Respecte d’aquestes
‘infraestructures tècniques’ , l’actual catàleg del Pla especial del patrimoni
de Mataró - que haberlo haylo, malgrat no
sigui consultable en línia - recull i
cataloga tres repartidors d’aigües: la torreta del repartidor d’aigua de la
Muralla dels Genovesos fou restaurada el
1987 amb el suport de l'empresa Aigües de Mataró S. A (fitxa 119 del catàleg),
el repartidor del Torrent (fitxa 306) i el repartidor de la Muralla de la Presó (fitxa 56).
Es tracta de
tres instal.lacions tècniques construïdes l’any 1859, concretament són tres hidròmetres quina
funció era també repartir l’aigua provinent de les mines als diferents abonats que l’havien
contractat.
Tots tres
repartidors segueixen el mateix model i tècnica constructiva i són obra del
mateix autor. El mestre d’obres Jeroni
Boada Renter
Em
preguntava si la ‘santa obstinació’ dels
mataronins, que ens ha permès gaudir – encara – de la contemplació de les torretes
de repartiment d’aigua, con també de les capelletes en algunes façanes, tenia
relació amb el malnom ‘capgrossos’
que es donava als ciutadans de Mataró.
Trobava un
text del Nicolau Guanyabens i Calvet, en la publicació ‘Com ens diem al Maresme ?,’ – que reprodueixo literalment - , en el que
explica l’origen del malnom :
És prou coneguda la relació
entre la ciutat de Mataró i el malnom capgrossos, atribuït als seus habitants.
L’origen del motiu està en un element ornamental que hi havia en un portal de l’antiga
muralla, construïda al segle XVI i enderrocada al segle XIX.
A mitjan segle XIX els habitants
de Mataró eren coneguts com caps de bou. Posem un exemple. L’any 1851, una jove
mataronina que s’estava a Madrid durant uns mesos expressava per carta el seu
enyorament:
“No crea usted que todas estas cosas,
ni nada de la Corte, me haga olvidar Mataró, ni a todos los caps de bou,
incluso el mío, pues me acuerdo mucho de mi patria.”
Sabem que el famós “caps de bou”
sorgia inqüestionablement per alguna cosa que hi havia al portal de Barcelona,
una de les principals entrades a la vila emmurallada. Aquest portal de pedra,
que estaria avui situat allà on es troben la Riera i la plaça de Santa Anna, va
ser enderrocat l’any 1857. Un contemporani, Josep Gualba, advocat de professió,
es lamentava d’aquesta pèrdua patrimonial amb un poema satíric que deixa ben
clara la connexió entre el renom i el portal:
...destruït lo portal fou
que tingué Mataró antigua
nomenat de Barcelona,
que lo nom ha donat i dóna
a sos vehins de caps de
bou...
Què és el que figurava al damunt
d’aquesta porta, que donà peu a la broma del malnom? Doncs, molt senzill: la
façana del portal estava adornada amb un fris en el qual, entre sanefa i
sanefa, hi figuraven bucranis o, el que és el mateix, caps de bou, icones
pròpies dels relleus d’estil dòric clàssic romà i del Renaixement.
La tirallonga amb caps de bou es
va esfumar per sempre amb l’enderroc de les muralles i, probablement, van fer-la desaparèixer per evitar prolongar les burles i els acudits dels forans.
Amb el pas dels anys
el renom cap de bou, de fortes connotacions
vexatòries per la insinuació de les banyes, seria
substituït pel de capgròs, prou irònic però més
suau, que al·ludeix a fets extravagants de regust
jocosament divertits. De fet, no se sap ni el quan,
ni el com, ni el perquè d’aquest reemplaçament.
Vés a saber si a tot
això no hi va contribuir el fet que justament a la dècada de 1860 van
aparèixer, per amenitzar les festes, el primers sis nans mataronins, uns
capgrossos més que centenaris que van ser durant molt temps els únics de la
comarca.
Avui, aquest malnom
ha perdut qualsevol regust despectiu i s’ha convertit fins i tot en signe d’identitat
de la ciutat.
Ah!,
perquè el Catàleg de Patrimoni de Mataró
no és accessible en línia al segle XXI ?. Aquest si que és una enigma insondable, oi
?.
