Aquí hi hagué el centre neuràlgic de la vil•la que l'any 913 ve esmentada amb el nom de Puyamalo en el document que marca els límits de la propietat de l'abadessa Emma en el moment de prendre possessió del Monestir de Sant Joan. Inicialment formava part de la diòcesi de Girona, però la seva primerenca subjecció a Ripoll (890), i després a Sant Joan de les Abadesses (abans del 1150), feren que passés al bisbat de Vic.
El 1165 el bisbe de Vic Pere de Redorta, consagrà una nova església que amb modificacions, reformes i restauracions és la que encara perdura; l’edificació extremadament senzilla està formada per una nau coberta amb volta de canó, acabada amb absis, al mur de migdia s'alça un singular campanar d'espadanya.
Al segle XV perdé la independència parroquial, i passà a sufragània de Sant Julià de Vallfogona; des de la fi del segle XIX ho és de Sant Joan de les Abadesses.
Els edificis que envoltaven l'església, i els que hi habitaven han desaparegut, com el terme autònom anomenat la Ribera de Sant Joan, que el 1863 es va refondre amb el de Sant Joan de les Abadesses.
Santa Llúcia ha estat objecte d’accions de restauració, que li han tornat la bellesa original per a uns; malgrat l'obertura d'una nova porta i l’emblanquina’t de l'interior, i per altres han desvirtuat la originalitat romànica.
Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.
Santa Llúcia de Puigmal, retorna a la seva condició d’indret solitari, quan en marxar tomben el cap per darrera vegada; no massa lluny d’aquí a la font del Covilar, Joan Maragall i Gorina, escrigué l'agost de 1893, la famosa poesia ‘La vaca cega’. L’any 1960, en ocasió del centenari del seu naixement, es col•locà en aquell indret un monòlit amb el poema gravat:
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall i Gorina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada