El recinte superior, que no conserva cap vestigi d'un possible castell, sí que serva una plaça que hauria pogut correspondre al pati d'armes d'un castell.
En l’extrem oposat a l’entrada es situa l’església de Sant Pere, d'origen romànic. És un edifici d’una sola nau, sobre alçada, afegint posteriorment, dues capelles a migjorn. Coberta en volta de canó i teulada a dues aigües. Absis a llevant sense cap decoració no obertura. En el mur de migjorn hi ha 15 arquacions llombardes. El frontis, a ponent, s’aixeca un ampli campanar i, en aquest mur, s’obre la portalada d’arc rebaixat amb dovelles de maó, un ull de bou i, en la part més alta, dues finestres per les respectives campanes.
Una tradició atribueix al Sant Patró una protecció miraculosa envers els possibles afectats pel mal de la ràbia. Milers de devots, de tots els temps, es constitueixen en testimonis de la protecció dispensada pel Sant als afectat, en les seves persones o en els seus bestiars, per les adverses circumstàncies que provoquen aquest mal.
Aquesta tradició m’he la confirmat Josep Mª Besora, farmacèutic de Salou i fill de Sant Quirze de Besora (Ripollès): era norma en la seva comarca, que quan un vailet era mossegat per un gos, el portaven fins a Aransís per evitar que agafés la ràbia...
Aleshores, li aplicaven sobre la ferida la clau de la porta de l’església, treta de les braces del foc... No crec que amb aquesta teràpia medieval, pogués sobreviure cap bactèria! Pel que sembla, casi totes les aplicacions eren preventives, quan encara no s’havia diagnosticat la malaltia.
He intentat esbrinar l’origen d’aquesta expeditiva tradició, preguntant als únics tres veïns que m’he trobat passejant pel poble i cap m’ha donat raó. Cal subratllar, que no passaven de mitja edat i es dedicaven a l’agricultura mecànica.
La capella romànica de Sant Fruitós es troba a 500 m del poble, a uns 200 de la carretera. És un edifici molt senzill, sense cap ornamentació, d'una sola nau amb volta de canó. Data del Segle XI. La imatge de Sant Fruitós fou traslladada a l'església de Sant Pere a causa del mal estat de la capella.
Com passa també en altres pobles, hi ha una llegenda per tal d'explicar l'origen del nom del poble. Diuen que en fer el fogatjament del 1553, l'encarregat de deixar constància dels habitants de la comarca, en passar per Aransís demanà quants caps de casa eren. Li respongueren ja en som molts, ara sis. D'aquest ara sis diuen que procedeix Aransís.
Continuant en el mateix tema, es diu que els d'aquest poble, per tal d'evitar l'acció dels lladregots de camí ral, es desplaçaven a mercat de sis en sis, i quan els veien venir deien ara vénen els de sis, i d'aquí el nom del poble...
Segons Coromines, es tracta d'una arrel basca, com moltes altres de la zona pirinenca catalana. És la mateixa arrel que dóna altres noms de poble : Arans, Arinsal i Ransol (Andorra) i Arànser (Baridà, a la Cerdanya jussana ), almenys, i alguns topònims bascos, com Arantza. L'origen és la paraula basca arantze, que significa espina, i que, encara, té a l'arrel la paraula aran (vall). Diria en aquesta ocasió que podem fer coincidir la investigació erudita, i l’origen llegendari, Aransis ho podem entendre com Vall dels sis, o Vall sis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada