, una parada, una xerrada amb les persona que hi són i com no, després d’esmorzar no va malament un altre tallat. I són bons!!!

I sortim a tota marxa, a qualsevol cosa li diem tota marxa! Bé, encoratjats enfilem el cim per fer els darrer desnivell aproximadament de 160 m. i poc després arribem dalt del Cap Llitzet. I les cares se’ns eixamplen amb un somriure d’orella a orella. I perquè som gent continguda sinó més d’un/a hagués saltat d’alegria. L’hem fet, hem aconseguit arribar dalt de la carena.

I gaudim de la panoràmica: Pedraforca, rasos de Peguera, Saldes a sota, Maçaners a la dreta, allà Gósol i girem i gaudim, pot ser Gisclareny i els noms dels llocs se’ns apareixem a la memòria. Fins i tot, una trucada i no vam poder contenir-nos: Som dalt de la Gallina Pelada, amiga!

Unes fotos pel record, una anotació en el llibre de registre i amb precaució, sobretot pels trossos molt pedregosos, iniciem el descens satisfets per la nostra caminada.

El proper un 3.000 si a Déu li plau !

EL BENEFICI; L’ANTIGA PARRÒQUIA DE LLES. CERDANYA

Lles es troba a 1.471 metres d’alçària , en un replà sobre el pendent de la muntanya, prop del serrat d’en Bret, entre els rius d´Arànser i de la LLosa.
El topònim d’origen iber té un significat descriptiu : abisme, precipici,.. i se’n troben evidències a la llengua basca – darrer vestigi de la Cultura preromana- en paraules com leze, leta, o les , amb els significats esmentats.

Hom suposa que l’actual emplaçament del poble és - com a mínim - el tercer, en la llarga recerca dels seus habitants, per trobar un indret òptim en tot els sentits – per a viure, per a defensar-se ,.. - fins que decideixen assentar-se en aquest punt assolellat i relativament planer.




Tenim constància que Lles era al segle IX una de les parròquies del bisbat d’Urgell ; en aquell moment la Parroquià – dedicada ja possiblement a Sant Pere - era l’actual Capella del Benefici, dita també del Roser, Advocació que va instituir el Sant Pare Gregori XIII [ 1.502. 1.585 ], i que esdevindrà molt popular.

En un replà de pedra ens expliquen que hi havia el fossar, que va ser traslladat al davant de l’actual església parroquial, dedicada també a sant Pere - que figura representat en l’escut [ no homologat - del municipi - és del segle XII, - posterior per tant a la Capella esmentada suara -, advertim en la visita que teníem ocasió de fer-hi, alhora que la quasi total absència dels primitius trets romànics, que s’ha tornat a reubicar el cementiri, ara el trobem annex al costat dret del temple, on hi hagué possiblement l’ absis ; els diners d’Amèrica arribarien fins aquestes alçades, on per mor de fer-se perdonar els horribles excessos que es practicaren damunt les poblacions indígenes del continent Americà, es reconstruïren, modificaren i aixecaren noves esglésies per arreu.



A l’antiga parròquia hi ha una excepcional troballa que segons ens expliquen procedeix del Santuari dels Àngels de la Llosa, que fou en el seu dia Capella del Castell.

EL TÒTEM DE MURA, VALLS DEL MONTCAU. BAGES. CATALUNYA

M’aturava per retratar un tòtem a les envistes quasi de la Capital de les Valls del Montcau.



En aquest cas, l’artista ha esculpit caps de cavalls – almenys a mi m’ho semblen - , el totemisme sosté que l’animal, vegetal o objecte inanimat que es representa és l’ascendent del grup humà que mitjançant el tòtem el recorda i venera.

Els cavalls no apareixen en els tòtem originals localitzats principalment en els territoris propers a la costa de l'oceà Pacífic d'Amèrica del Nord ( els actuals Estats Units i Canadà). Els equins van ser portats a les amèriques pels assassins/ conqueridors enviats per l’aleshores Regne de Castella.

El tòtem de Mura, força deteriorat per l’acció dels elements naturals - generalment els feien de fusta de cedre , i el que ens ocupa en el millor dels casos és de fusta de pi- . sembla que va ser creat sense tenir consciència del que representa.

Més enllà de la nostra voluntat, les coses que creem representen i son, allò que la cultura i/o el costum els associa.

El cavall és alhora un animal poderós i benèfic, que sens dubte exercirà la seva acció positiva sobre els habitants de les Valls del Montcau.

No em semblava casual la troballa que veureu en aquest enllaç que us deixo :
http://percaminsdelbages.blogspot.com/2008/06/el-cavall-cams.html

Sovint – per ignorància – desencadenem un procés de resultats incerts; l’escalfament global n’és – dissortadament- una mostra evident.

LA TORRE DEL COMTE DE FÍGOLS. CERCS. BERGUEDÀ

Rebia una belles imatges de l’anomenada Torre d’Olano [Jose Enrique de Olano y Loyzaga ],





que rebria d’Alfons XIII , el títol de comte de Fígols, desprès de la visita que l'any 1908 , va fer el monarca per les Colònies del Berguedà :

Va visitar la Colònia Pons de Puig-reig.
La Colònia agrícola de Graugés dels Rosal.
La colonia textil de l' Ametlla de Monegal.
La fabrica Asland del Clot del Moro d'Eusebi Güell

L'explotació minera d'Olano, on el rei, Antonio Maura i la seva comitiva van fer estada. Sembla que no les tenia totes pel que fa a la seva seguretat, si es quedava a la ciutat de Berga desprès de visitar-la.

La torre, anomenada ara també ‘ del comte de Fígols’.està avui en venda, si teniu 750.000 euros (uns 125 milions de pessetes), la propietat, , l'empresari guardiolenc Adolf Valldeperes, està en disposició de negociar aquest preu.

Aquesta ‘Torre de l’Amo’, construïda a principis del segle passat, és com la resta de les homònimes del Berguedà, un llegat històric, en aquest cas en concret de la indústria minera a l'alt Berguedà.

Dècades en desús, en fan però imprescindible una restauració a fons, el deteriorament sembla majúscul especialment a l'interior, on no podem accedir.

Reproduïm d’un article de premsa :

L'accés a la finca és fàcil i ràpid perquè és pràcticament a tocar de la C-16, tot i que s'hi ha d'arribar pel trencall que va cap a Fígols.

Les edificacions estan molt malmeses, i l'abandonament de tot aquest conjunt monumental implicarà una inversió considerable en la seva restauració, especialment pel que fa a la torre i el seu entorn, que pràcticament ocupa una hectàrea de superfície.

Es tracta d'un edifici de planta baixa i dos pisos superiors, amb una torre quadrada que dóna cabuda a les escales.

L'exterior, fet de pedra i maó, conserva l'estructura intacta, tot i les desincrustacions pròpies del pas del temps i l'absència de cap tipus d'intervenció durant anys per a la seva conservació.

Les nombroses finestres i portals que permetien la claror natural a tot l'interior també han desaparegut i han quedat obertures amb les restes de vidres incrustats.

Un estudi detallat que va realitzar recentment l'Arxiu Comarcal del Berguedà descriu aquest edifici com una torre quadrada i amb un predomini de línies rectes amb l'excepció dels balcons i les tribunes que hi ha a la façana meridional, que sobresurten del cos de l'edifici en forma de plantes semicirculars sota una cúpula, i que feien de terrassa de les habitacions (la del comte, a la primera planta).

L'espai interior és el més delicat, i el que està en pitjor estat de conservació. Els sostres estan sostinguts per bigues de fusta, que en determinats casos la humitat i el pas del temps han fet caure, així com algunes de les peces de maó situades en forma d'arc entre biga i biga.

Un dels accessos que hi havia a la planta baixa des de tres de les quatre façanes de l'edifici està tapiat, però la resta es conserven. A dins, es manté l'espai d'un gran saló presidit per una llar de foc, així com diverses estances de serveis, un altre saló annex, i un passadís que donava accés directe al jardí.

L'escala que condueix a la primera planta no té barana, però conserva tots els graons, alguns dels quals escantonats. Al primer pis, hi ha un gran saló sense sostre que el separi de la segona planta, que es completava amb una gran llanterna amb finestrals, ara tapiats, que deixaven entrar la llum. Les estances, tant d'aquesta planta com de la segona s, ales diverses i habitacions amb banys privats, conserven una part de l'estructura, amb envans en runes, inclosa alguna banyera.

El Tomàs, com sempre, feia una feina d’excepcional qualitat.

Us deixem un interessant enllaç, que us situarà en el context històric en que es va aixecar aquesta ‘ Torre de l’Amo’.

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000074/00000004.pdf

SANTA MARIA ASSUMPTA, L’ARXIPRESTAL DE RIBES

Té aquest temple una història força curiosa; en tenim constància documental d’ençà de 1.035 en que s’esmenta en el testament del comte Guifré de Cerdanya; l’any 1.200 com a conseqüència dels abusos duts a terme pel delegat del comte, Ramon de Ribes, la Vall es revolta contra el seu senyor, i un dels resultats fou l’enderrocament de l’església de Santa Maria.

Reedificada novament, sembla que va ser cedida a una comunitat religiosa, que desapareixerà com a conseqüència de la pesta negra al voltant de 1.348.
L’any 1.666, el dia 16 d’agost, mercè a les bones arts del pare jesuïta Jacint Piquer arriben a Santa Maria les relíquies de Sant Valentí. Per les migrades proporcions d’aquesta església, s’instal•len provisionalment a l’altar de Sant Joan. La llegenda explica que va ser escollit patró de la vila després de salvar els nens de la vila d'una malaltia. Actualment, la relíquia es guarda dins d'una imatge del sant, que es venera durant una missa que se celebra per la seva diada.

Mossèn Joan Martí Fons, rector entre 1.720i 1.779, serà l’artífex de l’ampliació, i àdhuc de la preeminència que Santa Maria Assumpta, acabarà assolint dins la Vall de Ribes.

El 25 d’agost de 1.936, per acord de l’ajuntament s’enderroca l’església de Santa Maria per facilitar la urbanització de la plaça, coneguda aleshores com Plaça del Mercat. L’acció d’alguns veïns permetrà conservar algunes peces.

L’any 1.995, el 18 d’agost és clausuraven els actes del cinquantenari de la reconstrucció del temple.



Santa Maria Assumpta de Ribes de Fresser, és un edifici modern, de línies parabòliques i decoració pictòrica, està situada al centre de la població, al carrer Major, que comunica la carretera N-152 amb la que va a Queralbs i a Pardines .
D’aquella església de l’any 1.200, o potser de la primitiva església romànica esmentada l’any 1.035 , en resten tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església.



Al Museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del cimbori romànic procedent de la primitiva església de Ribes, amb un Pantocràtor al centre i amb grups de dos àngels als quatre costats, que és una magnífica mostra de la pintura romànica del segle XII, actualment s’exhibeix una còpia a Santa Maria.



Em cridaven particularment l’atenció l’altar magnífic de la Santa Maria Assumpta, i la imatge d’una Madonna anònima, situada en una de les capelles del temple.



L’església és avui la seu de l'arxiprestat de Ribes.