BADIA I BOSCOS DE SANT FELIU SASSERRA. BAGÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, desprès dels terribles incendis que una vegada més han assolat el Bages, hem tornat al mas Badia a Sant Feliu Sasserra.

Vaig deixar expressat en una altra crònica el vincle, diguem-ne familiar amb aquesta casa. Allò que havia estat un gran mas vinculat a abats i monjos actualment és un castell de sorra que espera en el transcurs dels anys desaparèixer confonent-se en la mateixa terra on ha viscut. Han caigut algunes parts més de la seva estructura i el seu aspecte és més desolat, com un gegant agenollat, però amb el cap alçat, que espera el cop final.

Veure un incendi sempre remou alguna fibra del nostre interior. La aspecte de la desolació, de l’olor a ferum cendrós, quatre pals ennegrits, abans arbres, que s’aixequen cap el cel com demanant ajuda igual que els soldats ferits clamen salvació en la guerra. Ni els uns ni els altres volien viure el que els ha passat però portats pel foc inclement han vist destruïda la seva existència.

SALVI’NS EL SENYOT DE LES GUERRES I DEL DESCUIT HUMA.

En una altra crònica vaig escriure “Quan sigui tard segurament plorarem i ens lamentarem” parlant de la desídia en què viuen els nostres boscos. Són com una gran bomba que un dia pot esclatar per falta de treball i atenció, ara tothom parla de la manca de treball i les institucions no son capaces de protegir la nostra terra. I no ens hem d’oblidar de les perdudes humanes i dels béns materials que possiblement no haguessin estat assolats per les flames del bosc. Tampoc hem de menysprear el gran risc dels bombers en les tasques de apagar el foc i que cada any és salda en la mort d’algun dels intrèpids treballadors. Un dia Sant Feliu, l’altre el Cap de Creus, l’altre... quants altres ha d’haver-hi encara ?.

No hi ha arbres ni herbei, tot és negre, menys mal que albirem a la llunyania el verd dels boscos indemnes. No se sent el cant dels ocells ni els seus vols. No hi ha flors ni papallones. Només pudor a socarrim, el negre del cremat i el blanquinós de la cendra.

Com l’esperança és innata en el cor dels humans esperem recobrar mitjançant el temps un bé perdut i anorreat.

Text : Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.