El Cambrils de la Costa Daurada, que té una extensió de 35,26 km² tancava l’any 2012 amb 33.535 habitants.
Hi ha un petit poble d’aquest nom que forma part - juntament amb altres vuit nuclis - del terme d’Odèn a la comarca del Solsonès, a la Catalunya interior, la del ‘ forat negre’, que amb una extensió de 114,4 km², tenia a darreries de 2012 una població de 268 habitants.
En els anys posteriors al genocidi contra Catalunya 1936-39, el Cambrils de vora mar, creixerà molt tímidament des dels 3812 veïns l’any 1940, fins als 7295 de 1970, quan li començaven a tremolar les cames al segon feixisme, i en que per alguns cercles històrics, s’ha produït ja la mort del sàtrapa.
En aquell ‘petit Cambrils’ de mitjans del segle XX, apareix ja en les fotografies aèries l’edifici de ‘Can solé’, i el xalet de trets noucentistes que està just al davant.
Em cridava l’atenció que es mantinguí el ‘CAN’ que implica reconeixement i respecte, però també distància en el tracte, enlloc del ‘CAL’ que implica coneixement, proximitat, afecte. L’atenció que ens dispensaven em sembla més descriptiva des de la segona opció.
Cambrils no disposa – encara – d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i em caldrà demanar directament a cansole@wanadoo.es que em facilitin les dades del promotor/s, i del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.
Respecte de la torre que tenen al davant, també ens agradaria rebre aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Malgrat la proximitat del ‘Mare Nostrum’ la recerca de dades relatives al patrimoni històric a Cambrils , és literalment ‘ picar pedra’.
Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, ... que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
diumenge, 30 de juny del 2013
dissabte, 29 de juny del 2013
MERCAT MODERNISTA DE LA PLAÇA GRAN DE MATARÓ
Ens cridava l’atenció al Tomàs Irigaray Lopez, i a l’Antonio Mora Vergés, l’edifici allargat situat al centre de la Plaça Gran de Mataró; quan preguntava a un passant m’explicava que - tot i que parcialment - encara funciona aquest singular mercat de llarga història :
L’any 1891, l’arquitecte Emili Cabañes i Rabassa ( Mataró 1850 + 1917 ) elaborava un projecte per a la creació d’un mercat de parades a la Plaça Gran, ‘El Rengle’ pretenia millorar les condicions en què es desenvolupava aquesta activitat comercial.
L’any 1893 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch ( Mataró, 17 d’octubre de 1867 + Barcelona, 23 de desembre de 1956 ) va reformar la coberta d’estil modernista, incorporant una teulada de forma semicilíndrica, amb revestiments ceràmics, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat.
La descripció tècnica ens diu : Construcció de planta rectangular longitudinal, coberta per una teulada plana, al centre de la qual s'aixeca una volta de canó que ocupa tota la seva llargària. Consta d'un passadís central i una filera de parades de venda a cada costat; per la banda exterior també hi ha parades. Les parades estan separades per unes columnetes de ferro colat que suporten la teulada. El conjunt destaca especialment per la seva volta que també serveix de ventilació una vegada tancades les parades. Està realitzada amb rajoles que formen franges de colors que li donen vistositat.
El 1979 fou restaurat pels arquitectes Isidre Molsosa Pujal , i Montserrat Torres.
El mercat municipal de la Plaça Gran (el Rengle) es configura com un mercat molt singular pel fet que es tracta d’un mercat modernista de petites dimensions, en el que un total de 8 parades donen directament al carrer.
De dilluns a dissabte, tots els matins, trobem parades de marxants que venen fruita i verdura fresca.
La tradició de la plaça Gran encara es manté amb botigues especialitzades del sector de l’alimentació i altres botigues d’equipament de la persona o la llar.
Se’l coneix també com : Mercat el Tren, o el Tranvia, i/o el Rengle.
Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ens agradarà saber el segon cognom de l’arquitecte Montserrat Torres.
L’any 1891, l’arquitecte Emili Cabañes i Rabassa ( Mataró 1850 + 1917 ) elaborava un projecte per a la creació d’un mercat de parades a la Plaça Gran, ‘El Rengle’ pretenia millorar les condicions en què es desenvolupava aquesta activitat comercial.
L’any 1893 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch ( Mataró, 17 d’octubre de 1867 + Barcelona, 23 de desembre de 1956 ) va reformar la coberta d’estil modernista, incorporant una teulada de forma semicilíndrica, amb revestiments ceràmics, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat.
La descripció tècnica ens diu : Construcció de planta rectangular longitudinal, coberta per una teulada plana, al centre de la qual s'aixeca una volta de canó que ocupa tota la seva llargària. Consta d'un passadís central i una filera de parades de venda a cada costat; per la banda exterior també hi ha parades. Les parades estan separades per unes columnetes de ferro colat que suporten la teulada. El conjunt destaca especialment per la seva volta que també serveix de ventilació una vegada tancades les parades. Està realitzada amb rajoles que formen franges de colors que li donen vistositat.
El 1979 fou restaurat pels arquitectes Isidre Molsosa Pujal , i Montserrat Torres.
El mercat municipal de la Plaça Gran (el Rengle) es configura com un mercat molt singular pel fet que es tracta d’un mercat modernista de petites dimensions, en el que un total de 8 parades donen directament al carrer.
De dilluns a dissabte, tots els matins, trobem parades de marxants que venen fruita i verdura fresca.
La tradició de la plaça Gran encara es manté amb botigues especialitzades del sector de l’alimentació i altres botigues d’equipament de la persona o la llar.
Se’l coneix també com : Mercat el Tren, o el Tranvia, i/o el Rengle.
Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ens agradarà saber el segon cognom de l’arquitecte Montserrat Torres.
divendres, 28 de juny del 2013
CASA FRANCESC GRANÉS MIRALLES I MERCÈ ESPINACH MAGRINA. CARDEDEU
Poques persones reconeixeran per aquest nom, la casa que aixecava Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’any 1904 per encàrrec del matrimoni Francesc Granés Miralles i Mercè Espinach Magriña.
La denominació ALQUERIA , de l'àrab al-qarya o al-qariya, significa I. f. Casa de camp amb terra de conreu; Cloelia, és va adoptar per la propietària en ocasió de produir-se el descobriment de l'asteroide 661 Cloelia
Actualment la propietat està delimitada per carrers del nucli urbà, s’aixecava a començament del segle XX, en una zona d'estiueig del municipi, i és un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. Destaca singularment la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.
Raspall assaja i executa per primera vegada aquí , les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a cop de fuet i trencadís ceràmic.
Com en el cas de la ‘Torre Millet ‘A l'Ametlla, de la que l’ Eugeni Xammar i Puigventós, va escriure :
A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar
Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.
A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)
Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.
També a Cardedeu, el moderniste deixava un legítim sentiment de pèrdua :
A començaments de segle XX, es vàren convertir vells edificis, de més de 500 anys, en cases modernistes, com Can Llibre Masdeu i Raspall), la casa Espinach de la plaça Clavé, Can Viader del Carrer Major (Raspall), Can Clavell(Raspall) o ca l'Arquer (Raspall),...
Em d’admetre que tothom té part de raó, en aquesta qüestió i en qualsevol altra.
La denominació ALQUERIA , de l'àrab al-qarya o al-qariya, significa I. f. Casa de camp amb terra de conreu; Cloelia, és va adoptar per la propietària en ocasió de produir-se el descobriment de l'asteroide 661 Cloelia
Actualment la propietat està delimitada per carrers del nucli urbà, s’aixecava a començament del segle XX, en una zona d'estiueig del municipi, i és un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. Destaca singularment la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.
Raspall assaja i executa per primera vegada aquí , les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a cop de fuet i trencadís ceràmic.
Com en el cas de la ‘Torre Millet ‘A l'Ametlla, de la que l’ Eugeni Xammar i Puigventós, va escriure :
A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar
Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.
A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)
Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.
També a Cardedeu, el moderniste deixava un legítim sentiment de pèrdua :
A començaments de segle XX, es vàren convertir vells edificis, de més de 500 anys, en cases modernistes, com Can Llibre Masdeu i Raspall), la casa Espinach de la plaça Clavé, Can Viader del Carrer Major (Raspall), Can Clavell(Raspall) o ca l'Arquer (Raspall),...
Em d’admetre que tothom té part de raó, en aquesta qüestió i en qualsevol altra.
dijous, 27 de juny del 2013
TORRETES DE REPARTIMENT D'AIGÜES A MATARÓ
Respecte d’aquestes
‘infraestructures tècniques’ , l’actual catàleg del Pla especial del patrimoni
de Mataró - que haberlo haylo, malgrat no
sigui consultable en línia - recull i
cataloga tres repartidors d’aigües: la torreta del repartidor d’aigua de la
Muralla dels Genovesos fou restaurada el
1987 amb el suport de l'empresa Aigües de Mataró S. A (fitxa 119 del catàleg),
el repartidor del Torrent (fitxa 306) i el repartidor de la Muralla de la Presó (fitxa 56).
Es tracta de
tres instal.lacions tècniques construïdes l’any 1859, concretament són tres hidròmetres quina
funció era també repartir l’aigua provinent de les mines als diferents abonats que l’havien
contractat.
Tots tres
repartidors segueixen el mateix model i tècnica constructiva i són obra del
mateix autor. El mestre d’obres Jeroni
Boada Renter
Em
preguntava si la ‘santa obstinació’ dels
mataronins, que ens ha permès gaudir – encara – de la contemplació de les torretes
de repartiment d’aigua, con també de les capelletes en algunes façanes, tenia
relació amb el malnom ‘capgrossos’
que es donava als ciutadans de Mataró.
Trobava un
text del Nicolau Guanyabens i Calvet, en la publicació ‘Com ens diem al Maresme ?,’ – que reprodueixo literalment - , en el que
explica l’origen del malnom :
És prou coneguda la relació
entre la ciutat de Mataró i el malnom capgrossos, atribuït als seus habitants.
L’origen del motiu està en un element ornamental que hi havia en un portal de l’antiga
muralla, construïda al segle XVI i enderrocada al segle XIX.
A mitjan segle XIX els habitants
de Mataró eren coneguts com caps de bou. Posem un exemple. L’any 1851, una jove
mataronina que s’estava a Madrid durant uns mesos expressava per carta el seu
enyorament:
“No crea usted que todas estas cosas,
ni nada de la Corte, me haga olvidar Mataró, ni a todos los caps de bou,
incluso el mío, pues me acuerdo mucho de mi patria.”
Sabem que el famós “caps de bou”
sorgia inqüestionablement per alguna cosa que hi havia al portal de Barcelona,
una de les principals entrades a la vila emmurallada. Aquest portal de pedra,
que estaria avui situat allà on es troben la Riera i la plaça de Santa Anna, va
ser enderrocat l’any 1857. Un contemporani, Josep Gualba, advocat de professió,
es lamentava d’aquesta pèrdua patrimonial amb un poema satíric que deixa ben
clara la connexió entre el renom i el portal:
...destruït lo portal fou
que tingué Mataró antigua
nomenat de Barcelona,
que lo nom ha donat i dóna
a sos vehins de caps de
bou...
Què és el que figurava al damunt
d’aquesta porta, que donà peu a la broma del malnom? Doncs, molt senzill: la
façana del portal estava adornada amb un fris en el qual, entre sanefa i
sanefa, hi figuraven bucranis o, el que és el mateix, caps de bou, icones
pròpies dels relleus d’estil dòric clàssic romà i del Renaixement.
La tirallonga amb caps de bou es
va esfumar per sempre amb l’enderroc de les muralles i, probablement, van fer-la desaparèixer per evitar prolongar les burles i els acudits dels forans.
Amb el pas dels anys
el renom cap de bou, de fortes connotacions
vexatòries per la insinuació de les banyes, seria
substituït pel de capgròs, prou irònic però més
suau, que al·ludeix a fets extravagants de regust
jocosament divertits. De fet, no se sap ni el quan,
ni el com, ni el perquè d’aquest reemplaçament.
Vés a saber si a tot
això no hi va contribuir el fet que justament a la dècada de 1860 van
aparèixer, per amenitzar les festes, el primers sis nans mataronins, uns
capgrossos més que centenaris que van ser durant molt temps els únics de la
comarca.
Avui, aquest malnom
ha perdut qualsevol regust despectiu i s’ha convertit fins i tot en signe d’identitat
de la ciutat.
Us deixo un enllaç
amb una segona hipòtesis : http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/113345/141122
Ah!,
perquè el Catàleg de Patrimoni de Mataró
no és accessible en línia al segle XXI ?. Aquest si que és una enigma insondable, oi
?.
dimecres, 26 de juny del 2013
LA CASA JOAN NIELLA DE CARDEDEU
M`arribava fins al quilòmetre 1,72 de la Carretera de Cànoves, i trencava per un camí de terra que em deixava davant de la casa coneguda com : Masia Joan Niella i/o Can Cuyàs.
Volia retratar la casa d’ estiueig, amb torre mirador central, decorada amb esgrafiats ornamentals en les quatre façanes, que l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 ) construïa l’any 1910 , al costat de l’antiga masia de Can Cuyàs, per encàrrec de Joan Niella – en aquella època, les persones tenien ja dos cognoms, patern i matern, com a conseqüència del documentalisme anticatalà, s’ha generalitzar el mal costum d’obviar el segon cognom), les cròniques diuen que era un comerciant amb negocis a Amèrica.
Dissortadament no n’he trobat cap esments, i sou pregats d’ajudar- nos a reparar aquesta omissió a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La descripció tècnica ens diu : edifici aïllat de nova planta annexa a l'antic manso d'en Cuyàs, de planta baixa, pis i golfa i torratxa en el qual es troba l'escala coberta a dues vessants. La façana és de composició simètrica amb un sòcol de pedra, un primer pis de carreus de pedra i la resta arrebossada.
Els elements decoratius, tal com esgrafiats, tipus d'obertures de finestres, llindars i el reixat són típics del modernisme i concretament de la primera etapa modernista de Raspall.
Perquè Cardedeu no disposa d’un Catàleg de Patrimoni accessible en línia ?.
Volia retratar la casa d’ estiueig, amb torre mirador central, decorada amb esgrafiats ornamentals en les quatre façanes, que l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 ) construïa l’any 1910 , al costat de l’antiga masia de Can Cuyàs, per encàrrec de Joan Niella – en aquella època, les persones tenien ja dos cognoms, patern i matern, com a conseqüència del documentalisme anticatalà, s’ha generalitzar el mal costum d’obviar el segon cognom), les cròniques diuen que era un comerciant amb negocis a Amèrica.
Dissortadament no n’he trobat cap esments, i sou pregats d’ajudar- nos a reparar aquesta omissió a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La descripció tècnica ens diu : edifici aïllat de nova planta annexa a l'antic manso d'en Cuyàs, de planta baixa, pis i golfa i torratxa en el qual es troba l'escala coberta a dues vessants. La façana és de composició simètrica amb un sòcol de pedra, un primer pis de carreus de pedra i la resta arrebossada.
Els elements decoratius, tal com esgrafiats, tipus d'obertures de finestres, llindars i el reixat són típics del modernisme i concretament de la primera etapa modernista de Raspall.
Perquè Cardedeu no disposa d’un Catàleg de Patrimoni accessible en línia ?.
dimarts, 25 de juny del 2013
CEIP BENVIURE DE SANT BOI. TORRE DELS MARQUESOS DE CORNELLÀ. EL LLOBREGAT JUSSÀ
L’edifici conegut com la torre de la marquesa de Cornellà és un gran casal de planta quadrada que Maria Estruch i Cornellà ( + 27-05-1916), esposa del primer marquès de Cornellà Melcior Ferrer i de Bruguera (Barcelona, 1822 - 5 de maig de 1890) feu construir a finals del segle XIX.
Ha estat Seminari menor dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, claretians.
des de 1983 és l’escola pública Benviure.
Es una gran casal residencial de planta baixa i dos pisos, separats per motllures horitzontals llises, i tres cossos separats per pilastres verticals dibuixant una façana principal quadriculada en un edifici de línies sòbries i una total simetria. A la planta baixa troben el portal flanquejat als cossos laterals per finestrals. Quatre columnes de ferro suporten el balcó que presideix el primer pis amb dues obertures. Als laterals del primer pis les obertures corresponen a balcons simples. Al pis superior, la part central està ocupada pel conjunt de tres finestres i finestres simples als costats.
Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres, arquitecte i/o enginyer autor del projecte.
Pensem que formava part d’aquesta propietat una torre de l’aigua.
Com també el pavelló de caça que hom troba de camí a Sant Ramón
Ha estat Seminari menor dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, claretians.
des de 1983 és l’escola pública Benviure.
Es una gran casal residencial de planta baixa i dos pisos, separats per motllures horitzontals llises, i tres cossos separats per pilastres verticals dibuixant una façana principal quadriculada en un edifici de línies sòbries i una total simetria. A la planta baixa troben el portal flanquejat als cossos laterals per finestrals. Quatre columnes de ferro suporten el balcó que presideix el primer pis amb dues obertures. Als laterals del primer pis les obertures corresponen a balcons simples. Al pis superior, la part central està ocupada pel conjunt de tres finestres i finestres simples als costats.
Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres, arquitecte i/o enginyer autor del projecte.
Pensem que formava part d’aquesta propietat una torre de l’aigua.
Com també el pavelló de caça que hom troba de camí a Sant Ramón
dilluns, 24 de juny del 2013
CAN DIUMER A CARDEDEU
M’aturava per retratar aquest gran casal, del que no aconseguia trobar cap informació, en un primer moment , perquè l’Ajuntament de Cardedeu no disposa d’un Catàleg de Patrimoni, consultable en línia, i els dies festius, Catalunya no pot accedir a les seves bases culturals; com era allò ?. ah!, som una Nació !
Avui dimarts 21.05 – en horaris d’oficina- m’ha estat possible accedir a : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_28570
En aparença l’edifici manté un bon estat de conservació, la descripció ens diu que té un pati interior, tancat, i tot el conjunt fa una gran quadrat.
Hi ha un gran portal d'entrada amb la data de 1857, gravada a la pedra del coronament.
A l’esquerra del tancament perimetral, coronat per una barana, hi ha una torrassa rodona cantonera d'un tres metres de diàmetre, amb una escala de cargol a l'interior que serveix per accedir a la terrassa.
Dins del pati – on ja no podia accedir - hi ha dues façanes:
La frontal, plana amb portal de llinda plana i bancs de rajola ambdós costats. Al primer pis hi ha quatre balcons-finestres de llinda plana, i dues orles enmig. Al segon pis tenim tres finestres més senzilles i un balcó que distorsiona la simetria del conjunt, així com dues finestres de tipologia diversa.
La façana lateral, també de planta baixa i dos pisos, és molt més senzilla i destaca el segon pis, format per una galeria oberta amb voltes de mig punt, donant-li un aire neoclàssic. Donant a l'exterior, sobresurt un gran balcó al primer pis, cosa que reforça el llenguatge neoclàssic.
En documents del segle XII es troben citats diversos Diumers, cosa que indica l'antiguitat de l'assentament. En el planell de 1777 s'hi veu dibuixada "Casa Diumer" com una típica masia dels segles XVII o XVIII, amb el molí i la bassa al costat.
M’explicaven que les propietats dels Diumer, que havien set petites, es van estendre de tal manera que quan es va reformar la casa en profunditat, l’any 1857, el propietari podia anar a la parròquia de Marata, i a la d'Alfou, trepitjant sempre terra de la seva propietat.
A l'interior hi ha una capella en honor de Sant Josep Oriol, que passà temporades al mas els anys 1700-1702. Demanarem ajuda a l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.
El cognom Diumer – com una hipòtesis – podria tenir el seu origen en la condició de ‘domer, domaer’ d’alguns dels seus primers propietaris ?.
Avui dimarts 21.05 – en horaris d’oficina- m’ha estat possible accedir a : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_28570
En aparença l’edifici manté un bon estat de conservació, la descripció ens diu que té un pati interior, tancat, i tot el conjunt fa una gran quadrat.
Hi ha un gran portal d'entrada amb la data de 1857, gravada a la pedra del coronament.
A l’esquerra del tancament perimetral, coronat per una barana, hi ha una torrassa rodona cantonera d'un tres metres de diàmetre, amb una escala de cargol a l'interior que serveix per accedir a la terrassa.
Dins del pati – on ja no podia accedir - hi ha dues façanes:
La frontal, plana amb portal de llinda plana i bancs de rajola ambdós costats. Al primer pis hi ha quatre balcons-finestres de llinda plana, i dues orles enmig. Al segon pis tenim tres finestres més senzilles i un balcó que distorsiona la simetria del conjunt, així com dues finestres de tipologia diversa.
La façana lateral, també de planta baixa i dos pisos, és molt més senzilla i destaca el segon pis, format per una galeria oberta amb voltes de mig punt, donant-li un aire neoclàssic. Donant a l'exterior, sobresurt un gran balcó al primer pis, cosa que reforça el llenguatge neoclàssic.
En documents del segle XII es troben citats diversos Diumers, cosa que indica l'antiguitat de l'assentament. En el planell de 1777 s'hi veu dibuixada "Casa Diumer" com una típica masia dels segles XVII o XVIII, amb el molí i la bassa al costat.
M’explicaven que les propietats dels Diumer, que havien set petites, es van estendre de tal manera que quan es va reformar la casa en profunditat, l’any 1857, el propietari podia anar a la parròquia de Marata, i a la d'Alfou, trepitjant sempre terra de la seva propietat.
A l'interior hi ha una capella en honor de Sant Josep Oriol, que passà temporades al mas els anys 1700-1702. Demanarem ajuda a l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.
El cognom Diumer – com una hipòtesis – podria tenir el seu origen en la condició de ‘domer, domaer’ d’alguns dels seus primers propietaris ?.
diumenge, 23 de juny del 2013
TORRE DE L’AIGUA DE CAN SORRALL. ARGENTONA. MARESME
Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés de camí a Mataró, a la nostra dreta al veïnat del Cros, en terme d’ Argentona, admiràvem la torre del que havia estat el dipòsit elevador de Can Garí , situat en una masoveria- Can Sorrral - que pertanyia a aquella casa pairal convertida per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) en un autèntic palau nobiliari, sintetitzant tots els corrents estètics de l'avantguarda del moment.
La construcció avui exempta, és de planta circular amb un tronc cònic, coronat per una teulada feta de trencadís. El fust és de maó massís, amb dues franges d'obertures verticals a l'extrem superior, rematades per amplis ràfecs.
Ha corregut molta aigua per la riera d’Argentona, la torre ha vist passar el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera), el miratge de llibertat que va representar la II República, el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco); la creació del Polígon Industrial , no va suposar miraculosament el seu enderroc en aquella període fosc de la història de la humanitat, Gütermann, S.A, primer i Encajes Laquidain actualment, han permès que la torre llueixi.
Quan la retratàvem, recollíem també Can Garí, la Torre Rosa de M. Teresa Amatller Cros, i dalt del turó el castell de Burriac.
Com la Torre, tinc la certesa que malgrat els esforços dels malvats que volen la destrucció de Catalunya, reeixirem una vegada més.
La construcció avui exempta, és de planta circular amb un tronc cònic, coronat per una teulada feta de trencadís. El fust és de maó massís, amb dues franges d'obertures verticals a l'extrem superior, rematades per amplis ràfecs.
Ha corregut molta aigua per la riera d’Argentona, la torre ha vist passar el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera), el miratge de llibertat que va representar la II República, el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco); la creació del Polígon Industrial , no va suposar miraculosament el seu enderroc en aquella període fosc de la història de la humanitat, Gütermann, S.A, primer i Encajes Laquidain actualment, han permès que la torre llueixi.
Quan la retratàvem, recollíem també Can Garí, la Torre Rosa de M. Teresa Amatller Cros, i dalt del turó el castell de Burriac.
Com la Torre, tinc la certesa que malgrat els esforços dels malvats que volen la destrucció de Catalunya, reeixirem una vegada més.
dissabte, 22 de juny del 2013
DES DE L’ANGLE FOSC DEL JARDÍ. LA CASA CAMPMAJOR DE CARDEDEU
Em meravella en la mateixa proporció , la pervivència – encara - d’un bon nombre d’aquelles cases d’estiueig que s’aixecaven a Cardedeu en les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX, coincidint amb l’arribada del tren i un període de bonança econòmica, i la minsa informació sobre aquest valuós patrimoni a la que hom pot accedir des de la xarxa.
Perquè Cardedeu no té un Catàleg de Patrimoni, consultable per via telemàtica ?.
Em situava al carrer Llinars i retratava el petit templet i la torre de planta quadrada coberta a quatre vessants, de la casa de número 271 a l’Avinguda del Rei en Jaume.
Campmajor, és el nom de la casa, quina tanca – si més no – sembla que és obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), que per encàrrec de Dolors Granes, o Granés ? - de la que enlloc s’esmenta el segon cognom – projectava ja l'any 1910.
Sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercataunya@gmail.com el nom i cognoms del promotor, el segon cognom de Dolors Granes, o Granés ? , i les dades de l’autor, mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici.
Recordeu-vos sempre que CATALUNYA, i CARDEDEU, NOMÉS ens té a nosaltres
Perquè Cardedeu no té un Catàleg de Patrimoni, consultable per via telemàtica ?.
Em situava al carrer Llinars i retratava el petit templet i la torre de planta quadrada coberta a quatre vessants, de la casa de número 271 a l’Avinguda del Rei en Jaume.
Campmajor, és el nom de la casa, quina tanca – si més no – sembla que és obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), que per encàrrec de Dolors Granes, o Granés ? - de la que enlloc s’esmenta el segon cognom – projectava ja l'any 1910.
Sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercataunya@gmail.com el nom i cognoms del promotor, el segon cognom de Dolors Granes, o Granés ? , i les dades de l’autor, mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici.
Recordeu-vos sempre que CATALUNYA, i CARDEDEU, NOMÉS ens té a nosaltres
divendres, 21 de juny del 2013
LA CASA I BOTIGA ‘MESTRES’ DE L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
Anàvem la Rosa, la Maria Jesús, i l’Antonio pel carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat, ens cridava l’atenció un edifici al costat de l’Ajuntament - manifestament fora d’ordenació – que conserva traces modernistes.
Quan cercava informació del seu promotor , en uns anys, 1912, en que el poble superava escassament els 7.000 habitants , trobava que se’l identifica com ‘Sr. Mestres’, sense nom propi, ni cognom matern; no així a l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937). Sou pregats de fer-nos saber les dades relatives al promotor, i fins l’activitat que es desenvolupava a la botiga, a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La descripció tècnica ens diu : edifici entre mitgeres amb planta baixa, on es troba la botiga, i un pis, on hi ha la vivenda. Els dos pisos estan separats per un balcó corregut amb una gran volada i una barana de ferro. L'immoble sobresurt una mica de l'edifici de un dels costats així que fa una cantonada. El pis superior està decorat amb ceràmica de colors verd, groc i vermell, com unes motllures horitzontals, una a mitja alçada i altre a la part superior, o els guardapols de les tres obertures. En el gir de la cantonada, que està arrodonida, hi ha un gran plafó ceràmic que sobresurt per la part superior de la façana, a sota té esgrafiada la data "1912" i altre plafó de ceràmica.
El bon amics , Aleix de Ferrater, em deixava un comentari a l’article sobre el Casino del Centre :
Dono fe que el restaurant és molt interessant. Fan petites delicatessen que són molt d'agrair.
El centre de l'Hospitalet és un gran desconegut, preciós i amb molta història.
Coneixes el carrer Xipreret? No te'l pots perdre!.
Una abraçada.
Li deia en la meva contestació :
Tens molta raó.
Hi ha una ‘visió pejorativa’ del Llobregat jussà – del tot injustificada – que serà difícil d’esborrar.
Doncs això, que CATALUNYA , NOMÉS ens té a nosaltres, i que no HEM D’ESPERAR cap acció POSITIVA, ni des de l’àmbit local, ni provincial, ni nacional, i menys encara DEL REINO DE ESPAÑA.
Quan cercava informació del seu promotor , en uns anys, 1912, en que el poble superava escassament els 7.000 habitants , trobava que se’l identifica com ‘Sr. Mestres’, sense nom propi, ni cognom matern; no així a l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937). Sou pregats de fer-nos saber les dades relatives al promotor, i fins l’activitat que es desenvolupava a la botiga, a l’email coneixercatalunya@gmail.com
La descripció tècnica ens diu : edifici entre mitgeres amb planta baixa, on es troba la botiga, i un pis, on hi ha la vivenda. Els dos pisos estan separats per un balcó corregut amb una gran volada i una barana de ferro. L'immoble sobresurt una mica de l'edifici de un dels costats així que fa una cantonada. El pis superior està decorat amb ceràmica de colors verd, groc i vermell, com unes motllures horitzontals, una a mitja alçada i altre a la part superior, o els guardapols de les tres obertures. En el gir de la cantonada, que està arrodonida, hi ha un gran plafó ceràmic que sobresurt per la part superior de la façana, a sota té esgrafiada la data "1912" i altre plafó de ceràmica.
El bon amics , Aleix de Ferrater, em deixava un comentari a l’article sobre el Casino del Centre :
Dono fe que el restaurant és molt interessant. Fan petites delicatessen que són molt d'agrair.
El centre de l'Hospitalet és un gran desconegut, preciós i amb molta història.
Coneixes el carrer Xipreret? No te'l pots perdre!.
Una abraçada.
Li deia en la meva contestació :
Tens molta raó.
Hi ha una ‘visió pejorativa’ del Llobregat jussà – del tot injustificada – que serà difícil d’esborrar.
Doncs això, que CATALUNYA , NOMÉS ens té a nosaltres, i que no HEM D’ESPERAR cap acció POSITIVA, ni des de l’àmbit local, ni provincial, ni nacional, i menys encara DEL REINO DE ESPAÑA.
dijous, 20 de juny del 2013
SANT PERE APÒSTOL DE CASTELLFORT A LA COMARCA DELS PORTS
Castellfort té un terme de 66,70 km² , i un cens a darreries de 2012 de 238 habitants, la comarca dels Ports és un indret tradicionalment poc poblat, i amb una acreditada tradició ramadera . Fins l’1 d’agost e 1237 va estar sota el domini àrab.
L’Àngela Llop Farré s’arribava fins la part mes alta de la serra es troba aquesta l’ermita de Sant Pere Apòstol, de gran devoció pels veïns de Catí que des de l’any 1321 hi pugen en peregrinació el primer cap de setmana del mes de maig. Segons la tradició, el motiu que va originar la celebració d'aquesta Romeria va ser el de demanar salut al Sant per als veïns de Catí en moments en què una pesta dominava la comarca. Es pot considerar un fet demostratiu el que en el cant del "O vere Deus!", La primera petició que es formula és la de salut, després, pau, i posteriorment, gràcia. En temps de sequera es demana també pluja en aquest cant, substituint la paraula "gràcia" per "pluja" a la petició;
Oh Déu veritable, trinitat i un sol Déu,
escolteu els precs del vostre poble.
Doneu-nos salut i pau
i gràcia (pluja) del cel.
No som dignes de ser escoltats.
Per les nostres faltes mereixem ser castigats
Gloriós Sant Pere Apóstol
Pregueu per nosaltres
S’explica que fou aixecada aixecada entre els segles XIII i XIV, se li va afegir una hostatgeria al segle XVII.
Es un edifici d'una sola nau amb arcs diafragma i sostrada de fusta. La nau està dividida en cinc trams per arcs apuntats, que recolzen en pilastres i mitges columnes. A la capçalera es troba l'absis pentagonal amb una volta de creueria feta amb carreus. La fàbrica combina maçoneria i carreus.
A l'exterior, la coberta és a dues aigües amb teula. Presenta dues portades, la més antiga d'estil romànic està situada al costat de l'epístola, i en l'actualitat queda inclosa a l'hostatgeria. La portada dels peus realitzada al segle XVI (1569) és de mig punt, igual que l'altra, i en la línia de façana es troba desviada a causa de la construcció de l'hostatgeria annexa a l'ermita
Ens expliquen que a l'interior destaca la decoració de la pilastres i les columnes en què es representen motius figuratius i vegetals. El paviment està realitzat amb cants de riu formant roleus.
dimecres, 19 de juny del 2013
CAN BUXERES DE L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
Topava en la meva visita a l’Hospitalet de Llobregat amb el Comtat d’Alemany - Títol concedit el 1708 per l’arxiduc Carles d’Àustria a l’únic titular Carles Alemany de Bellpuig i de Fontanella - .Els descendents d’aquesta nissaga resultaven ser el propietaris de la dita ‘Casa Alta’ , o també ‘Ca n’ Alemany’, que adquirirà l’any 1875 Joaquima Casanovas ( no s’esmenta el segon cognom, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) a ella se li deu malgrat el poc temps en que la va gaudir, la torre de l’aigua.
L’any 1877 la comprarà Lluis Buxeres Abat ( a l’escriptura de compravenda ha de constar el segon cognom, de la propietària anterior ).
No serà fins l’any 1901 quan es duen a terme les obres de ‘transformació’ de la casa, tasca que s’encomanava a l’arquitecte Antonio Serrallach Fernández-Periñán. A qui s’atribueixen també la casa dels masovers i el templet.
Algunes fonts atribueixen l’autoria dels jardins a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937).
També als anys 1920, l’arquitecte Josep Plantada i Artigas - del que únicament tenim dades de la seva mort l’any 1925 – duia a termes algunes reformes, concretament se li atribueix l’autoria del menjador neorenaixentista del Palauet, situat a la banda esquerra del vestíbul, i la modificació del porxo de la porta, construint l’actual, constituït per un entaulament clàssic suportat per dos parells de columnes jòniques.
De la resta d’actuacions dutes a terme durant el segon feixisme ( Dictadura de Franco ), i el posterior període de ‘Democraciola’ que ens tocat patir ( el REINO DE ESPAÑA, assolia el RECORD MUNDIAL de corrupció i estultícia ), no en trobava dades.
Em preguntava si l’Alejo Buxeres Pons, que va assolir ‘fama mundial’ l’any 1985 té alguna relació amb aquesta nissaga.
L’any 1877 la comprarà Lluis Buxeres Abat ( a l’escriptura de compravenda ha de constar el segon cognom, de la propietària anterior ).
No serà fins l’any 1901 quan es duen a terme les obres de ‘transformació’ de la casa, tasca que s’encomanava a l’arquitecte Antonio Serrallach Fernández-Periñán. A qui s’atribueixen també la casa dels masovers i el templet.
Algunes fonts atribueixen l’autoria dels jardins a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937).
També als anys 1920, l’arquitecte Josep Plantada i Artigas - del que únicament tenim dades de la seva mort l’any 1925 – duia a termes algunes reformes, concretament se li atribueix l’autoria del menjador neorenaixentista del Palauet, situat a la banda esquerra del vestíbul, i la modificació del porxo de la porta, construint l’actual, constituït per un entaulament clàssic suportat per dos parells de columnes jòniques.
De la resta d’actuacions dutes a terme durant el segon feixisme ( Dictadura de Franco ), i el posterior període de ‘Democraciola’ que ens tocat patir ( el REINO DE ESPAÑA, assolia el RECORD MUNDIAL de corrupció i estultícia ), no en trobava dades.
Em preguntava si l’Alejo Buxeres Pons, que va assolir ‘fama mundial’ l’any 1985 té alguna relació amb aquesta nissaga.
dimarts, 18 de juny del 2013
SANT PERE DE CASTELLNOU D’OLUGES, LA SEGARRA INFINITA
El Josep Olivé Escarré s’assentava a l’ombra del lledoner, mentre retratava l’edifici refet al segle XVII de l'església parroquial de Sant Pere de Castellnou d’Oluges. Els fils dels mal dits ‘serveis públics’ pengen per arreu amb l’objectiu – aconseguit plenament aquí – d’enlletgir el Patrimoni Històric de Catalunya.
La porta d'accés a l'església, situada a un nivell inferior al de la Plaça, i per això presumiblement inundable, és rectangular i presenta un llindar botzinat format per un sistema de motllures cadascuna de les quals té una triple incisió que limita dos cordons, el superior dels quals és més ample que l'inferior.
A la llinda una motllura amb relleu es recolza en dues mènsules amb decoració anàloga a la de la resta de la porta. A sobre hi ha un frontó limitat sobre un arc rebaixat que descansa en dues cartel•les. Al centre, dos lleons sostenen l'escut de la família que devia ajudar en la construcció de l'església. A l'esquerra hi ha l'escut d'un castell amb dues torres i a l'altre costat un amb una creu damunt una bola. Per damunt de tota l'estructura hi ha un escut romboïdal amb un motiu recorrent: un castell amb tres torres.
Tancada amb pany i forrellat no podrem veure en aquesta ocasió els dos sarcòfags de pedra de les famílies Oluja i Castellnou; donat l’estat l’abandó en que es troben les terres de la Segarra, ens temen que els pugui succeir el mateix que al retaule que obrava durant el primer terç del segle XVI el pintor Joan Pau Guardiola,de Cervera, dit "lo Mut" , del que recull l’enciclopèdia de ‘Barcelona’; possible descendent dels Querci; col•laborà amb Pere Alegret en el retaule de les Ànimes de l’església parroquial de Cervera (1500). Pintà el retaule de Sant Isidre per a Santa Maria de Cervera (1507). Treballà a Castellnou d’Oluges (1518) i a la Seu d’Urgell (1536), on ja seguí esquemes renaixentistes (retaule de Sant Joan i Sant Ot). No és conservada cap obra seva.
Per intercessió de Sant Pere, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !
La porta d'accés a l'església, situada a un nivell inferior al de la Plaça, i per això presumiblement inundable, és rectangular i presenta un llindar botzinat format per un sistema de motllures cadascuna de les quals té una triple incisió que limita dos cordons, el superior dels quals és més ample que l'inferior.
A la llinda una motllura amb relleu es recolza en dues mènsules amb decoració anàloga a la de la resta de la porta. A sobre hi ha un frontó limitat sobre un arc rebaixat que descansa en dues cartel•les. Al centre, dos lleons sostenen l'escut de la família que devia ajudar en la construcció de l'església. A l'esquerra hi ha l'escut d'un castell amb dues torres i a l'altre costat un amb una creu damunt una bola. Per damunt de tota l'estructura hi ha un escut romboïdal amb un motiu recorrent: un castell amb tres torres.
Tancada amb pany i forrellat no podrem veure en aquesta ocasió els dos sarcòfags de pedra de les famílies Oluja i Castellnou; donat l’estat l’abandó en que es troben les terres de la Segarra, ens temen que els pugui succeir el mateix que al retaule que obrava durant el primer terç del segle XVI el pintor Joan Pau Guardiola,de Cervera, dit "lo Mut" , del que recull l’enciclopèdia de ‘Barcelona’; possible descendent dels Querci; col•laborà amb Pere Alegret en el retaule de les Ànimes de l’església parroquial de Cervera (1500). Pintà el retaule de Sant Isidre per a Santa Maria de Cervera (1507). Treballà a Castellnou d’Oluges (1518) i a la Seu d’Urgell (1536), on ja seguí esquemes renaixentistes (retaule de Sant Joan i Sant Ot). No és conservada cap obra seva.
Per intercessió de Sant Pere, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !
dilluns, 17 de juny del 2013
CAN FORRELLAT A CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES
No sabia trobar el Catàleg de Patrimoni de Castellbell i el Vilar, tampoc cap dada pel que fa al sistema d’informació de la Generalitat de ‘Barcelona’, i em semblava estrany tot plegat, atesa la importància del que suposo ‘ l'antiga destil•leria d'alcohol de Can Forrellat, de Castellbell i el Vilar’.
Ens agradarà tenir noticies de la història dels que encarregaven a l’arquitecte Alexandre Soler i March (1874 - 1949) - que malgrat ser nascut a Barcelona, per circumstàncies derivades de la situació de la guerra civil carlista (1872-1876) que va tindré una especial incidència en les poblacions i comarques de l’interior del Principat, motivant la migració temporal de moltes famílies, és considerat un arquitecte manresà -, aixecar l’edifici de la destil•leria d'aiguardent San Gerónimo. Actualment, encara pertanyen a la família Forrellat i són els obradors d’Enric Rovira xocolaters.
http://www.enricrovira.com/enricrovira/Enric_Rovira_-_Francesc_Forrellat.html
Ho enviaré també a : mail@enricrovira.com
Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Els pares de l’ Alexandre Soler i March, tenien el domicili conjugal al bell mig de Manresa, a la Plana de l’Om, i en aquesta ciutat estan documentades les arrels familiars des de segles enrere. L’any 1873 però, tota la família es va traslladar a Barcelona, a l’Hotel Peninsular del carrer Sant Pau, lloc on Alexandre Soler i March neix el 24 d’abril d’aquest mateix any. L’any 1876, es tornen a traslladar a Manresa, creant així els estrets vincles familiars i, més tard professionals, que tindrà amb la ciutat de Manresa i la comarca del Bages.
Ens agradarà tenir noticies de la història dels que encarregaven a l’arquitecte Alexandre Soler i March (1874 - 1949) - que malgrat ser nascut a Barcelona, per circumstàncies derivades de la situació de la guerra civil carlista (1872-1876) que va tindré una especial incidència en les poblacions i comarques de l’interior del Principat, motivant la migració temporal de moltes famílies, és considerat un arquitecte manresà -, aixecar l’edifici de la destil•leria d'aiguardent San Gerónimo. Actualment, encara pertanyen a la família Forrellat i són els obradors d’Enric Rovira xocolaters.
http://www.enricrovira.com/enricrovira/Enric_Rovira_-_Francesc_Forrellat.html
Ho enviaré també a : mail@enricrovira.com
Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Els pares de l’ Alexandre Soler i March, tenien el domicili conjugal al bell mig de Manresa, a la Plana de l’Om, i en aquesta ciutat estan documentades les arrels familiars des de segles enrere. L’any 1873 però, tota la família es va traslladar a Barcelona, a l’Hotel Peninsular del carrer Sant Pau, lloc on Alexandre Soler i March neix el 24 d’abril d’aquest mateix any. L’any 1876, es tornen a traslladar a Manresa, creant així els estrets vincles familiars i, més tard professionals, que tindrà amb la ciutat de Manresa i la comarca del Bages.
diumenge, 16 de juny del 2013
CANYELLES. GARRAF.
L’ Àngela Llop Farré, deixava un comentari en aquesta fotografia : ‘no va ser fàcil fer les fotos, el trànsit és incessant, el monumental rebombori de les obres fa complicat aturar-se , i només vaig saltar un moment del cotxe, i fer quatre fotografies; com no tinc més fotos, aquí es queda amb l'stop inclòs’. En el meu cas particular, l’Antonio Mora Vergés, ho he trobat mai l’ocasió de fer-ho, i només puc felicitar a l’autora, que retrata aquest petit i encisador nucli de la comarca del Garraf, amb un topònim que ens parla d’un indret on l’aigua no ha estat mai sobrera. En la documentació antiga Canellas (Segle X), col•lectiu diminutiu de canya, en el sentit de ʻcanyissars petitsʼ.
El primer esment conegut del lloc de Canyelles és del 992 com a límit de Viladellops; formà una quadra del gran terme d’Olèrdola, de la parròquia de Sant Miquel.
Sembla que el castell fou una obra tardana; s’esmenta a partir del 1478.
La parròquia de Santa Magdalena s’independitzà de Sant Miquel el 1627 en virtut d’una concòrdia entre el baró Joaquim de Terrer i la comunitat de Vilafranca (s’afegiren a la nova parròquia els masos de Girbals i del Caldori); l’església era del patronat del baró i així fou fins el 1955 (que s’extingí en declarar-se el baró en lloc ignorat).
Les primeres dades de població (canyellencs) es remunten al fogatjament del 1358 on hi havia enregistrats 24 focs que baixaren a 11 el 1553.
La població ha estat tradicionalment escassa, com ho demostra el fet que al final del segle XVIII encara no tenia ni 300 habitants.
El 1820 hi havia un total de 330 habitants i durant la resta de la primera meitat del segle XIX es donà un increment considerable en el ritme de creixement que portà el municipi a doblar, gairebé, la població en el moment en què es realitzà el primer cens modern, el 1857.
El procés es prolongà durant bona part de la segona meitat del segle fins que el 1887 s’assoliren els 647 habitants. A partir d’aquesta data la població inicià una davallada progressiva fins el 1950, en què registrà 361 habitants. El descens, però, semblà aturar-se durant les dècades del 1960 i el 1970, i en la dècada dels vuitanta i, sobretot, dels noranta, es reprengué l’evolució demogràfica positiva a conseqüència, en bona part, de la proliferació de segones residències.
El 1991 la població era de 730 habitants, el 2001 de 2.158 habitants, i es tancava l’any 2012 amb 4.275 veïns de dret.
Curiosament pel que fa al topònim de la comarca ; en la llengua àrab, ġarraf significa ‘sínia’ (Dozy Suppl. ii, 208) i ‘abundant d'aigua’ (M. L. Wagner en RFE, xxi, 237).
El primer esment conegut del lloc de Canyelles és del 992 com a límit de Viladellops; formà una quadra del gran terme d’Olèrdola, de la parròquia de Sant Miquel.
Sembla que el castell fou una obra tardana; s’esmenta a partir del 1478.
La parròquia de Santa Magdalena s’independitzà de Sant Miquel el 1627 en virtut d’una concòrdia entre el baró Joaquim de Terrer i la comunitat de Vilafranca (s’afegiren a la nova parròquia els masos de Girbals i del Caldori); l’església era del patronat del baró i així fou fins el 1955 (que s’extingí en declarar-se el baró en lloc ignorat).
Les primeres dades de població (canyellencs) es remunten al fogatjament del 1358 on hi havia enregistrats 24 focs que baixaren a 11 el 1553.
La població ha estat tradicionalment escassa, com ho demostra el fet que al final del segle XVIII encara no tenia ni 300 habitants.
El 1820 hi havia un total de 330 habitants i durant la resta de la primera meitat del segle XIX es donà un increment considerable en el ritme de creixement que portà el municipi a doblar, gairebé, la població en el moment en què es realitzà el primer cens modern, el 1857.
El procés es prolongà durant bona part de la segona meitat del segle fins que el 1887 s’assoliren els 647 habitants. A partir d’aquesta data la població inicià una davallada progressiva fins el 1950, en què registrà 361 habitants. El descens, però, semblà aturar-se durant les dècades del 1960 i el 1970, i en la dècada dels vuitanta i, sobretot, dels noranta, es reprengué l’evolució demogràfica positiva a conseqüència, en bona part, de la proliferació de segones residències.
El 1991 la població era de 730 habitants, el 2001 de 2.158 habitants, i es tancava l’any 2012 amb 4.275 veïns de dret.
Curiosament pel que fa al topònim de la comarca ; en la llengua àrab, ġarraf significa ‘sínia’ (Dozy Suppl. ii, 208) i ‘abundant d'aigua’ (M. L. Wagner en RFE, xxi, 237).
dissabte, 15 de juny del 2013
EL MASOT ; ‘LA SALA’ DE MOIÀ. CATALUNYA
El Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, tornàvem de l’Oller de Collsuspina; de la casa dita el Masot, m’explicava que hom deia que controlava fins el vent quan passava per les terres del Moianès; i més enllà, com podreu veure en aquest enllaç : http://www.raco.cat/index.php/EHA/article/viewFile/99659/145581 .
L’afegit d’un sufix valoratiu ot, a la forma tradicional mas, dona lloc a una nova designació ‘ mas gran’ . Ot també té en català un sentit despectiu, i malgrat la transcripció –obligada – de la llengua castellana [ ESPAÑOLA] del sufix on , casa, casón, casona, crec que a casa nostra és més habitual veure ot/ota com a forma despectiva, que com augmentativa. Altrament tenim la denominació ‘sala’ que compleix aquesta funció [ denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ]. El fet que disposa d’una capella amb l'advocació de la Mare de Déu de Loreto, reforça la nostra tesis.
La descripció tècnica ens diu : Gran masia rural amb bloc homogeni del segle XVII, i I amb afegits posteriors del segle XIX (galeries annexes i pati interior). El bloc original és un mas de planta rectangular de tres pisos amb porta de muntants simples sense inscripció. Dins el bloc original, la planta noble presenta una gran sala del segle XVIII amb decoració original de l'època.
La coberta és de teula a dues vessants sense ràfec i embigat de fusta amb una torre prismàtica quadrada acabada per un gablet escalonat amb teulada a quatre vessants i ràfec d'una filada de teules. Annexada a la torre hi ha un edifici de planta rectangular de 10 x 7 metres i teulada a dues vessants amb ràfec d'una filada de rajoles, on hi ha una estructura tipus fumeral de maó i pedra que podria haver fet la funció d'espadanya ja que l'edifici és la capella particular del conjunt sota l'advocació de la Mare de Déu de Loreto, amb l'accés per l'interior de l'edifici.
El parament de la façana de ponent és de pedres irregulars arrebossades i en el segon pis d'un cos de planta rectangular que ocupa la meitat de la façana de l'edifici original, s'observa una galeria porxada amb quatre arcs rebaixats i tres columnes de fust llis (semblen d'un sol bloc de pedra) i barana de ferro.
Les primeres noticies de l’existència d’un mas són de l'any 1290, l’actual Masot, s’aixecava al segle XVIII, sobre les runes d’un mas anomenat els Casals.
Ens agradaria tenor ocasió de visitar aquesta ‘ gran casa ‘.
L’afegit d’un sufix valoratiu ot, a la forma tradicional mas, dona lloc a una nova designació ‘ mas gran’ . Ot també té en català un sentit despectiu, i malgrat la transcripció –obligada – de la llengua castellana [ ESPAÑOLA] del sufix on , casa, casón, casona, crec que a casa nostra és més habitual veure ot/ota com a forma despectiva, que com augmentativa. Altrament tenim la denominació ‘sala’ que compleix aquesta funció [ denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ]. El fet que disposa d’una capella amb l'advocació de la Mare de Déu de Loreto, reforça la nostra tesis.
La descripció tècnica ens diu : Gran masia rural amb bloc homogeni del segle XVII, i I amb afegits posteriors del segle XIX (galeries annexes i pati interior). El bloc original és un mas de planta rectangular de tres pisos amb porta de muntants simples sense inscripció. Dins el bloc original, la planta noble presenta una gran sala del segle XVIII amb decoració original de l'època.
La coberta és de teula a dues vessants sense ràfec i embigat de fusta amb una torre prismàtica quadrada acabada per un gablet escalonat amb teulada a quatre vessants i ràfec d'una filada de teules. Annexada a la torre hi ha un edifici de planta rectangular de 10 x 7 metres i teulada a dues vessants amb ràfec d'una filada de rajoles, on hi ha una estructura tipus fumeral de maó i pedra que podria haver fet la funció d'espadanya ja que l'edifici és la capella particular del conjunt sota l'advocació de la Mare de Déu de Loreto, amb l'accés per l'interior de l'edifici.
El parament de la façana de ponent és de pedres irregulars arrebossades i en el segon pis d'un cos de planta rectangular que ocupa la meitat de la façana de l'edifici original, s'observa una galeria porxada amb quatre arcs rebaixats i tres columnes de fust llis (semblen d'un sol bloc de pedra) i barana de ferro.
Les primeres noticies de l’existència d’un mas són de l'any 1290, l’actual Masot, s’aixecava al segle XVIII, sobre les runes d’un mas anomenat els Casals.
Ens agradaria tenor ocasió de visitar aquesta ‘ gran casa ‘.
EDIFICI DELS ‘SALISTES’ A OLESA DE MONTSERRAT.
Mentre cercava el lloc menys dolent – no n’hi ha cap de bo – per retratar la façana dels ‘Salistes’, se’m feia evident que malgrat ningú o quasi ningú recorda a l’Alfons Sala i Argemí ( Terrassa, Vallès Occidental, 1863 — Barcelona, 1945 ) nomenat comte d’Ègara l’any 1926; la seva figura va configurar dos blocs antagònics, i que els descendents del seus ‘partidaris’ encara n’arrosseguen les conseqüències.
Llegia que l’edifici que aixecava Josep Ros i Ros (Martorell 1885 + Martorell 19 de març de 1951) - el projecte arquitectònic és datat al 7 de Febrer de 1923 - estava destinat a sala d'espectacles, amb un cafè que es troba situat a l'entrada del vestíbul. Com element arquitectònic rellevant tant sols destaca la façana monumental de l'entrada, de caràcter historicista. Està formada per elements clàssics realitzats en estuc: s'estructura en tres portals acabats en arcs escarsers, i consta de diferents columnes geminades, d'ordre jònic,sobre basaments i, a la part superior, un fris, una cornisa amb dentellons i un frontó central.
L'interior del cafè ha volgut recrear l'ambientació característica de principis de segle XX.
La façana amaga la nau del teatre, un cos de planta rectangular situat a la part posterior, que té un interès arquitectònic molt limitat. Llegia que en l'actualitat està tancat i fora d'ús.
A l’email coneixercatalunya@gmail.com esperem amb ànsia les vostres aportacions.
Llegia que l’edifici que aixecava Josep Ros i Ros (Martorell 1885 + Martorell 19 de març de 1951) - el projecte arquitectònic és datat al 7 de Febrer de 1923 - estava destinat a sala d'espectacles, amb un cafè que es troba situat a l'entrada del vestíbul. Com element arquitectònic rellevant tant sols destaca la façana monumental de l'entrada, de caràcter historicista. Està formada per elements clàssics realitzats en estuc: s'estructura en tres portals acabats en arcs escarsers, i consta de diferents columnes geminades, d'ordre jònic,sobre basaments i, a la part superior, un fris, una cornisa amb dentellons i un frontó central.
L'interior del cafè ha volgut recrear l'ambientació característica de principis de segle XX.
La façana amaga la nau del teatre, un cos de planta rectangular situat a la part posterior, que té un interès arquitectònic molt limitat. Llegia que en l'actualitat està tancat i fora d'ús.
A l’email coneixercatalunya@gmail.com esperem amb ànsia les vostres aportacions.
divendres, 14 de juny del 2013
MALGRAT DE SEGARRA. ‘ EL TURÓ GENTIL’. CERVERA. LA SEGARRA
L’Àngela Llop Farré, retratava Malgrat, o Malgrat de Segarra, una entitat de població avui de Cervera, a la comarca de la Segarra, al ‘forat negre’, que fins l’any 1972, encara formalment dins del segon feixisme ( Dictadura de Franco ) Formava part del terme de la Prenyanosa.
La fotografia – esplèndida, com totes les seves - palesa clarament, que el topònim – contra l’opinió de la Generalitat de ‘Barcelona’ - NO prové del llatí MALE GRATU ‘lloc improductiu’, sinó que probablement s’origina en època pre-romana, i cal relacionar-lo amb l'element mal ( muntanya, turó, elevació del terreny,.. ) que apareix en mots com Puigmal, Malavella,.. i grat en el sentit d’agradable, plaent,... que podria transcriure avui com ‘turó gentil’.
El poble, situat a la ribera dreta del riu Sió, el forma un petit grup de cases que havien estat habitades per pagesos que vivien del camp i del bestiar. Al cim de l'agrupament s'alça el castell de Malgrat, del que se'n té constància l'any 1078, dins del comtat de Berga, i que va pertànyer als Solsona fins al segle XIX
La fotografia – esplèndida, com totes les seves - palesa clarament, que el topònim – contra l’opinió de la Generalitat de ‘Barcelona’ - NO prové del llatí MALE GRATU ‘lloc improductiu’, sinó que probablement s’origina en època pre-romana, i cal relacionar-lo amb l'element mal ( muntanya, turó, elevació del terreny,.. ) que apareix en mots com Puigmal, Malavella,.. i grat en el sentit d’agradable, plaent,... que podria transcriure avui com ‘turó gentil’.
El poble, situat a la ribera dreta del riu Sió, el forma un petit grup de cases que havien estat habitades per pagesos que vivien del camp i del bestiar. Al cim de l'agrupament s'alça el castell de Malgrat, del que se'n té constància l'any 1078, dins del comtat de Berga, i que va pertànyer als Solsona fins al segle XIX
dijous, 13 de juny del 2013
SANT ANTONI ABAD DE PUIGPARDINES. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. CATALUNYA
El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’arribaven fins a Puigpardines, i per arribar fins l’ Església i antiga parròquia de l’antic municipi de Sant Privat d’En Bas (la Vall d’En Bas, Garrotxa), enlairada a ponent del poble; seguien les instruccions : deixeu el cotxe a la plaça, camineu per la carretera per la que heu arribat, en uns metres, a la vostre dreta, veureu un camí que puja la muntanya entre filats elèctrics, arribareu al planell en uns minuts, allà ja trobareu un cartell que us indica la direcció per arribar a la capella, la pujada no dura més de deu minuts.
Com s’explica la trobaven just a sobre de Puigpardines, a la falda de Santa Magdalena.
Data del segle XIV i en un primer moment era dedicada a Sant Feliu.
Mossèn Joan Pagès i Pons va escriure que fou possible una cotitularitat de patrocinis en un principi, però que la devoció dels pagesos per Sant Antoni Abad, va fer que finalment es decantés la balança a favor d’aquest sant.
Al segle XVIII va ser ampliada, doncs la inicial era de dimensions més reduïdes.
Ens agradarà tenir més noticies de la història d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Com s’explica la trobaven just a sobre de Puigpardines, a la falda de Santa Magdalena.
Data del segle XIV i en un primer moment era dedicada a Sant Feliu.
Mossèn Joan Pagès i Pons va escriure que fou possible una cotitularitat de patrocinis en un principi, però que la devoció dels pagesos per Sant Antoni Abad, va fer que finalment es decantés la balança a favor d’aquest sant.
Al segle XVIII va ser ampliada, doncs la inicial era de dimensions més reduïdes.
Ens agradarà tenir més noticies de la història d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com
dimecres, 12 de juny del 2013
LES COTXERES DE L’HOTEL GORI D’OLESA DE MONTSERRAT.
En ocasió de documentar els petits edificis de l’ aparthotel Gori, demanava informació d’aquesta construcció quines façanes donen al carrer Anselm Clavé, té una estructura allargada de planta triangular que només consta de planta baixa. La coberta és a una sola vessant, cap a la part posterior.
Les sis portes d'una grandària important, adopten una forma peculiar, amb uns arcs perfilats amb diferents retalls, d'influència vagament modernista. Destaca també el fris de la cornisa, amb una sanefa esgrafiada i petites mènsules.
De la seva història trobava ;
Cap a la segona meitat del segle XIX l'entrada en funcionament del Balneari de la Puda va estimular el sorgiment a Olesa de diverses companyies de transport de viatgers.
L'any 1880 això va provocar certs conflictes perquè Joaquim Casals (que més endavant, el 1899, fundaria l'Hotel Gori) sembla que va aconseguir l'exclusivitat d'aquest servei.
La documentació conservada a l'Arxiu Històric Municipal permet datar el projecte arquitectònic de les Cotxeres al 30 de setembre de 1902.
L'autor fou el mestre d'obres de Martorell, Pere Ros i Tort, actiu fins als anys 1914-1915 ( no es descabellat suposar-li l’autoria del mateix Hotel Gori )
Aquestes cotxeres acollien les diligències que feien el servei discrecional entre Olesa de Montserrat i el Balneari de la Puda.
Les cotxeres estaven situades a les proximitats de l'Hotel Gori, i hi havia un altre edifici per a l'administració dels bitllets situat al carrer Anselm Clavé.
El servei enllaçava l'estació del Nord, l'hotel i el balneari.
L’any 1931 l'hotel deixà de funcionar i els Casals creen la companyia Transports Generals d'Olesa.
El servei de tartana a la Puda va continuar funcionant fins ben entrat el segle XX.
El 1944 en el registre de vehicles de l'Ajuntament encara hi consta la tartana de la Puda.
Actualment l'edifici de les Cotxeres serveix de garatge, mentre que els dos establiments comercials que s'hi havien establert posteriorment resten tancats.
Les sis portes d'una grandària important, adopten una forma peculiar, amb uns arcs perfilats amb diferents retalls, d'influència vagament modernista. Destaca també el fris de la cornisa, amb una sanefa esgrafiada i petites mènsules.
De la seva història trobava ;
Cap a la segona meitat del segle XIX l'entrada en funcionament del Balneari de la Puda va estimular el sorgiment a Olesa de diverses companyies de transport de viatgers.
L'any 1880 això va provocar certs conflictes perquè Joaquim Casals (que més endavant, el 1899, fundaria l'Hotel Gori) sembla que va aconseguir l'exclusivitat d'aquest servei.
La documentació conservada a l'Arxiu Històric Municipal permet datar el projecte arquitectònic de les Cotxeres al 30 de setembre de 1902.
L'autor fou el mestre d'obres de Martorell, Pere Ros i Tort, actiu fins als anys 1914-1915 ( no es descabellat suposar-li l’autoria del mateix Hotel Gori )
Aquestes cotxeres acollien les diligències que feien el servei discrecional entre Olesa de Montserrat i el Balneari de la Puda.
Les cotxeres estaven situades a les proximitats de l'Hotel Gori, i hi havia un altre edifici per a l'administració dels bitllets situat al carrer Anselm Clavé.
El servei enllaçava l'estació del Nord, l'hotel i el balneari.
L’any 1931 l'hotel deixà de funcionar i els Casals creen la companyia Transports Generals d'Olesa.
El servei de tartana a la Puda va continuar funcionant fins ben entrat el segle XX.
El 1944 en el registre de vehicles de l'Ajuntament encara hi consta la tartana de la Puda.
Actualment l'edifici de les Cotxeres serveix de garatge, mentre que els dos establiments comercials que s'hi havien establert posteriorment resten tancats.
dimarts, 11 de juny del 2013
SANT ESTEVE DE CAL LLOPARD, CASTELLET I LA GORNAL. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA
Àngela Llop Farré publicava a blocdefotos.cat una bellíssima imatge d’aquesta esglesiola, coneguda almenys com : Església de Sant Esteve de Castellet, Sant Esteve d'en Llopard, Sant Esteve de les Massuques.
El terme municipal és al sud de la comarca, entre el Garraf i el Penedès jussà, actualment la ‘capitalitat’ del municipi és la Gornal; en la divisió provincial de l’any 1833, la Gornal va ser inicialment inscrita a la província de Tarragona, per estar al marge dret del riu de Foix, aleshores però, la ‘capitalitat’ municipal estava a Castellet que va quedar a la província de Barcelona, per aquesta raó - per mantenir la integritat del municipi - es va modificar el límit provincial.
Sant Esteve de Castellet va ser l'antiga parròquia del poble, abans que aquest passés a dependre de l'església de Sant Pere.
L'edifici ha experimentat reformes al llarg dels anys, principalment pel que fa a la façana principal, que actualment apareix molt modificada
S’aixeca uns 800 metres a migdia de les Masuques, prop del Molí de Can Llopard; la descripció ens diu : antic temple romànic d’una sola nau, amb absis trilobulat, cimbori octagonal i campanar de cadireta de tres espais; a la façana de ponent destaca la porta amb un arc de mig punt.
Hom suposa que substituí una església preromànica esmentada "S. Stephani de Castelleto" l’any 976 com a cel•la possessió de Sant Cugat del Vallès.
El terme municipal és al sud de la comarca, entre el Garraf i el Penedès jussà, actualment la ‘capitalitat’ del municipi és la Gornal; en la divisió provincial de l’any 1833, la Gornal va ser inicialment inscrita a la província de Tarragona, per estar al marge dret del riu de Foix, aleshores però, la ‘capitalitat’ municipal estava a Castellet que va quedar a la província de Barcelona, per aquesta raó - per mantenir la integritat del municipi - es va modificar el límit provincial.
Sant Esteve de Castellet va ser l'antiga parròquia del poble, abans que aquest passés a dependre de l'església de Sant Pere.
L'edifici ha experimentat reformes al llarg dels anys, principalment pel que fa a la façana principal, que actualment apareix molt modificada
S’aixeca uns 800 metres a migdia de les Masuques, prop del Molí de Can Llopard; la descripció ens diu : antic temple romànic d’una sola nau, amb absis trilobulat, cimbori octagonal i campanar de cadireta de tres espais; a la façana de ponent destaca la porta amb un arc de mig punt.
Hom suposa que substituí una església preromànica esmentada "S. Stephani de Castelleto" l’any 976 com a cel•la possessió de Sant Cugat del Vallès.
dilluns, 10 de juny del 2013
LA CAPELLA DE SANT JOSEP ' DE LA BONA MORT' DE L’OBRA SOCIAL BENÈFICA DE CASTELLAR DEL VALLÈS
Preguntava per la concreta advocació de la Capella de l’ Obra Social Benèfica, dita anteriorment Capella de l’ Hospital, i ningú sabia donar-me’n raó, ho demanaré – com sempre – a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.La resposta en confirmava l’advocació de Sant Josep, el patró de la Bona Mort.
La casa té una ‘història’ que de forma amplia havia estat recollida i publicada pel JOSEP ARDERIUS CASANOVAS (Castellar del Vallès, 26 d'agost de 1925 − 6 d'agost de 2010) , l’any 2006, amb el titol ‘ 75 anys. Obra Social Benèfica 1928/2003. Fundació Obra Social Benèfica. Castellar del Vallès’
L’any 1922 havien arribat a Castellar del Vallès, la Comunitat de Germanes de Sant Josep Vetlladores de Malalts.
L’Obra Social Benèfica va quedar legalment constituïda el 26 de gener de 1928. El seu primer reglament la defineix com una institució parroquial de caràcter social benèfic, amb personalitat jurídica pròpia.
L’arquitecte Josep Sala Comas ( fill de l’Emili Sala Cortés va ser l’autor del projecte d’aixecar dos cossos d’edifici amb una petita i senzilla capella entremig. Un dels cossos era per a residència de les monges i l’altre, per als serveis que proposava l’Obra.
Les monges es van instal·lar als nous locals el 23 de setembre de 1930 i el diumenge 27 es va fer la inauguració oficial amb una missa solemne.
La campana del petit campanar de la façana de la capella va costar 287 pessetes.
Amb l’esclat de la Guerra Civil els dirigents de la nova situació política van decidir que les monges continuessin vivint en el seu domicili per seguir prestant els seus serveis als castellarencs.
Una de les germanes que va viure aquests moments, la germana Alberta, recordava que només els hi van fer treure l’hàbit, i els hi van portar refugiats, que van instal·lar a la capella.
La capella de l’Obra Social no fa ser destruïda ni s’hi va produir cap destrossa i, un cop acabat el conflicte bèl·lic s’hi va tornar a celebrar missa setmanal.
L’any 1937 del control i la direcció de l’establiment se’n va fer càrrec la Conselleria d’Assistència Social del Consell Municipal, que exercia les funcions d’Ajuntament. En les actes del Consell Municipal l’establiment fou considerat de propietat municipal i li van donar el nom de “Casal d’Assistència”. El juny de 1937 s’hi estableix un dispensari municipal per a casos d’urgència on es poguessin portar a terme intervencions quirúrgiques.
El 30 de juny de 1974, coincidint amb la celebració del centenari de la Comunitat de Germanes de Sant Josep Vetlladores de Malalts, el bisbe del Vallès, Ramon Daumal i Serra ( Badalona , 3 d'abril de 1912 + Barcelona, 10 de febrer de 2008 ), va consagrar el nou altar adaptat a les noves normes litúrgiques emanades del Concili Vaticà II. Per realitzar aquesta transformació es va rebre algun donatiu. El projecte i l’execució es va encarregar a les Escuelas Profesionales Salesianas de Barcelona.
La Comunitat de Germanes de San Josep de Girona Vetlladores de Malalts van posar fi a la seva estada a Castellar el 31 de març de 1985.
diumenge, 9 de juny del 2013
LA CASA DE NÚMERO 1 DE LA PLAÇA CATALUNYA DEL PAPIOL
El que pot els més, pot el menys, la dita recull una obvietat, que no s’acompleix curiosament en aquesta població del Llobregat jussà, que si be aprovava el seu Catàleg de Patrimoni : http://www.elpapiol.cat/perfil/papiol/recursos/recursos/bab29200412.pdf ( vindria a representar el MÉS ), no l’ha posat a ‘en línia ‘ a disposició de la ciutadania ( que és clarament el MENYS ). Sens dubte això té una explicació , que des de l’Ajuntament no tindran cap problema en explicar, o si ?.
La més que minsa informació d’aquesta casa que hom pot trobar a : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_18746
Diu : Edifici de planta rectangular construït en desnivell i compost de planta baixa i dos pisos. L'estructura de la façana principal és simètrica.
La planta baixa està centralitzada per dues finestres, a banda i banda de la porta d'accés; al primer pis presenta una balconada comú a les tres portes i al segon pis tres balcons independents.
Els quatre angles de la cornisa i la terrassa estan flanquejats per quatre merlets que li donen un aspecte bastant estrany, però que configuren l'única decoració de l'edifici, que en conjunt és bastant sobri.
De l’època en que s’aixecava ni un paraula.
Del seu promotor cap esment.
Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot.
L’edifici és visible des de la carretera, l’autovia , i l’autopista , això a un semblant nivell al del Castell, li atorga la qualitat ‘ de façana del Papiol’, ens agradarà tenir mes informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Recordeu sempre que Catalunya ( i el Papiol) NOMÉS en té a nosaltres
La més que minsa informació d’aquesta casa que hom pot trobar a : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_18746
Diu : Edifici de planta rectangular construït en desnivell i compost de planta baixa i dos pisos. L'estructura de la façana principal és simètrica.
La planta baixa està centralitzada per dues finestres, a banda i banda de la porta d'accés; al primer pis presenta una balconada comú a les tres portes i al segon pis tres balcons independents.
Els quatre angles de la cornisa i la terrassa estan flanquejats per quatre merlets que li donen un aspecte bastant estrany, però que configuren l'única decoració de l'edifici, que en conjunt és bastant sobri.
De l’època en que s’aixecava ni un paraula.
Del seu promotor cap esment.
Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot.
L’edifici és visible des de la carretera, l’autovia , i l’autopista , això a un semblant nivell al del Castell, li atorga la qualitat ‘ de façana del Papiol’, ens agradarà tenir mes informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Recordeu sempre que Catalunya ( i el Papiol) NOMÉS en té a nosaltres
dissabte, 8 de juny del 2013
EL MODERNISME SENSE CATALOGAR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
Quan retratava la casa cantonera de número 20 del carrer de Francesc Layret de Castellar del Vallès, pensava – de bona fe – trobar informació ‘tècnica’ i per descomptat les dades del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte; no hi ha respecte d’aquest edifici cap menció explicita en les dades de caràcter històric que ens expliquen que entre finals dels anys 20 i principis dels 30 es va urbanitzar la zona coneguda com el Camp Senyor. Els terrenys del Camp Senyor ocupaven una amplia zona: des de la carretera de Sabadell, l’actual carrer del Dr. Pujol, el Passeig fins al carrer de les Fàbregues, el carrer del Molí i la carretera de Sabadell.
El sector més proper a la carretera fou cedit per Emili Carles-Tolra i Amat, propietari de la fàbrica Tolrà, i segon marquès de Sant Esteve de Castellar , a L’Ajuntament presidit per Antoni Tort Rocavert per construir-hi el grup escolar , que rebria en senyal de reconeixement i gratitud, el nom d’ Emili Carles-Tolrà. Curiosament, i malgrat que el feixisme no va permetre la seva tornada desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, el nom és va mantenir, com succeïa novament quan a la mort del Dictador, els seus ‘successors’ organitzaven una ‘Democraciola’, que malgrat semblar impossible, ha aconseguit la fita de fer-nos retrocedir - a tots els nivells – al períodes immediatament posterior al conflicte bèl•lic.
Urbanísticament es van obrir tres carrers nous i una placa: el carrer del Dr. Portabella, el carrer de Francesc Layret, el carrer del 14 d'abril i la placa del Mestre Anyé, acabada amb un fanal i uns bancs al centre.
L’any 1934 es va inaugurar l’escola Emili Carles-Tolrà i progressivament el carrer Francesc Layret es va urbanitzar amb petits habitatges unifamiliars, la majoria de planta baixa, amb petits detalls modernistes en els ràfecs o elements decoratius de les façanes.
Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixecatalunya@gmail.com en aquesta tasca feixuga i a voltes desagraïda de recuperar – fins on sigui possible, i fins que ens ho permetin les nostres forces, i/o el veí/botxí – la memòria històrica.
El sector més proper a la carretera fou cedit per Emili Carles-Tolra i Amat, propietari de la fàbrica Tolrà, i segon marquès de Sant Esteve de Castellar , a L’Ajuntament presidit per Antoni Tort Rocavert per construir-hi el grup escolar , que rebria en senyal de reconeixement i gratitud, el nom d’ Emili Carles-Tolrà. Curiosament, i malgrat que el feixisme no va permetre la seva tornada desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, el nom és va mantenir, com succeïa novament quan a la mort del Dictador, els seus ‘successors’ organitzaven una ‘Democraciola’, que malgrat semblar impossible, ha aconseguit la fita de fer-nos retrocedir - a tots els nivells – al períodes immediatament posterior al conflicte bèl•lic.
Urbanísticament es van obrir tres carrers nous i una placa: el carrer del Dr. Portabella, el carrer de Francesc Layret, el carrer del 14 d'abril i la placa del Mestre Anyé, acabada amb un fanal i uns bancs al centre.
L’any 1934 es va inaugurar l’escola Emili Carles-Tolrà i progressivament el carrer Francesc Layret es va urbanitzar amb petits habitatges unifamiliars, la majoria de planta baixa, amb petits detalls modernistes en els ràfecs o elements decoratius de les façanes.
Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixecatalunya@gmail.com en aquesta tasca feixuga i a voltes desagraïda de recuperar – fins on sigui possible, i fins que ens ho permetin les nostres forces, i/o el veí/botxí – la memòria històrica.
divendres, 7 de juny del 2013
LA PLAÇA DE LES FONTS D’OLESA DE MONTSERRAT
En la meva darrera visita a Olesa de Montserrat – em queda encara força feina a fer – constatava que la Plaça de les Fonts, com l’església , està al ‘barri àrab’; els nuclis antics de pobles, viles, i ciutats, en virtut de la terrible llei de ‘l’oferta i la demanda ‘ , acostumen a concentrar majoritàriament als nouvinguts amb pocs recursos.
Em feien un comentari despectiu de la font ‘moderna’ que està situada a la dita Plaça de les Fonts, que no ha fet encara el primer centenari, ja que va ser l’any 1919 , quan al bell mig de la plaça s'hi va construir una font monumental obra de l'arquitecte Josep Ros i Ros (Martorell, 1885 - Martorell, 19 de març de 1951).
Cercava imatges d’aquella font :
http://www.olesam.cat/Coneix_Olesa/Imatges_de_la_vila.htm
http://div-mmaa.blogspot.com.es/2010_10_01_archive.html
I fins trobava una poesia .
http://espock.blogspot.com.es/2006/07/la-plaa-de-les-fonts.html
La font estava rematada amb un fanal a la part superior i comptava amb vuit brolladors, sis en forma de rostre femení, un en forma de dimoni i un sortidor llis que servia perquè l'aigua brollés amb intensitat en cas d'abundant cabal. La font estava envoltada per uns bancs i per accedir-hi s'hi havia de baixar set graons.
L'any 1942 es van modificar els bancs que voltaven la font, i es va substituir el fanal que rematava el brollador per un copó.
No trobava la data concreta en que s’enderrocava aquella font, i s’aixecava l’actual , cosa que succeïa als ‘anys noranta’, tampoc el nom de l’arquitecte autor del projecte.
Els cotxes reclamaven – i aconseguien – el seu espai.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunyta@gmail.com
Em feien un comentari despectiu de la font ‘moderna’ que està situada a la dita Plaça de les Fonts, que no ha fet encara el primer centenari, ja que va ser l’any 1919 , quan al bell mig de la plaça s'hi va construir una font monumental obra de l'arquitecte Josep Ros i Ros (Martorell, 1885 - Martorell, 19 de març de 1951).
Cercava imatges d’aquella font :
http://www.olesam.cat/Coneix_Olesa/Imatges_de_la_vila.htm
http://div-mmaa.blogspot.com.es/2010_10_01_archive.html
I fins trobava una poesia .
http://espock.blogspot.com.es/2006/07/la-plaa-de-les-fonts.html
La font estava rematada amb un fanal a la part superior i comptava amb vuit brolladors, sis en forma de rostre femení, un en forma de dimoni i un sortidor llis que servia perquè l'aigua brollés amb intensitat en cas d'abundant cabal. La font estava envoltada per uns bancs i per accedir-hi s'hi havia de baixar set graons.
L'any 1942 es van modificar els bancs que voltaven la font, i es va substituir el fanal que rematava el brollador per un copó.
No trobava la data concreta en que s’enderrocava aquella font, i s’aixecava l’actual , cosa que succeïa als ‘anys noranta’, tampoc el nom de l’arquitecte autor del projecte.
Els cotxes reclamaven – i aconseguien – el seu espai.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunyta@gmail.com