Més enllà de fet de sortir en la imatge que feia de la Creu de Pedra el Josep Salvany i Blanch l’any 1913, no trobava cap tret particularment ressenyable en aquest edifici de planta baixa i tres pisos, de planta quasi quadrada, que ens recorda l'estructura d'una torre. A causa de la seva estretor, tan sols té una obertura en forma de balcó per planta. Sota els balcons dels últims dos pisos i a la cornisa s'aprecien unes petites mènsules. La façana està arrebossada i pintada en groc i blanc. La construcció està rematada per un balcó balustrat.
És anterior en el temps a la casa del número 20, coneguda com Cal Santmartí.
Les formes Can [ casa d’en ] i Cal [ casa d’el ] , tant habituals a Catalunya, no tenen un significat clar i únic, en el meu cas els atorgo el següent sentit :
Can - fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no. Acostuma a fer-se servir més per referir-se a masies o cases situades fora del nucli de població.
Cal - fa referència al lloc on viu algú conegut. Acostuma a fer-se servir més per referir-se a cases situades dins del nucli de població.
Al seu costat l’any 1913 i ara, hi ha el que sembla una part del Mas Castellbisbal, de Miquel Sucarrats, vinculat possiblement a la família del mas d’aquest nom, existent encara al trencall que hom troba entre els Km. 3-4 de la carretera de Martorell a Olesa de Montserrat BV-120.
Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, ... que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
divendres, 30 de novembre del 2012
dijous, 29 de novembre del 2012
SANT PERE DE ROMEGUERA.CANET DE MAR
Rebia un e.mail en que em diuen :
Tothom que vulgui veure les restes de l'antiga ermita abans de tornar a ser tapades, pot venir el diumenge 2.12.2012 de les 10 a les 13.00 hores al jaciment. Sou pregats d’anar-hi fer-nos arribar-hi i fer-nos arribar una selecció d’imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquest diumenge tenim altres obligacions inajornables.
Del topònim trobava : ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.
|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.);
Pel que fa a dades històriques : Canet sorgí com a barri marítim de Sant Iscle. I comprenia un lloc dit “la Vall de Canet i Romagosa” on hi havia una església de Sant Feliu, que més tard va passar a ser de Sant Pere.
L’església de Sant Pere de Romeguera, un dels primers edificis que formarien el nucli de Canet, encara dins de Sant Iscle. Durant els atacs dels pirates, els habitants del barri de Canet es refugiaven a Sant Iscle a causa de la seva posició més resguardada. Hom pensava que havia perdut les seves funcions religioses a partir de 1461, gràcies però, al treball arqueològic dut a terme pel Centre d'Estudis Canetencs, s’ha determinat que l’edifici va restar dempeus fins el segle XVII. A partir d’aquell moment hi ha alteracions de l’estructura per enderrocs intencionats.
Fins a les acaballes del segle XVI, els límits territorials del municipi de Sant Iscle incloïen l’actual terme de Canet de Mar. En un document de l’any 1386 apareix el nostre poble amb el nom de Sant Aciscli de Vaile Alta de Canet.
Durant l’època medieval Sant Iscle estava sota protecció del senyor del Castell de Montpalau (al terme municipal de Pineda), i després formà part del vescomtat de Cabrera. Però sobretot a l’Edat Moderna i a partir del segle XVI, s’inicià un fort desenvolupament, que va portar molts pobles a decidir la seva independència. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 persones).
La desaparició de la pirateria contribuí a l’expansió de pobles costaners. La independència eclesiàstica de Canet s’inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l’església finalitzà l’any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal.
Tothom que vulgui veure les restes de l'antiga ermita abans de tornar a ser tapades, pot venir el diumenge 2.12.2012 de les 10 a les 13.00 hores al jaciment. Sou pregats d’anar-hi fer-nos arribar-hi i fer-nos arribar una selecció d’imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquest diumenge tenim altres obligacions inajornables.
Del topònim trobava : ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.
|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.);
Pel que fa a dades històriques : Canet sorgí com a barri marítim de Sant Iscle. I comprenia un lloc dit “la Vall de Canet i Romagosa” on hi havia una església de Sant Feliu, que més tard va passar a ser de Sant Pere.
L’església de Sant Pere de Romeguera, un dels primers edificis que formarien el nucli de Canet, encara dins de Sant Iscle. Durant els atacs dels pirates, els habitants del barri de Canet es refugiaven a Sant Iscle a causa de la seva posició més resguardada. Hom pensava que havia perdut les seves funcions religioses a partir de 1461, gràcies però, al treball arqueològic dut a terme pel Centre d'Estudis Canetencs, s’ha determinat que l’edifici va restar dempeus fins el segle XVII. A partir d’aquell moment hi ha alteracions de l’estructura per enderrocs intencionats.
Fins a les acaballes del segle XVI, els límits territorials del municipi de Sant Iscle incloïen l’actual terme de Canet de Mar. En un document de l’any 1386 apareix el nostre poble amb el nom de Sant Aciscli de Vaile Alta de Canet.
Durant l’època medieval Sant Iscle estava sota protecció del senyor del Castell de Montpalau (al terme municipal de Pineda), i després formà part del vescomtat de Cabrera. Però sobretot a l’Edat Moderna i a partir del segle XVI, s’inicià un fort desenvolupament, que va portar molts pobles a decidir la seva independència. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 persones).
La desaparició de la pirateria contribuí a l’expansió de pobles costaners. La independència eclesiàstica de Canet s’inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l’església finalitzà l’any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal.
EL MAS VILATORRADA. BRESSOL D’UNA VILA
Em cridava l’atenció la llegenda del rellotge de sol :
Enviaré la fotografia a la societat catalana de gnomònica
scg@gnomonica.cat
El topònim Vilatorrada apareix documentat ja el 1038, en un testament fet per Llopart, en el que entre altres disposicions deixa als seus fills Brocarol i Arbert les seves cases, horts i hortals de Vilatorrada. No fa referència en concret al mas però si a l'indret on es troben unes "villae", gran explotació agrícola del període romà, i que durant la revolució feudal del segle X es defensaven amb torres - més d’una, d’aquí "torrada" -. La descripció del lloc es correspondria doncs amb la d'una vila o explotació agrícola defensada per torres que donaria lloc a l'actual mas i que podria estar ubicat més o menys al mateix indret, ja que es tracta d'una zona aturonada fàcil de defensar (AA.DD, 1984).
Al segle XV el domini directe del mas corresponia al Paborde i a la Comunitat de Canonges de la Seu, i es coneix l'acta d'establiment que aquests feren: "Nota que en poder de Pere Sala notari de Manresa als 31 dels mes de Agost de any 1479 lo Paborde y convent dels canonges de la ciutat de Manresa establiren tot lo Mas Vilatorrada a Francisco Vilatorrada ab totas las terras que en aquell sa contenten a cens de tres sous pagadors tots los anys lo dia o feta de nostra senyora de Agost y de altre part li encarregaren que tots anys agues de pagar una cortera de espelta de cens y que de tots los fruits que cullira en lo sobredit nos haya de pagar de dotsa corteras una per lo delme y primitia a ells i a sos successors com mes llargament se conte en lo acte de establiment que se feu a favor del sobre dit Fco. De Vilatorrada." (AA.DD, 1984).
A darreries del segle XVI, l’any 1593 les condicions eren bàsicament les mateixes, doncs es conserva una sentència a favor de Joan Pic, monjo camarer del monestir de Sant Benet i Prebere Beneficiat de la Seu, sobre les seves possessions al mas Vilatorrada, i on s'especifica el que Pere Vilatorrada ha de pagar com a pagès emfiteuta del mas: quinze dotzenes d'espelta, tres sous moneda barcelonesa i el delme (AA.DD, 1984).
El fet de pagar un cens fix feia que a la llarga els emfiteutes acabessin convertint-se en propietaris de la terra.
L’any 1937 s’acorda canviar el nom del poble que s’anomenarà fins a l’any 1939 Vilatorrada del Cardener. Des d’aleshores i fins el 1962 rebrà el nom del seu antic centre, Sant Martí de Torroella.
Qui os pogués allargar
Quan sou ditxoses
scg@gnomonica.cat
El topònim Vilatorrada apareix documentat ja el 1038, en un testament fet per Llopart, en el que entre altres disposicions deixa als seus fills Brocarol i Arbert les seves cases, horts i hortals de Vilatorrada. No fa referència en concret al mas però si a l'indret on es troben unes "villae", gran explotació agrícola del període romà, i que durant la revolució feudal del segle X es defensaven amb torres - més d’una, d’aquí "torrada" -. La descripció del lloc es correspondria doncs amb la d'una vila o explotació agrícola defensada per torres que donaria lloc a l'actual mas i que podria estar ubicat més o menys al mateix indret, ja que es tracta d'una zona aturonada fàcil de defensar (AA.DD, 1984).
Al segle XV el domini directe del mas corresponia al Paborde i a la Comunitat de Canonges de la Seu, i es coneix l'acta d'establiment que aquests feren: "Nota que en poder de Pere Sala notari de Manresa als 31 dels mes de Agost de any 1479 lo Paborde y convent dels canonges de la ciutat de Manresa establiren tot lo Mas Vilatorrada a Francisco Vilatorrada ab totas las terras que en aquell sa contenten a cens de tres sous pagadors tots los anys lo dia o feta de nostra senyora de Agost y de altre part li encarregaren que tots anys agues de pagar una cortera de espelta de cens y que de tots los fruits que cullira en lo sobredit nos haya de pagar de dotsa corteras una per lo delme y primitia a ells i a sos successors com mes llargament se conte en lo acte de establiment que se feu a favor del sobre dit Fco. De Vilatorrada." (AA.DD, 1984).
A darreries del segle XVI, l’any 1593 les condicions eren bàsicament les mateixes, doncs es conserva una sentència a favor de Joan Pic, monjo camarer del monestir de Sant Benet i Prebere Beneficiat de la Seu, sobre les seves possessions al mas Vilatorrada, i on s'especifica el que Pere Vilatorrada ha de pagar com a pagès emfiteuta del mas: quinze dotzenes d'espelta, tres sous moneda barcelonesa i el delme (AA.DD, 1984).
El fet de pagar un cens fix feia que a la llarga els emfiteutes acabessin convertint-se en propietaris de la terra.
L’any 1937 s’acorda canviar el nom del poble que s’anomenarà fins a l’any 1939 Vilatorrada del Cardener. Des d’aleshores i fins el 1962 rebrà el nom del seu antic centre, Sant Martí de Torroella.
dimecres, 28 de novembre del 2012
LA CAPELLA DEL BAPTISPERI A LA PARRÒQUIA DE LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR DE VIMBODÍ
Mossèn Evarist Gómez Ruiz, Rector de la parròquia de la Transfiguració del Senyor a Vimbodí, al terme de Vimbodi i Poblet, m’ensenyava ‘la seva església’, ens aturàvem davant la Capella del Baptisteri de darreries del segle XVI, de l’excepcional pica baptismal llegia en algunes fonts ‘ de forma lobulada’ , té forma de petxina, amb 12 arcs que simbolitzen els dotze apòstols, i el seu diàmetre és de 1,22 metres. A la paret central llueix l’obra ‘El Baptisme de Jesús’. Oli sobre sarja. 3 x 2,5 metres.
Signat a l’angle inferior dret “A. Campdesuñer” i a l’angle inferior esquerre hi ha la següent inscripció: en Memòria de Jaume Recasens 14-7-1906 + 12-8-1936. Capella del Baptisteri, església parroquial de la Transfiguració del Senyor, Vimbodí. És una còpia del quadre original del pintor renaixentista italià Jacopo Comin, més conegut com a Tintoretto o Jacobo Tintoretto (Venècia, 29 de setembre de 1518 - Venècia 31 de maig de 1594), ‘El Baptisme de Jesús’ que es troba al Museu del Prado a Madrid.
Fou un encàrrec del senyor Josep Recasens i Constantí en memòria del seu germà Jaume Recasens, assassinat durant la Guerra Civil. Com a pagament de l’obra, el senyor Josep Recasens anà a conrear durant deu dies les terres propietat de la muller del pintor.
Vimbodí té un deute pendent amb l’ Adrià Campdesuñer i Vendrell, que va néixer a Barcelona el dia 26 d’abril de 1891 i fou batejat a l’església de Santa Maria del Mar, i segons el llibre d’Òbits número 8 conservat a l’arxiu de l’església parroquial de Vimbodí: “Adrià Campdesuñer i Vendrell, va morir el 3 de març a les 12 hores del matí als 55 anys d’edat, celebrant-se el funeral el dia següent, 4 de març de 1946, oficiat per mossèn Magí Monyarch”. Li fou donada sepultura al cementiri municipal de la localitat.
Em costava deixar la Capella del Baptisteri, com m’havia succeït anteriorment amb la Capella de la Mare de Déu de Montserrat , obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert, de 1941.
Signat a l’angle inferior dret “A. Campdesuñer” i a l’angle inferior esquerre hi ha la següent inscripció: en Memòria de Jaume Recasens 14-7-1906 + 12-8-1936. Capella del Baptisteri, església parroquial de la Transfiguració del Senyor, Vimbodí. És una còpia del quadre original del pintor renaixentista italià Jacopo Comin, més conegut com a Tintoretto o Jacobo Tintoretto (Venècia, 29 de setembre de 1518 - Venècia 31 de maig de 1594), ‘El Baptisme de Jesús’ que es troba al Museu del Prado a Madrid.
Fou un encàrrec del senyor Josep Recasens i Constantí en memòria del seu germà Jaume Recasens, assassinat durant la Guerra Civil. Com a pagament de l’obra, el senyor Josep Recasens anà a conrear durant deu dies les terres propietat de la muller del pintor.
Vimbodí té un deute pendent amb l’ Adrià Campdesuñer i Vendrell, que va néixer a Barcelona el dia 26 d’abril de 1891 i fou batejat a l’església de Santa Maria del Mar, i segons el llibre d’Òbits número 8 conservat a l’arxiu de l’església parroquial de Vimbodí: “Adrià Campdesuñer i Vendrell, va morir el 3 de març a les 12 hores del matí als 55 anys d’edat, celebrant-se el funeral el dia següent, 4 de març de 1946, oficiat per mossèn Magí Monyarch”. Li fou donada sepultura al cementiri municipal de la localitat.
Em costava deixar la Capella del Baptisteri, com m’havia succeït anteriorment amb la Capella de la Mare de Déu de Montserrat , obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert, de 1941.
dimarts, 27 de novembre del 2012
CA LA TETA, AL CARRER CAVALLERS, 12-14 D’ESPARRAGUERA
El Josep Salvany i Blanch (Martorell, 4 de desembre del 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), no va tenir ocasió de llegir la pàgina web de l’Ajuntament, on com a únic punt d’interès, es suggereix la Colònia Sedó.
S’arribava fins una població que superava escassament els 4.500 habitants, i li cridava l‘atenció la casa del carrer Cavallers, 12-14, que es coneix avui com Ca La Teta.
L’edifici del XVI tenia aleshores possiblement senceres les finestres; en fem esment perquè únicament aquesta part de la casa, ha merescut l’atenció dels que han confegit el Mapa de Patrimoni d’Esparraguera.
Li agradava al Josep Salvany Blanch retratar alhora que monuments notables, testimonis de vida, per això sovint trobes persones dins de les seves imatges. Qui eren ?. Vivien en aquesta casa ?, Perquè s’anomena Teta ? , vegeu que en diu el diccionari català – valència -balear :
TETA f.
|| 1. Mamella (Conflent, Vallespir, l’Empordà sobirà); cast. teta. Teta per la mamella, per cell qui la mama, March Rims 83. Les plages que són en les tetes, Medic. Part. 153. Ambe sis criatures pels entorns y una d'agafada tot el sant die a les tetes, Caseponce Contes Vallesp. 53.
|| 2. Nena o dona que serva infants; mainadera (Igualada, Valls, Mallorca); cast. niñera. Quant no sia més que per servir de teta, Roq. 26.
|| 3. Germana gran, en el llenguatge infantil (Empordà, Pineda, Valls). Jo li deia la «teta», designant-la amb aquest nom que en moltes famílies es dóna a la germana gran, segona mare dels altres germanets, Ruyra Pinya, i, 152.
|| 4. Nena, en llenguatge infantil (Menorca, Eivissa.); cast. nena.
Ens agradarà tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La descripció tècnica pel que a les finestres ens diu : Parell de finestres emmarcades per un arc conopial de pedra amb una decoració floral al centre. Ambdós arcs estan rematats tant al seu vèrtex com als seus extrems per diferents elements decoratius vegetals i als extrems. La llinda és de forma còncava i als costats inferiors presenta unes columnetes en relleu. Estilísticament es pot dir que en conjunt es tracta d’una decoració de transició entre el gòtic i el renaixement.
Curiosament quan ‘fèiem’ la casa o masia de Sant Hilari d’Abrera, actualment en estat de quasi ruïna, érem nosaltres els que ressaltàvem els seus finestrals artísticament decorats.
S’arribava fins una població que superava escassament els 4.500 habitants, i li cridava l‘atenció la casa del carrer Cavallers, 12-14, que es coneix avui com Ca La Teta.
L’edifici del XVI tenia aleshores possiblement senceres les finestres; en fem esment perquè únicament aquesta part de la casa, ha merescut l’atenció dels que han confegit el Mapa de Patrimoni d’Esparraguera.
Li agradava al Josep Salvany Blanch retratar alhora que monuments notables, testimonis de vida, per això sovint trobes persones dins de les seves imatges. Qui eren ?. Vivien en aquesta casa ?, Perquè s’anomena Teta ? , vegeu que en diu el diccionari català – valència -balear :
TETA f.
|| 1. Mamella (Conflent, Vallespir, l’Empordà sobirà); cast. teta. Teta per la mamella, per cell qui la mama, March Rims 83. Les plages que són en les tetes, Medic. Part. 153. Ambe sis criatures pels entorns y una d'agafada tot el sant die a les tetes, Caseponce Contes Vallesp. 53.
|| 2. Nena o dona que serva infants; mainadera (Igualada, Valls, Mallorca); cast. niñera. Quant no sia més que per servir de teta, Roq. 26.
|| 3. Germana gran, en el llenguatge infantil (Empordà, Pineda, Valls). Jo li deia la «teta», designant-la amb aquest nom que en moltes famílies es dóna a la germana gran, segona mare dels altres germanets, Ruyra Pinya, i, 152.
|| 4. Nena, en llenguatge infantil (Menorca, Eivissa.); cast. nena.
Ens agradarà tenir noticies de la història d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La descripció tècnica pel que a les finestres ens diu : Parell de finestres emmarcades per un arc conopial de pedra amb una decoració floral al centre. Ambdós arcs estan rematats tant al seu vèrtex com als seus extrems per diferents elements decoratius vegetals i als extrems. La llinda és de forma còncava i als costats inferiors presenta unes columnetes en relleu. Estilísticament es pot dir que en conjunt es tracta d’una decoració de transició entre el gòtic i el renaixement.
Curiosament quan ‘fèiem’ la casa o masia de Sant Hilari d’Abrera, actualment en estat de quasi ruïna, érem nosaltres els que ressaltàvem els seus finestrals artísticament decorats.
dilluns, 26 de novembre del 2012
CAL TONA A CERVELLÓ
No trobava cap dada de la data en que s’aixecava la casa de número 104 del carrer major de Cervelló, lògicament res tampoc del mestre d’obres, ni del promotor, alguna cosa podrà intuir el lector de la història d’aquesta casa on va nàixer el 19 de gener de 1899, Josep Tarradellas i Joan.
La descripció tècnica en diu : Edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos, golfes i celler. A l'interior es conserva el pou i el jardí. A la façana hi ha una obertura per nivell, totes són allandades i estan emmarcades per una motllura llisa. Els costats tenen una motllura en forma de carreus. El coronament és mixtilini amb una bola de pedra a cada costat i dues volutes al centre. Hi ha una placa que diu: "Aquí va néixer, el dia 19 de gener de 1899, en Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat de Catalunya’ . Deu dies després va ser batejat a la parròquia de Sant Esteve de la localitat, amb els noms de Josep –per l’avi patern, Josep Tarradellas Oller, de Cervelló–, Albert –per l’àvia paterna, Alberta Rovira, de Sant Joan Despí– i Francesc –pel rector, Francesc de Paula i Sampere, tal com es feia en ocasions–. El seus pares, Salvador Tarradellas i Casilda Joan, tenien vint-i-dos i vint anys, respectivament, i vivien al carrer Major.
A Cervelló, a la família Tarradellas se’ls coneixia com els de cal Tona; el nom de la localitat osonenca d’on, a finals del segle XVIII, els seus avantpassats havien emigrat al què avui és el Baix Llobregat per anar a treballar en la construcció del pont de Molins de Rei. En el moment de néixer el seu fill, Salvador Tarradellas, que era de Sant Joan Despí, compaginava la feina als forns de vidre amb el treball a les vinyes familiars. Casilda Joan i Julià era de Cervelló com els seus pares, Jaume i Antònia. El matrimoni, dos anys després del primogènit, va tenir una filla, Antònia Tarradellas i Joan.
Josep Tarradellas recordava que en la seva infància «ajudava a la família en les feines del camp quan no havia d’anar a escola». També assegurava que un dels records més vius d’aquella època era el primer viatge que havia fet amb set anys a Barcelona. Una ciutat que «em va fascinar i atemorir al mateix temps, [i on] des d’aleshores vaig desitjar de tornar-hi».
De fet, els pares de Tarradellas tenien un objectiu clar; cercar un avenir millor a Barcelona. Per aquesta raó, cap a l’any 1909, Salvador Tarradellas s’hi va traslladar per associar-se amb el seu germà gran, Jaume Tarradellas, que feia un temps hi era instal·lat i que, aquell any, va obrir el bar La Lune al xamfrà de Rambla de Catalunya amb plaça de Catalunya. En morir Josep Tarradellas Oller, el patrimoni familiar va passar a Jaume Tarradellas i aquest va usar-ne una part per obrir un seguit de bars, participats en menor proporció pel seu germà petit. Durant aquests anys, Salvador treballava de dilluns a divendres a Barcelona i tornava a Cervelló els caps de setmana. Després de cinc anys, en la primera meitat de l’any 1914, va independitzar-se del seu germà gran i va obrir el bar La Floresta a la Gran Via de les Corts Catalanes, 524, a la cruïlla amb el carrer Urgell. El seu progrés va permetre el trasllat de la seva esposa i els seus dos fills a Barcelona, instal·lant-se en un pis a tocar del bar, al carrer Diputació, 120, principal. Josep Tarradellas tenia quinze anys.
http://www.edicionsdau.com/files/2499611
Sou pregats d’ampliar i/o modificar les dades relatives a la casa a l’email coneixercatalunya@gmail.
LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT A LA PARRÒQUIA DE LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR DE VIMBODÍ
Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949), va ser – a contracor- l’arquitecte de les ‘ coses petites’, com succeeix en tots els camps de l’activitat humana, ser ‘bo’ o fins ‘molt bo’ no és garantia d’èxit, perquè sempre, sempre, sempre, hi ha algun esser excepcional que – en el millor dels casos – ens relega a la segona posició.
L’Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), serà en el seu cas, el – malgrat establir-se relacions d’amistat i col•laboració professional – esser excepcional que relegarà al Josep Maria Jujol i Gibert, i a una gran part dels seus coetanis, a posicions de segon nivell.
Les dades biogràfiques defugen la participació activa de Jujol,en el període d'exaltació dels valors catalanistes, d'allunyament polític, econòmic i cultural de Madrid, que es va viure abans del genocidi contra Catalunya 1936-39. A ell com a la gran majoria dels catalans, la defensa dels seus ideals, li va comportar duríssimes penalitats durant el desenvolupament de les activitats militars, que va afectar greument la salut, fins a l’extrem de limitar seriosament la seva capacitat, que no li va permetre acceptar projectes, que demandessin molt esforç.
M’explica Mossèn Evarist Gómez Ruiz, Rector de la parròquia de la Transfiguració del Senyor a Vimbodí, al terme de Vimbodi i Poblet, que la Capella de la Mare de Déu de Montserrat era obra del Josep Maria Jujol i Gibert, que la duia a terme al llarg de l’any 1941. L’empremta característica de Jujol, s’aprecia clarament, tant en l’altar de pedra, com en els llums de ferro o en el retaule de fusta que emmarca tot el conjunt.
Els del Conèixer Catalunya, som un enamorats del Josep Maria Jujol i Gibert.
L’Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), serà en el seu cas, el – malgrat establir-se relacions d’amistat i col•laboració professional – esser excepcional que relegarà al Josep Maria Jujol i Gibert, i a una gran part dels seus coetanis, a posicions de segon nivell.
Les dades biogràfiques defugen la participació activa de Jujol,en el període d'exaltació dels valors catalanistes, d'allunyament polític, econòmic i cultural de Madrid, que es va viure abans del genocidi contra Catalunya 1936-39. A ell com a la gran majoria dels catalans, la defensa dels seus ideals, li va comportar duríssimes penalitats durant el desenvolupament de les activitats militars, que va afectar greument la salut, fins a l’extrem de limitar seriosament la seva capacitat, que no li va permetre acceptar projectes, que demandessin molt esforç.
M’explica Mossèn Evarist Gómez Ruiz, Rector de la parròquia de la Transfiguració del Senyor a Vimbodí, al terme de Vimbodi i Poblet, que la Capella de la Mare de Déu de Montserrat era obra del Josep Maria Jujol i Gibert, que la duia a terme al llarg de l’any 1941. L’empremta característica de Jujol, s’aprecia clarament, tant en l’altar de pedra, com en els llums de ferro o en el retaule de fusta que emmarca tot el conjunt.
Els del Conèixer Catalunya, som un enamorats del Josep Maria Jujol i Gibert.
diumenge, 25 de novembre del 2012
SANT CRISTÒFOR / MENNA DE SELMA
Havíem visitat aquest runam dessolat el Marcel Morató Tort, i l’Antonio Mora Vergés; el Marcel – que feia de sherpa - m’explica que havia conegut al senyor Pau Rius Montserrat que havia anat a la escola a Selma, i que tenia una lletra i cal•ligrafia envejable ; fent càlculs situava el seu naixement pels volts de l’any 1900; això suposaria que fos un dels 66 nens i nenes que anaven a l’escola l’any 1910 quan El rector, Octavi Carbonell, davant l’evidència de poder mantenir un únic per a tota la mainada, recordava amb enyorança, que abans hi havia una escola per a cada sexe,i es queixava d’aquesta manera:
“...queda esta escuela faltada de educación y sobrada de desmoralización; lo primero porque el maestro no puede instruir á las niñas en sus propias labores y lo segundo porque además del peligro que semejantes escuelas bisexuales ordinariamente ofrecen, existe otro en esta parroquia; pues los alumnos se llevan la comida de sus casas (distantes la mayoría 1 hora) y permanecen fuera de ellas desde el amanecer hasta el anochecer, juegan juntos, hasta en despoblado y carecen de la suficiente vigilancia”
El Marcel va tenir ocasió de fer-se una fotografia en la que surt també un net del senyor Pau Rius Montserrat; li sembla recordar que el seu traspàs es produïa cap a l’any 1986.
Els possibles significats de Selma/Sälma, son : la que té pau; plàcida, tranquil• la i pacífica. Algú defensa que pugui ser una variant i/o derivació d’Anselma, d'origen germànic, això vindria a reforçar els significats tradicionals en afegir-hi ; guerrera protegida per déu.
El Josep Gavin Barceló retratava l’any 1974 la infinita desolació desprès de dècades d’espoli; no hi ha gaire diferencia amb les nostres imatges de l’any 2012. Certament no es poden afirmar qualitats d’endevinador, clarivident, , àugur, o vident, al que escollia el nom del poble; hi ha certament pau i tranquil•litat, però no hi ha vida.
Deixem testimoni del nostre personal agraïments al Josep Sansalvador Castellet, Responsable de l’ Arxiu Gavín, al Monestir de les Avellanes ; 25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78
Com a Cognom es va estendre pels antics regnes d'Aragó i València, apareix escrit indistintament, amb les formes Celma i Selma. La grafia original Selma, que avui és la menys estesa, es troba, principalment, en les províncies de Castelló, València i Barcelona, mentre que la Celma es troba, principalment, en les províncies de Barcelona, Saragossa, Terol i Tarragona. Fins una de les branques aragoneses va arribar a tenir un escut d’armes.
A nivell del Reino de España, en aquells ‘Annus Horribilis’ Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), exercia com a Dictador seguint els models totalitaris de Benito Mussolini i Adolf Hitler – que impregnarien profundament les classes dominants -. El seu anticatalanisme arribava al ridícul; en la seva obsessió per fer desaparèixer tots els símbols públics del catalanisme, l'any 1928 va manar enderrocar les Quatre Columnes de Montjuïc (Barcelona), de Puig i Cadafalch, aixecades l'any 1919, i destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme, per tal que aquest no tingués el ressò que li podia donar l'Exposició Internacional de 1929 de Montjuïc. Pel mateix motiu va anomenar Poble Espanyol, a la mateixa muntanya, al que s'havia de dir Iberona, en homenatge als Ibers, primers pobladors de les terres catalanes, i va donar nom a la Plaça d'Espanya, col•locant-hi també dues torres venecianes.
A Catalunya, no li han anat mai bé, ni els Dictadors, ni els Rivera.
La polèmica - científica religiosa - que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia, ni de la de Selma escampada per arreu, ni tampoc del veïnat conegut anys enrere com Manlleu de Selma, i avui anomenat Pla de Manlleu.
http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Ens agradaria que aquí , com en altres pobles que es van abandonar per motius estrictament econòmics, es fessin accions per dignificar les runes, i per endegar associacions d’amics i/o persones que hi van néixer o en son descendents. Espanya no ho farà; la intencionada descurança sobre el Patrimoni Històric i cultural de Catalunya, ve de lluny.
MAS TORRES DE BAGES A SANT JOAN DE VILATORRADA
La plana de les Torres està senyorejada avui per les instal•lacions del Centre Penitenciari Lledoners que em calia vorejar fent camí cap al Mas Torres de Bages.
Malgrat que a mitjans del segle XVIII, el fill segon de la casa, Reverend Josep Torras de Bages, apareix com beneficiat de la Seu de Manresa, no hi ha cap relació – més enllà de la quasi coincidència, un és DE, i l’altre I – amb el Bisbe, Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916).
El mas apareix documentat des del 1034; aleshores era una petita explotació agrícola, aixecada aprofitant la protecció que oferirien algunes construccions defensives- alguna torre o guàrdia propera-. Albert Benet al seu estudi sobre el terme de Manresa al segle XI, va localitzar entre el mas Poal i el mas Torres de Bages una torre anomenada Torre Cardener, la proximitat de la qual podria donar nom al mas.
Jurídicament era un alou [ possessió del domini útil de béns immobles, d'una manera lliure de serveis reals i personals, o subjecta a qualque cens o servei petit, molt menor que el feu]en mans de la família Lluçà vicaris comtals en aquestes terres (COMAS, 1988).
No hi ha dades fefaents que permetin resseguir com el mas va anar canviant de propietaris, al segle XVI però , trobem ja la línia familiar, doncs al fogatge del 1553 apareix Pere Torra com a propietari del mas (AA.DD, 1984).
A finals del segle XVII se'n van a viure a Manresa com a ciutadans honrats i hi aixequen un gran casal a la plaça Valldaura. La proximitat a Manresa, i la manca de conreus alternatius, va fer que bona part de les terres del mas fossin durant aquest segle dedicades al pasturatge del bestiar de la ciutat. (AA.DD, 1984) .
D’aquella època és l'església de Sant Jaume, un edifici senzill de planta única rectangular documentat des del 1635, cobert amb volta de canó a l'interior i a doble vessant de teula a l'exterior.
S’aprecien a la façana restes de l'antiga teulada modificada en un moment posterior, enderrocant l'antiga i aixecant l'alçada general de l'església i construint la teulada nova i l'actual campanar d'espadanya. La part superior d'aquest campanar va ser refet a mitjans del segle XX amb totxana.
L'església és construïda en mur de maçoneria i té la façana principal orientada a ponent. S'accedeix a l'edifici mitjançant una porta adintellada segurament també refeta en algun moment posterior. La llinda superior de la porta conserva la inscripció següent: "Torres de Bages. Iesus. 1635" .
Sobre aquesta llinda sobresurt una altra amb l'advocació de l'església: "Sant Jaume Apostol". Completen la façana una fornícula sobre la segona llinda amb la figura de Sant Jaume i un rosetó de petites dimensions.
L'any 1773 s'emparenten, amb els Argullol que posseïen cinc masos i eren senyors jurisdiccionals de la quadra de Mataporros a la Segarra.
Al segle XIX el cultiu de la vinya - que es va generalitzar a la Comarca del Bages - va donar grans beneficis a la casa que va arribar a tenir tenia 54 rabassaires (AA.DD, 1984).
La fil•loxera, i més tard la industrialització de les conques del Cardener i el Llobregat, suposaran un canvi radical en el món agrícola.
La propietat de la casa s'ha mantingut dintre de la mateixa línia familiar fins a l'actualitat, encara que a principis del segle XX van perdre el cognom Argullol i van adquirir el de Gallifa per línia de successió paterna.
Malgrat que a mitjans del segle XVIII, el fill segon de la casa, Reverend Josep Torras de Bages, apareix com beneficiat de la Seu de Manresa, no hi ha cap relació – més enllà de la quasi coincidència, un és DE, i l’altre I – amb el Bisbe, Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916).
El mas apareix documentat des del 1034; aleshores era una petita explotació agrícola, aixecada aprofitant la protecció que oferirien algunes construccions defensives- alguna torre o guàrdia propera-. Albert Benet al seu estudi sobre el terme de Manresa al segle XI, va localitzar entre el mas Poal i el mas Torres de Bages una torre anomenada Torre Cardener, la proximitat de la qual podria donar nom al mas.
Jurídicament era un alou [ possessió del domini útil de béns immobles, d'una manera lliure de serveis reals i personals, o subjecta a qualque cens o servei petit, molt menor que el feu]en mans de la família Lluçà vicaris comtals en aquestes terres (COMAS, 1988).
No hi ha dades fefaents que permetin resseguir com el mas va anar canviant de propietaris, al segle XVI però , trobem ja la línia familiar, doncs al fogatge del 1553 apareix Pere Torra com a propietari del mas (AA.DD, 1984).
A finals del segle XVII se'n van a viure a Manresa com a ciutadans honrats i hi aixequen un gran casal a la plaça Valldaura. La proximitat a Manresa, i la manca de conreus alternatius, va fer que bona part de les terres del mas fossin durant aquest segle dedicades al pasturatge del bestiar de la ciutat. (AA.DD, 1984) .
D’aquella època és l'església de Sant Jaume, un edifici senzill de planta única rectangular documentat des del 1635, cobert amb volta de canó a l'interior i a doble vessant de teula a l'exterior.
S’aprecien a la façana restes de l'antiga teulada modificada en un moment posterior, enderrocant l'antiga i aixecant l'alçada general de l'església i construint la teulada nova i l'actual campanar d'espadanya. La part superior d'aquest campanar va ser refet a mitjans del segle XX amb totxana.
L'església és construïda en mur de maçoneria i té la façana principal orientada a ponent. S'accedeix a l'edifici mitjançant una porta adintellada segurament també refeta en algun moment posterior. La llinda superior de la porta conserva la inscripció següent: "Torres de Bages. Iesus. 1635" .
Sobre aquesta llinda sobresurt una altra amb l'advocació de l'església: "Sant Jaume Apostol". Completen la façana una fornícula sobre la segona llinda amb la figura de Sant Jaume i un rosetó de petites dimensions.
L'any 1773 s'emparenten, amb els Argullol que posseïen cinc masos i eren senyors jurisdiccionals de la quadra de Mataporros a la Segarra.
Al segle XIX el cultiu de la vinya - que es va generalitzar a la Comarca del Bages - va donar grans beneficis a la casa que va arribar a tenir tenia 54 rabassaires (AA.DD, 1984).
La fil•loxera, i més tard la industrialització de les conques del Cardener i el Llobregat, suposaran un canvi radical en el món agrícola.
La propietat de la casa s'ha mantingut dintre de la mateixa línia familiar fins a l'actualitat, encara que a principis del segle XX van perdre el cognom Argullol i van adquirir el de Gallifa per línia de successió paterna.
dissabte, 24 de novembre del 2012
SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DEL TALLAT
Veníem de Poblet l’Evarist Gómez Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; ambdós coneixem de fa temps l'antic Priorat i Santuari Marià del Tallat, que es troba situat al capdamunt de la serra del Tallat, a 787 metres d'altitud als límits de l'Urgell amb la Conca de Barberà.
Les cròniques expliquen que l’any 1354 s'hi construí la capella de Santa Maria del Puig del Tallat, que fou destruïda probablement durant la guerra contra Joan II. Aquest n'autoritzà la reconstrucció el 1475, moment en què segons la tradició fou trobada la marededéu (avui venerada a la parròquia de Rocallaura). La construcció del nou santuari fou promoguda pel senyor de Solivella i comptà amb el suport material del rei Ferran II, qui arribà a visitar les obres el 1493.
L’any 1509 el mateix Ferran disposà que els monjos de Poblet es fessin càrrec del santuari, amb el títol de priorat. Aquesta dependència subsistí fins a l'exclaustració de Poblet el 1822, en què el Tallat fou abandonat i començà la seva ruïna inexorable.
Les restes conservades - gràcies a la tasca, silenciosa però eficaç dels ermitans - i la documentació disponible permeten reconstruir a grans trets la seva fesomia.
L'edifici, que ja era pràcticament acabat el 1509, formava un conjunt compacte, tancat, de planta rectangular. Les dependències s'organitzaven a partir d'un pati, que tenia una galeria porticada al costat Nord, i al qual s'obria l'església, reedificada el 1804-1805. Així, el Tallat presenta en la seva concepció un nou plantejament arquitectònic, més pròxim al renaixement, tot i que la seva ornamentació escultòrica i elements com el porxo de la seva galeria són encara magnífics exponents del darrer gòtic. Aquests elements ornamentals, testimoni de la seva passada sumptuositat, foren arrencats i posats a la venda a principis del segle XX.
Actualment es troben repartits entre el Palau Maricel de Sitges (el portal d'entrada, a més de portes i finestres), Reus (la creu de la Misericòrdia) i, sobretot, el castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, on Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923) tornà a muntar la galeria de set arcs apuntats i un portal gòtic florit, així com diversos portals i finestres.Es feia tristament realitat la frase ‘desvestir un sant per vestir-ne un altre’.
El tango ‘Cambalache’ feia un resum acurat, quasi ‘científic’ del retrocés moral d’aquest període :
Des de fa uns anys les runes es troben en curs de consolidació. L'àmbit de l'església s'ha recuperat mitjançant uns bastiments de ferro i vidre. S'hi ha trobat la sepultura de Ramon Berenguer de Llorac, fundador del santuari, i s'hi han reprès aplecs i romiatges dels pobles veïns.
Les cròniques expliquen que l’any 1354 s'hi construí la capella de Santa Maria del Puig del Tallat, que fou destruïda probablement durant la guerra contra Joan II. Aquest n'autoritzà la reconstrucció el 1475, moment en què segons la tradició fou trobada la marededéu (avui venerada a la parròquia de Rocallaura). La construcció del nou santuari fou promoguda pel senyor de Solivella i comptà amb el suport material del rei Ferran II, qui arribà a visitar les obres el 1493.
L’any 1509 el mateix Ferran disposà que els monjos de Poblet es fessin càrrec del santuari, amb el títol de priorat. Aquesta dependència subsistí fins a l'exclaustració de Poblet el 1822, en què el Tallat fou abandonat i començà la seva ruïna inexorable.
Les restes conservades - gràcies a la tasca, silenciosa però eficaç dels ermitans - i la documentació disponible permeten reconstruir a grans trets la seva fesomia.
L'edifici, que ja era pràcticament acabat el 1509, formava un conjunt compacte, tancat, de planta rectangular. Les dependències s'organitzaven a partir d'un pati, que tenia una galeria porticada al costat Nord, i al qual s'obria l'església, reedificada el 1804-1805. Així, el Tallat presenta en la seva concepció un nou plantejament arquitectònic, més pròxim al renaixement, tot i que la seva ornamentació escultòrica i elements com el porxo de la seva galeria són encara magnífics exponents del darrer gòtic. Aquests elements ornamentals, testimoni de la seva passada sumptuositat, foren arrencats i posats a la venda a principis del segle XX.
Actualment es troben repartits entre el Palau Maricel de Sitges (el portal d'entrada, a més de portes i finestres), Reus (la creu de la Misericòrdia) i, sobretot, el castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, on Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923) tornà a muntar la galeria de set arcs apuntats i un portal gòtic florit, així com diversos portals i finestres.Es feia tristament realitat la frase ‘desvestir un sant per vestir-ne un altre’.
El tango ‘Cambalache’ feia un resum acurat, quasi ‘científic’ del retrocés moral d’aquest període :
Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!...
El que no llora no mama
y el que no roba es un gil!
Es lo mismo el que trabaja
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley...
divendres, 23 de novembre del 2012
LA CASA PASQUAL DEL CARRER DE CAVALLERS NÚMERO 26 D’ESPARRAGUERA
M’aturava davant la casa de numero 26 del carrer de Cavallers d’Esparraguera, on va néixer Jaume Pasqual i Coromines[ Esparreguera, Baix Llobregat, 1736 — Bellpuig de les Avellanes, Noguera, 1804 ] que ingressava l’any 1759 al monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, del que arribaria a ser prior i abat. Gran treballador, compilà els dotze volums de ‘Sacra Cathaloniae antiquitatis monumenta’ , inèdits, gràcies als quals s'han salvat molts documents i notícies de gran interès, entre elles ‘EL NECROLOGI DE SANT MIQUEL D’ESCORNALBOU’.
A la façana llueixin plaques d’alguns dels serveis que han trobat aixopluc en aquest Edifici senyorívol, de planta baixa, pis i golfes, construït amb tapial. La seva ornamentació, de pedra utilitza elements de l'arquitectura clàssica. A la façana destaca la porta d'accès, formada per un arc escarser doblat. El primer pis, separat de la planta baixa per un fris decorat amb petites rosetes i acabat amb un motiu vegetal, té quatre balcons coronats per frontons, a sota dels quals apareix també una decoració de tipus vegetal. Cada un d'aquests balcons es correspon amb una finestra al darrer pis, les quals se separen per pilastres estriades i rematades per capitells d'estil jònic. El conjunt de l'edifici queda emmarcat lateralment i a partir del primer pis, per una filera d'almohadillats, els quals són imitats pel parament de la resta de la façana. La teulada, és a dues aigües, paral•leles a la façana principal, i té raféc. L'interior de caràcter clàssic, apareix ornamentat amb pilastres, escuts d'armes de pedra, ...
La casa documentada des del segle XVI, va ser molt reformada a l’any 1896, i novament en ocasió d’adequar-la per als usos actuals.
Imagino que per treure importància a l’edifici, s’explica que s’hi va allotjar l’ Alfons XIII; estigma compartit per altres cases ‘bones’ d’Esparraguera que estaven aleshores a peu de carretera.
A la façana llueixin plaques d’alguns dels serveis que han trobat aixopluc en aquest Edifici senyorívol, de planta baixa, pis i golfes, construït amb tapial. La seva ornamentació, de pedra utilitza elements de l'arquitectura clàssica. A la façana destaca la porta d'accès, formada per un arc escarser doblat. El primer pis, separat de la planta baixa per un fris decorat amb petites rosetes i acabat amb un motiu vegetal, té quatre balcons coronats per frontons, a sota dels quals apareix també una decoració de tipus vegetal. Cada un d'aquests balcons es correspon amb una finestra al darrer pis, les quals se separen per pilastres estriades i rematades per capitells d'estil jònic. El conjunt de l'edifici queda emmarcat lateralment i a partir del primer pis, per una filera d'almohadillats, els quals són imitats pel parament de la resta de la façana. La teulada, és a dues aigües, paral•leles a la façana principal, i té raféc. L'interior de caràcter clàssic, apareix ornamentat amb pilastres, escuts d'armes de pedra, ...
La casa documentada des del segle XVI, va ser molt reformada a l’any 1896, i novament en ocasió d’adequar-la per als usos actuals.
Imagino que per treure importància a l’edifici, s’explica que s’hi va allotjar l’ Alfons XIII; estigma compartit per altres cases ‘bones’ d’Esparraguera que estaven aleshores a peu de carretera.
dijous, 22 de novembre del 2012
LA TORRE RODONA. LES CORTS. BARCELONA
Rebia unes imatges de la dita Torre Rodona, antic mas anomenat també Can Vinyals, del Feliu Añaños de Masllovet. L’edifici està al districte número 4 a Les Corts, a la Ciutat de Barcelona.
La fitxa tècnica ens diu : És un bon exemplar de l'arquitectura rural catalana i a causa de les reformes que s'hi ha fet, es conserva en molt bon estat, sense desmerèixer la finalitat per la qual va ésser construït.
Una torre romànica, feta amb carreus de gres i pedra calcària, de planta circular, que exercia funcions de guaita i bada adossada a la masia, i que fins al segle XVIII tenia tota l'alçada, però que – segons les cròniques - s'hagué d'enderrocar quasi tota al començament del segle XIX, perquè en perillava l'estructura. La part que es conserva és una volta esfèrica de pedres escairades, de 5'5 m diàmetre i 4,5 m. d'alçada. Té tres finestres i una porta d'accés, força nova, que comunica amb la masia; ha fet que se la reconegui popularment com ‘la torre Rodona’.
L'edifici de la masia és de pedra, i té una tipologia de planta basilical, amb coberta a quatre vessants, amb planta baixa, primer pis i golfes amb finestrals d'arquets. A un dels laterals hi ha un cos sortint, que bé podria haver estat una capella.
El portal està adovellat amb finestres i hi ha un balcó a la façana. Entre ambdues hi ha una inscripció datada l'any 1610.
A darreries del segle XVII, vivien a la casa els Vinyals, família influent al govern parroquial i també amb l'església de Sant Vicenç de Sarrià.
Les tropes del Duc d'Anjou, en envoltar aquests verals, sofriren un fracàs l'any 1706 i enutjat, feu saquejar els masos dels voltants de la ciutat, entre ells a Can Vinyals.
Hi ha constància històrica que l'era de la masia, era el lloc on es reunien els prohoms del municipi que tenien cura de l'administració de Les Corts i Sarrià. Això – com molts dels costum i tradicions catalanes - , es perdrà amb la implementació del model administratiu Borbònic, en que apareixen els municipis, com a conseqüència el que es disposa en el – vigent encara - Decret de Nova Planta, que se’ns imposava desprès del genocidi contra Catalunya.
La darrera reforma fou duta a terme per l’arquitecte Arnaldo Rodríguez i Roselló, que com arquitecte del Liceu, proposava no la seva reconstrucció, sinó la creació de cap i de noi d’un teatre vora al mar. Ningú se’l va escoltar, i avui davant del mar, enlloc d’un teatre tenim un més que discutit hotel.
La fitxa tècnica ens diu : És un bon exemplar de l'arquitectura rural catalana i a causa de les reformes que s'hi ha fet, es conserva en molt bon estat, sense desmerèixer la finalitat per la qual va ésser construït.
Una torre romànica, feta amb carreus de gres i pedra calcària, de planta circular, que exercia funcions de guaita i bada adossada a la masia, i que fins al segle XVIII tenia tota l'alçada, però que – segons les cròniques - s'hagué d'enderrocar quasi tota al començament del segle XIX, perquè en perillava l'estructura. La part que es conserva és una volta esfèrica de pedres escairades, de 5'5 m diàmetre i 4,5 m. d'alçada. Té tres finestres i una porta d'accés, força nova, que comunica amb la masia; ha fet que se la reconegui popularment com ‘la torre Rodona’.
L'edifici de la masia és de pedra, i té una tipologia de planta basilical, amb coberta a quatre vessants, amb planta baixa, primer pis i golfes amb finestrals d'arquets. A un dels laterals hi ha un cos sortint, que bé podria haver estat una capella.
El portal està adovellat amb finestres i hi ha un balcó a la façana. Entre ambdues hi ha una inscripció datada l'any 1610.
A darreries del segle XVII, vivien a la casa els Vinyals, família influent al govern parroquial i també amb l'església de Sant Vicenç de Sarrià.
Les tropes del Duc d'Anjou, en envoltar aquests verals, sofriren un fracàs l'any 1706 i enutjat, feu saquejar els masos dels voltants de la ciutat, entre ells a Can Vinyals.
Hi ha constància històrica que l'era de la masia, era el lloc on es reunien els prohoms del municipi que tenien cura de l'administració de Les Corts i Sarrià. Això – com molts dels costum i tradicions catalanes - , es perdrà amb la implementació del model administratiu Borbònic, en que apareixen els municipis, com a conseqüència el que es disposa en el – vigent encara - Decret de Nova Planta, que se’ns imposava desprès del genocidi contra Catalunya.
La darrera reforma fou duta a terme per l’arquitecte Arnaldo Rodríguez i Roselló, que com arquitecte del Liceu, proposava no la seva reconstrucció, sinó la creació de cap i de noi d’un teatre vora al mar. Ningú se’l va escoltar, i avui davant del mar, enlloc d’un teatre tenim un més que discutit hotel.
dimecres, 21 de novembre del 2012
TINES DEL MAS CAN CANALS NOU A SANT JOAN DE VILATORRADA
M’aturava davant d’aquest conjunt de quatre tines de planta circular, el talús que s’aprecia al fons de les imatges, em confirma que en algun moment es va dur a terme un ‘buidatge del terreny ‘ que si bé els hi dona una major visibilitat, en compromet la seva estabilitat.
Llegia que fins l’any 1962 hi havia fins a 10 tines (sis de planta quadrada i quatre de planta circular ); ). En aquella data, i segons en expliquen, degut al seu mal estat de conservació, les de planta quadrada, i les barraques van ser enderrocades.
Hem tingut ocasió de veure’n al Pont de Vilomara, a Talamanca,..i en altres poblacions del Bages; les tines arreu tenen característiques similars.
La seva planta exterior pot ser quadrangular o circular. La part inferior està realitzada amb pedra i morter. L'interior acostuma a ser circular, i està recobert amb peces de ceràmica envernissada. La coberta està formada normalment per una volta cònica de pedra seca recoberta de terra per impermeabilitzar-la. La tina té normalment un accés superior des d'on s'abocava el most un cop premsat, i a la part inferior hi havia els brocs per on es buidava. Moltes tenien una barraca adossada que tancava l'accés de la tina per la part inferior i a més podia servir per guardar les eines.
Les tines apareixen al Bages – i curiosament només en alguns indrets d’aquesta comarca - a finals dels segle XVIII, i la seva utilització es perllongarà al llarg del segle XIX; son la conseqüència de la gran demanda de vins i licors – preferentment de les colònies americanes -, que va comportar una gran expansió agrària, que va empènyer a bona part dels propietaris a rompré els boscos, i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals.
El raïm es premsava al peu de la vinya i posteriorment es transportava fins al celler. Amb aquest sistema s'aconseguia reduir notablement el volum que s'havia de transportar, i conseqüentment, les despeses que se'n derivaven.
Les tines que trobem al costat del mas, es destinaven per a dipositar el raïm dels rabassaires que conreaven terres del mas.
Llegia que fins l’any 1962 hi havia fins a 10 tines (sis de planta quadrada i quatre de planta circular ); ). En aquella data, i segons en expliquen, degut al seu mal estat de conservació, les de planta quadrada, i les barraques van ser enderrocades.
Hem tingut ocasió de veure’n al Pont de Vilomara, a Talamanca,..i en altres poblacions del Bages; les tines arreu tenen característiques similars.
La seva planta exterior pot ser quadrangular o circular. La part inferior està realitzada amb pedra i morter. L'interior acostuma a ser circular, i està recobert amb peces de ceràmica envernissada. La coberta està formada normalment per una volta cònica de pedra seca recoberta de terra per impermeabilitzar-la. La tina té normalment un accés superior des d'on s'abocava el most un cop premsat, i a la part inferior hi havia els brocs per on es buidava. Moltes tenien una barraca adossada que tancava l'accés de la tina per la part inferior i a més podia servir per guardar les eines.
Les tines apareixen al Bages – i curiosament només en alguns indrets d’aquesta comarca - a finals dels segle XVIII, i la seva utilització es perllongarà al llarg del segle XIX; son la conseqüència de la gran demanda de vins i licors – preferentment de les colònies americanes -, que va comportar una gran expansió agrària, que va empènyer a bona part dels propietaris a rompré els boscos, i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals.
El raïm es premsava al peu de la vinya i posteriorment es transportava fins al celler. Amb aquest sistema s'aconseguia reduir notablement el volum que s'havia de transportar, i conseqüentment, les despeses que se'n derivaven.
Les tines que trobem al costat del mas, es destinaven per a dipositar el raïm dels rabassaires que conreaven terres del mas.
dimarts, 20 de novembre del 2012
LA TORRE GAJU DE RUBÍ. ‘LA VALL DEL RIU VERMELL’. VALLES JUSSÀ
Davant per davant s’aixequen la Torre Gaju i la Torre Riba – construïdes ambdós al mateix temps, segons la fitxa tècnica – hem de suposar-ne també una autoria comú la dels manobres Francesc Rovira i Màrius Marcel [ presumptes malfactors , si hem de creure els comentaris que amb un pretext ‘sentit històric’ es recullen a l’entrada de la Torre Riba ]. L’Ajuntament n’adjudica l’autoria a Eduard Cortina del que no trobava cap altra informació.
Tampoc dissortadament del nom propi i el segon cognom del ‘vinyataire arruïnat per la crisi de la fil•loxera, en Gaju, que la va fer edificar, desprès de la seva tornada d’Amèrica on va emigrar per fer fortuna'.
En morir el Sr. Gaju, que la va fer construir, els hereus la van vendre al senyor Marbà.
La descripció ens diu : Edifici exempt de planta rectangular desenvolupat en planta soterrani, planta baixa, planta pis i una torre mirador quadrangular de dos pisos amb teulada de ceràmica vidrada, coincidint amb la ubicació de la caixa d'escala en planta. El senzill esquema distributiu té un corredor central amb habitacions a ambdues bandes, amb les sales principals orientades cap al jardí situat al est. La composició de la façana es vertebrada per les pilastres (tres a les façanes laterals i quatre a les principals). Les pilastres cantoneres, ricament decorades, es desdoblen al basament i presenten uns relleus antropomòrfics al cos de l'edifici. La coronació de l'edifici consta d'un acroteri, emmarcat per la cornisa i les grans mènsules que la sustenten, i la torre mirador. Les obertures presenten els brancals i el dintell escapçats a 45º, eliminant l'aresta i pronunciant l'angle recte, i disposen de diverses ornamentacions de baix relleu a modus de guardapols; totes disposen de balcó amb balustrada.
Sou pregats de fer-nos arribar les dades del Promotor Gaju, i alhora de modificar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Els fils que envolten l’edifici formen part de la ‘ mise en scène’ pròpia de les Companyes de Servei Públic, per fer patent l’estimació de España, vers Catalunya.
Tampoc dissortadament del nom propi i el segon cognom del ‘vinyataire arruïnat per la crisi de la fil•loxera, en Gaju, que la va fer edificar, desprès de la seva tornada d’Amèrica on va emigrar per fer fortuna'.
En morir el Sr. Gaju, que la va fer construir, els hereus la van vendre al senyor Marbà.
La descripció ens diu : Edifici exempt de planta rectangular desenvolupat en planta soterrani, planta baixa, planta pis i una torre mirador quadrangular de dos pisos amb teulada de ceràmica vidrada, coincidint amb la ubicació de la caixa d'escala en planta. El senzill esquema distributiu té un corredor central amb habitacions a ambdues bandes, amb les sales principals orientades cap al jardí situat al est. La composició de la façana es vertebrada per les pilastres (tres a les façanes laterals i quatre a les principals). Les pilastres cantoneres, ricament decorades, es desdoblen al basament i presenten uns relleus antropomòrfics al cos de l'edifici. La coronació de l'edifici consta d'un acroteri, emmarcat per la cornisa i les grans mènsules que la sustenten, i la torre mirador. Les obertures presenten els brancals i el dintell escapçats a 45º, eliminant l'aresta i pronunciant l'angle recte, i disposen de diverses ornamentacions de baix relleu a modus de guardapols; totes disposen de balcó amb balustrada.
Sou pregats de fer-nos arribar les dades del Promotor Gaju, i alhora de modificar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Els fils que envolten l’edifici formen part de la ‘ mise en scène’ pròpia de les Companyes de Servei Públic, per fer patent l’estimació de España, vers Catalunya.
dilluns, 19 de novembre del 2012
CASTELLFOLLIT DE POBLET
L’Evarist Gómez Ruiz i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem fins al sud de l’extens municipi de Vimbodí i Poblet, que és amb els seus 66 quilometres quadrats, el tercer terme més gran de la comarca de la Conca de Barberà.
Anàvem a remuntar el torrent de Castellfollit, afluent per la dreta del barranc del Tillar, un paratge extremadament bucòlic, dins del bosc de Poblet, en el que s’aixeca un edifici de pedra, amb elements d’absoluta modernitat com les plaques solars, que havia estat en la segona meitat del segle XII, una de les dites ‘ granges del Monestir’, en aquesta que s’ha conegut des de sempre com la granja de Castellfollit, s’hi produïen principalment fusta i carbó, sota l’explotació i/o la supervisió directa dels monjos; la mort l’any 1366 del granger, fra Guillem Tost , a mans dels homes de Prades - amb els que el Monestir ha viscut segles de tensions - n’és una prova fefaent. Al Claustre de Poblet, es conserva la pedra tombal amb la seva imatge en relleu, i amb una inscripció al mur que explica el tràgic, però no inusual esdeveniment en aquelles èpoques.
L’any 1392 Poblet comprà la jurisdicció del lloc al monarca Joan I.
L’edifici que s’ha bastit , serveix a la Comunitat com a lloc d'esbarjo, en la terminologia ‘moderna’ és un lloc de vacances per als monjos.
Anàvem a remuntar el torrent de Castellfollit, afluent per la dreta del barranc del Tillar, un paratge extremadament bucòlic, dins del bosc de Poblet, en el que s’aixeca un edifici de pedra, amb elements d’absoluta modernitat com les plaques solars, que havia estat en la segona meitat del segle XII, una de les dites ‘ granges del Monestir’, en aquesta que s’ha conegut des de sempre com la granja de Castellfollit, s’hi produïen principalment fusta i carbó, sota l’explotació i/o la supervisió directa dels monjos; la mort l’any 1366 del granger, fra Guillem Tost , a mans dels homes de Prades - amb els que el Monestir ha viscut segles de tensions - n’és una prova fefaent. Al Claustre de Poblet, es conserva la pedra tombal amb la seva imatge en relleu, i amb una inscripció al mur que explica el tràgic, però no inusual esdeveniment en aquelles èpoques.
L’any 1392 Poblet comprà la jurisdicció del lloc al monarca Joan I.
L’edifici que s’ha bastit , serveix a la Comunitat com a lloc d'esbarjo, en la terminologia ‘moderna’ és un lloc de vacances per als monjos.
diumenge, 18 de novembre del 2012
CAL MOSSÈN CAMPS. MATADEPERA
Mossèn Josep Camps feu construir aquesta casa l'any 1918, a l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862 - 29 de novembre de 1940), autor en el mateix de la dita Casa Aldavert, i l’Església Parroquial de Sant Joan.
La descripció tècnica ens diu : Casal de dues plantes rectangulars. La coberta a quatre aigües, on hi destaquen les teules i la xemeneia vidriades, amb tons blaus i rogencs, formant una composició geomètrica. En la façana principal hi predomina el buit, amb sis obertures: porta central amb cancell i dues finestres laterals en la planta baixa, i tres portes finestral d’accés al balcó en la planta superior. Aquest balcó ocupa tota la façana i presenta una estructura i perfil ondulat, tant en el voladís com en la barana forjada. Els arcs de les finestres i porta són escarsers. El ràfec perimetral segueix tota la coberta i mostra mènsules. El tractament de la façana és l'arrebossat sense pintar.
La distribució interna simètrica, i molt semblant en les dues plantes, amb passadís central i les habitacions repartides a banda i banda. Al fons del passadís, ocupant tota l'amplada , s'hi localitza la sala d'estar- menjador amb sortida al jardí. Dels elements interiors en destaquem la qualitat i varietat dels paviments hidràulics amb decoració geomètrica. La façana posterior és dominada per l'espai en forma de porxo on l'estructura de càrrega és de columnes i bigues de ferro. El jardí i hort arribava fins el carrer de Balmes, avui però segregat en part, amb d'altres habitatges veïns.En aquesta façana del carrer de Balmes hi veiem la porta antiga d'entrada a la finca.
La tanca del jardí de la façana principal presenta ampit enrajolat i pilastres amb decoració ceràmica.
La denominació Cal – com en el cas de la casa de número, 6 del mateix carrer – fa referència al lloc on viu algú conegut, situat generalment prop o dins del nucli de població. Implica alhora que proximitat, confiança i fins amistat.
Can, utilitzat habitualment per edificacions allunyades de la població, fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no. Implica respecte.
La descripció tècnica ens diu : Casal de dues plantes rectangulars. La coberta a quatre aigües, on hi destaquen les teules i la xemeneia vidriades, amb tons blaus i rogencs, formant una composició geomètrica. En la façana principal hi predomina el buit, amb sis obertures: porta central amb cancell i dues finestres laterals en la planta baixa, i tres portes finestral d’accés al balcó en la planta superior. Aquest balcó ocupa tota la façana i presenta una estructura i perfil ondulat, tant en el voladís com en la barana forjada. Els arcs de les finestres i porta són escarsers. El ràfec perimetral segueix tota la coberta i mostra mènsules. El tractament de la façana és l'arrebossat sense pintar.
La distribució interna simètrica, i molt semblant en les dues plantes, amb passadís central i les habitacions repartides a banda i banda. Al fons del passadís, ocupant tota l'amplada , s'hi localitza la sala d'estar- menjador amb sortida al jardí. Dels elements interiors en destaquem la qualitat i varietat dels paviments hidràulics amb decoració geomètrica. La façana posterior és dominada per l'espai en forma de porxo on l'estructura de càrrega és de columnes i bigues de ferro. El jardí i hort arribava fins el carrer de Balmes, avui però segregat en part, amb d'altres habitatges veïns.En aquesta façana del carrer de Balmes hi veiem la porta antiga d'entrada a la finca.
La tanca del jardí de la façana principal presenta ampit enrajolat i pilastres amb decoració ceràmica.
La denominació Cal – com en el cas de la casa de número, 6 del mateix carrer – fa referència al lloc on viu algú conegut, situat generalment prop o dins del nucli de població. Implica alhora que proximitat, confiança i fins amistat.
Can, utilitzat habitualment per edificacions allunyades de la població, fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no. Implica respecte.
dissabte, 17 de novembre del 2012
EUDALD CORAL VICENTE, ARTISTA I VEÍ DE MOLINS DE REI.
Tenia el goig de conèixer a l’Eudald Coral Vicente mentre retratava l’església Parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei; em feia adonar d’uns gravats que hi ha en ambdós costats de les escales, i que procedeixen de l’altar que en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39, va ser destruït.
M’explica que viu justament al carrer de Sant Miquel – on ell té l’habitatge hi havia un Mas que creu recordar s’anomenava Lluis de les Eres - i que als seus quasi 90 anys, s’entreté fent pirogravats (del grec. piros = foc graphos = escriptura) , una tècnica de dibuix de necessita i demana una tècnica acurada.
Tenia ocasió de veure algunes de les seves obres, i de retratar també a l’Eudald.
Des del Centre Artístic, o fins des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei, cal programar – tant aviat com sigui possible – una exposició dels excel•lents treballs del seu conciutadà – que necessitarà únicament una mínima ajuda logística- . Dit queda, i us preguem que ens ajudeu a fer-ho arribar a les instancies adequades.
Li deia a l’Eudald que programaria la publicació al coneixercatalunya.blogspot.com el dia del seu 90 aniversari.
Des d’ara però, li desitjo tota la felicitat possible.
Ah!, una imatge de les escales de l’església Parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei , ja me’n oblidada !
Antonio Mora Vergés
M’explica que viu justament al carrer de Sant Miquel – on ell té l’habitatge hi havia un Mas que creu recordar s’anomenava Lluis de les Eres - i que als seus quasi 90 anys, s’entreté fent pirogravats (del grec. piros = foc graphos = escriptura) , una tècnica de dibuix de necessita i demana una tècnica acurada.
Tenia ocasió de veure algunes de les seves obres, i de retratar també a l’Eudald.
Des del Centre Artístic, o fins des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei, cal programar – tant aviat com sigui possible – una exposició dels excel•lents treballs del seu conciutadà – que necessitarà únicament una mínima ajuda logística- . Dit queda, i us preguem que ens ajudeu a fer-ho arribar a les instancies adequades.
Li deia a l’Eudald que programaria la publicació al coneixercatalunya.blogspot.com el dia del seu 90 aniversari.
Des d’ara però, li desitjo tota la felicitat possible.
Ah!, una imatge de les escales de l’església Parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei , ja me’n oblidada !
Antonio Mora Vergés
MILMANDA A VIMBODI I POBLET A LA CONCA DE BARBERÀ.
l’Evarist Gómez Ruiz m’ensenyava algunes de les joies de la Conca de Barberà que es localitzen en el municipi de Vimbodí i Poblet; s’explica concretament del dit castell de Milmanda que va ser construït pels àrabs sobre les restes d'un assentament utilitzat per íbers , grecofenicis, romans i visigots.
La primera referència documental de la fortalesa de Milmanda és de l'any 1148 (o 1149) en que Guerau de Granyena i la seva muller Sança el donaren en castlania a Arnau de Montpaó i la seva muller Lloreta amb tots els seus termes i drets i la facultat de poblar-lo.
El 1163 aquest castell passà a mans dels monjos del monestir de Santa Maria de Poblet els quals hi bastiren una granja, documentada el 1172.
Aquesta propietat fou confirmada pel rei Jaume I l'any 1272.
Entre els anys 1316 i 1348, durant el període abacial de l'abat Ponç de Copons, es bastí la torre de defensa de l'entrada.
Ens explicaven que al segle XVI es va convertir en un luxós palau, que exercia com a residència de les Autoritats i Dignataris, que visitaven el Monestir de Poblet.
Entre els anys 1728 i 1732 l ’abat Felip Genovès el va rehabilitar, dotant-lo amb capella, àmplies sales i una galeria amb arcs, com a residència de repòs dels monjos.
El segle XIX va ser demolidor pel patrimoni històric de Catalunya :
El 1809 el monestir de Poblet – i tot el que li pertanyia - fou saquejat pels francesos i el 1811 confiscat fins l’any 1913 en que es va permetre el retorn els monjos.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), els anticlericals saquejaren el monestir, i les granges dependents.
El 1835 es produí l'exclaustració dels cinquanta monjos, onze conversos i onze novicis de Poblet i la venda de totes les seves propietats. Amb la complaença , quan no la clara complicitat de l'Estat Español, tot va restar abandonat a mans de saquejadors i destructors. El monestir va ser saquejat a consciència, convertit en pedrera dels pobles pròxims i a mercè de qualsevol que s'hi acostés.
La Comissió de Monuments de la Província de Tarragona, organisme responsable del monestir des del 1857, no va millorar-ne la situació, car la rapinya va ser emparada pel funcionariat local i pel mateix governador civil, arribant-se a donar llicències per a la recerca de suposats tresors amagats pels monjos; llegendes facilitades per l'antic esplendor del cenobi.
Els governs espanyols es van mostrar greument negligents amb la protecció del monument, a diferència del que es va fer amb altres panteons reials castellans.
La façana del que havia estat luxós palau, i posteriorment residència de repòs dels monjos, palesa clarament l’extrema depredació de que va ser objecte.
Els espanyols en això de ‘ dessolar la terra’ son els millors.
Actualment pertany al Celler Torres, que comercialitza amb aquest nom, una excel•lent selecció de vins; no podíem fer la visita perquè s’endarrerien un grup de turistes i teníem encara un munt de coses a veure. Altrament al Conèixer , el sherpa - com l’Abad a l’ordre de Císter - és el Crist.
Assumíem el compromís de fer arribar la nostre crònica a visitamilmanda@torres.es
La primera referència documental de la fortalesa de Milmanda és de l'any 1148 (o 1149) en que Guerau de Granyena i la seva muller Sança el donaren en castlania a Arnau de Montpaó i la seva muller Lloreta amb tots els seus termes i drets i la facultat de poblar-lo.
El 1163 aquest castell passà a mans dels monjos del monestir de Santa Maria de Poblet els quals hi bastiren una granja, documentada el 1172.
Aquesta propietat fou confirmada pel rei Jaume I l'any 1272.
Entre els anys 1316 i 1348, durant el període abacial de l'abat Ponç de Copons, es bastí la torre de defensa de l'entrada.
Ens explicaven que al segle XVI es va convertir en un luxós palau, que exercia com a residència de les Autoritats i Dignataris, que visitaven el Monestir de Poblet.
Entre els anys 1728 i 1732 l ’abat Felip Genovès el va rehabilitar, dotant-lo amb capella, àmplies sales i una galeria amb arcs, com a residència de repòs dels monjos.
El segle XIX va ser demolidor pel patrimoni històric de Catalunya :
El 1809 el monestir de Poblet – i tot el que li pertanyia - fou saquejat pels francesos i el 1811 confiscat fins l’any 1913 en que es va permetre el retorn els monjos.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), els anticlericals saquejaren el monestir, i les granges dependents.
El 1835 es produí l'exclaustració dels cinquanta monjos, onze conversos i onze novicis de Poblet i la venda de totes les seves propietats. Amb la complaença , quan no la clara complicitat de l'Estat Español, tot va restar abandonat a mans de saquejadors i destructors. El monestir va ser saquejat a consciència, convertit en pedrera dels pobles pròxims i a mercè de qualsevol que s'hi acostés.
La Comissió de Monuments de la Província de Tarragona, organisme responsable del monestir des del 1857, no va millorar-ne la situació, car la rapinya va ser emparada pel funcionariat local i pel mateix governador civil, arribant-se a donar llicències per a la recerca de suposats tresors amagats pels monjos; llegendes facilitades per l'antic esplendor del cenobi.
Els governs espanyols es van mostrar greument negligents amb la protecció del monument, a diferència del que es va fer amb altres panteons reials castellans.
La façana del que havia estat luxós palau, i posteriorment residència de repòs dels monjos, palesa clarament l’extrema depredació de que va ser objecte.
Els espanyols en això de ‘ dessolar la terra’ son els millors.
Actualment pertany al Celler Torres, que comercialitza amb aquest nom, una excel•lent selecció de vins; no podíem fer la visita perquè s’endarrerien un grup de turistes i teníem encara un munt de coses a veure. Altrament al Conèixer , el sherpa - com l’Abad a l’ordre de Císter - és el Crist.
Assumíem el compromís de fer arribar la nostre crònica a visitamilmanda@torres.es
divendres, 16 de novembre del 2012
CAL MARCET. MATADEPERA
M’aturava a retratar aquesta casa de número 6 al carrer de Sant Joan; és un dels primers exponents del fenomen de l’estiueig a Matadepera. La família Marcet va encarregar l'any 1895, la construcció d’aquesta casa d’estiueig, prop dell nucli urbà existent aleshores a l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (Sant Vicenç de Fals, Bages, 25 de febrer de 1868 – Terrassa, 25 d'abril de 1931).
La descripció tècnica ens diu : Casal format per tres plantes rectangulars, mirador, i un pati que envolta l'edifici als laterals i a la part posterior.
Mostra coberta a dues vessants. La façana principal presenta estructura i composició simètrica, distribuïda en dos cossos horitzontals principals i un tercer de grandària menor, separats per motllures. Hi sobresurt de forma lleugera l’eix vertical central, format per la porta principal, el balcó amb mènsules i el petit timpà que corona la façana.
Conserva sis ob ertures rectangulars: la porta i dues finestres a la planta baixa, dues finestres amb balustres i balcó a la segona, com a únic cos sortint. El tractament de la superfície és l’arrebossat que recorda carreus rectangulars.
La distribució interior de la planta baixa correspon en bona part a l’original, amb un passadís distribuïdor central, habitacions laterals i la sala d’estar o menjador al fons, amb obertures a la façana posterior. Destaquen els paviments hidràulics i els arrimadors formats per rajoles amb decoració geomètrica. Hi trobem forjats en les baranes i reixes en les diferents finestres. A la façana s'hi pot veure una fornícula o capella que dóna cabuda a una figura religiosa del "Sagrat Cor".
Conserva un pou torre de planta circular que servia per a l'abastiment d'aigua de la casa.
Hi trobem forjats en les baranes i reixes.
L’edifici es va reformar per convertir-lo en tres habitatges, les obres foren iniciades per l’arquitecte Ignasi Escudé i Gibert (1909-1942).
L'actual espai del pati correspon a una petita part del jardí original, que arribava al carrer d'Àngel Guimerà, el qual va ser segregat, parcel•lat i edificat per diferents propietaris.
La torre mirador, de planta quadrada, palesa clarament que la casa ha viscut temps millors.
La descripció tècnica ens diu : Casal format per tres plantes rectangulars, mirador, i un pati que envolta l'edifici als laterals i a la part posterior.
Mostra coberta a dues vessants. La façana principal presenta estructura i composició simètrica, distribuïda en dos cossos horitzontals principals i un tercer de grandària menor, separats per motllures. Hi sobresurt de forma lleugera l’eix vertical central, format per la porta principal, el balcó amb mènsules i el petit timpà que corona la façana.
Conserva sis ob ertures rectangulars: la porta i dues finestres a la planta baixa, dues finestres amb balustres i balcó a la segona, com a únic cos sortint. El tractament de la superfície és l’arrebossat que recorda carreus rectangulars.
La distribució interior de la planta baixa correspon en bona part a l’original, amb un passadís distribuïdor central, habitacions laterals i la sala d’estar o menjador al fons, amb obertures a la façana posterior. Destaquen els paviments hidràulics i els arrimadors formats per rajoles amb decoració geomètrica. Hi trobem forjats en les baranes i reixes en les diferents finestres. A la façana s'hi pot veure una fornícula o capella que dóna cabuda a una figura religiosa del "Sagrat Cor".
Conserva un pou torre de planta circular que servia per a l'abastiment d'aigua de la casa.
Hi trobem forjats en les baranes i reixes.
L’edifici es va reformar per convertir-lo en tres habitatges, les obres foren iniciades per l’arquitecte Ignasi Escudé i Gibert (1909-1942).
L'actual espai del pati correspon a una petita part del jardí original, que arribava al carrer d'Àngel Guimerà, el qual va ser segregat, parcel•lat i edificat per diferents propietaris.
La torre mirador, de planta quadrada, palesa clarament que la casa ha viscut temps millors.