LA MISTERIOSA PELLOFA DE VALLDEPERES

Recordo la sensació d’extrema solitud en que es troba avui Santa Fe de Valldeperes, adscrita actualment al terme administratiu de Navàs, però sota la dependència de la Casa de Cardona durant molts segles.

Al segle XVII, l’església fou reformada, es sobrealçà la volta i es bastiren dues capelles laterals a manera de creuer per col•locar-hi retaules. També es va remodelar el mur frontal, on s’hi féu un portal modern. Tot això ens fa pensar que en aquelles dates, la contrada vivia un ‘ moment dolç ‘ en termes econòmics, demogràfics,...

La troballa d’una pellofa amb l’escut dels Cardona, i el nom VALLDEPERES, em planteja més d’un dubte :

Que desconeixem de la història d’aquest indret, que feia necessària l’emissió d’ almenys una pellofa pròpia ?.

Perquè s’imprimeix aquí el nom, i no en altres poblacions de major importància ?. Clariana, Riner, ...

Podem suposar-li com àmbit de validesa el territori de la curia de Cardona?.

Cercava informació per explicar de forma senzilla i planera, que era una pellofa i quins usos va tenir fins a la seva desaparició.

A l’entrada número 2. a) del diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans al mot PELLOFA f. , llegim : ant. Peça de llautó, a manera de moneda, marcada amb alguna imatge o altre senyal, que servia en les catedrals per a pagar als canonges les hores de cor; cast. pallofa.

A http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/viewFile/53702/64136 trobareu un extens i document treball de JAIME MARQUÉS CASANOVAS, relatiu a la COLECCION DE "PALLOFES" DE LA CATEDRAL DE GERONA.

L’ús de les pellofes es generalitzarà durant els segles XVI i XVII per totes les parròquies, arxiprestats, col•legiates, basíliques, catedrals,.... i sortirà de l’àmbit estrictament eclesiàstic per retribuir també funcions i/o serveis que els laics duen a terme.

Hom pensa que sorgiren al caliu alhora d’un canvi de model econòmic – s’acabava l’edat mitjana i començava l’edat moderna -, i com efecte del Concili de Trento, que fitxava deures ‘nous’ als estaments eclesiàstics, que es veurien ‘compensats’ mitjançant aquestes peces de llautó, coure o ferro.

A l’enciclopèdia catalana en trobem molta informació :

Pellofa : [numis] Moneda local del final del segle XV, per autorització reial i amb intenció de suplir la manca de numerari menut, i amb una circulació molt limitada al municipi emissor i la seva contrada.

Per la seva fabricació, molt similar a la de la pellofa eclesiàstica (i de la qual és difícil a vegades de distingir), era coneguda amb el mateix nom i també amb el de senyal, per tal com duien freqüentment l'escut o senyal del lloc d'emissió. La seva elaboració, tan simple, en facilitava la falsificació, fet que a la llarga determinà que aquestes monedes locals acabessin desapareixent.

Bracteada : [numis] Moneda batuda damunt d'un full metàl•lic molt prim amb un únic encuny que bat, per tant, una sola cara, on el dibuix apareix en relleu; a la cara contrària hom hi observa el mateix dibuix, però amb relleus inversos.

Tècnica molt emprada a l'Alemanya medieval, a Catalunya fou emprada en algunes emissions locals a partir del segle XIV i en les monedes eclesiàstiques o pellofes ( pellofa).

Getó : [econ] Objecte monetiforme amb valor monetari o sense que té un àmbit de circulació limitat i privat.
Sol ésser de llautó, plom, etc i molt rarament d'or o argent. L'àmbit d'ús dels getons és molt ampli: fitxes de joc, per a utilitzar telèfons o altres aparells, unitats per a facilitar la comptabilitat, monedes de caràcter privat (eclesiàstic, de cooperatives, etc). Hom en coneix des de l'època romana, i el seu ús s'estengué a camps molt diversos en els temps medievals i moderns, sobretot a França. A la corona catalanoaragonesa hom pot assenyalar les pellofes i els ploms eclesiàstics (segles XV-XIX), els ploms de veremes que permetien el control de la producció entrada a la ciutat (Tàrrega sege XV), les fitxes de cooperatives destinades a avaluar les compres dels socis amb vista al repartiment dels beneficis (segles XIX-XX) i altres tipus aïllats com els de l'Hospital Desvilar (segle XV), els dels mercaders catalans de Messina (segle XV) i diferents peces de plom, algunes imitant tipus monetaris, d'aplicació poc coneguda (senyal). També són getons les fitxes emprades per bars i altres establiments en temps de penúria de moneda menuda.

Incús : [numis] Dit d'una moneda o medalla encunyada solament per una cara, de manera que l'anvers presenta la figura desitjada en relleu i, el revers, aquesta mateixa en negatiu.

Hom també les anomena bracteades. Són batudes damunt de planxes de metall de poc gruix. Aquesta tècnica fou freqüent en la fabricació de monedes medievals alemanyes. A Catalunya foren batudes la major part de monedes eclesiàstiques (pellofes) i algunes sèries de moneda local.

Plom : [numis] Dit de les pellofes que inicialment eren d'aquest metall, fins i tot quan ja eren incuses de llautó o de llauna.

Desconeixem el valor de canvi de les pellofes en relació a la moneda real de l’època; podem afirmar però sense por d’equivocar-nos, que ningú que avui en conserva una, us la bescanviaria per un euro.