Havíem deixat el vehicle a Saldes, prop de l’església de Sant Martí, i començàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, el Joan Escoda Prats, el Joan Vilardell Illa i l’Antonio Mora Vergés, l’ascensió fins les restes del que fou Castell d’aquesta contrada, i de la petita esglesiola dedicada a Santa Maria; aquesta advocació és molt comú en els indrets reconquerits i/o guanyats als sarrains.
El topònim podria fer referència a la important presència d’arbres [ salzes ] en algun moment del passat. Aquí, com per arreu, s’ha dut a terme una destrucció constant, massiva i persistent de l’entorn natural, tant per part dels nostres ‘enemics’, com pels qui sense treures mai el nom de Catalunya dels llavis, han estat els seus col•laboradors ‘eficients’.
Gràcies al Joan Escoda reparo en la peculiar forma de l’absis , que sembla haver patit una topada; potser també les petites esglésies es mouen a les nits , en aquestes terres associades sovint a la màgia.
Des del segle XII, Santa Maria va ser l'església del castell; al llarg dels anys ha patit modificacions i reformes, com ho palesa la portada original tapiada, i l’actual oberta a tramuntana a la façana on llueix el campanar, desproporcionat manifestament per aquest edifici de nau única, rematada per un absis ovalat i coberta amb volta apuntada.; ens expliquen que aquesta ‘ malifeta’ estètica succeïa al segle XVII.
Quan accedim a l’interior – el Miquel sabia on demanar les claus – adverteixo exvots prop de la imatge de Santa Maria, ens expliquen que durant la guerra genocida 1936-1939, va desaparèixer la talla romànica original. Costa d’entendre com va arribar tant amunt l’onada d’estultícia i barbàrie. Vull pensar que no va desaparèixer per a tothom, i que algun dia tant d’aquesta com de moltes altres imatges religioses, en tindrem noticia. Actualment hi ha una reproducció, que manifestament continua essent objecte de la devoció de molts saldencs.
Des d’aquest lloc tenim una espectacular vista del Pedraforça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada