Aquesta ‘qualificació’ no la trobareu a les ‘instruccions tècniques’ del model esmentat d’aquesta marca, és per així dir-ho una ‘disfunció’ que li atorga a la meva un especialíssim valor , ja que en permet obtenir imatges de llocs obscurs, o situats darrera d’un vidre – sovint brut també per dins – i/o per un minúscul forat de ventilació; em permeto fer-ne una petita sèrie, que continua amb el Santuari de Santa Cristina de Lloret de Mar, edifici que ens recorda que aquesta Vila marinera no ha estat sempre un lloc de turisme d’alcohol i excessos, i que amb l’esforç de tothom podria deixar de ser-ho.
L’actual edifici s’alçava a darreries del segle XVIII , amb ‘els diners d’Amèrica ‘ ; és obra de Joan Baptista Oliver, mestre de cases, que vetllava els projecte que es desenvoluparia des de l’any 1764 i el 1772.
El temple es consagrava l’any 1781 pel bisbe de Girona, (1862-1875), Constantí Bonet i Sanui, nascut l’any 1808 a Tamarit de Llitera, i que exerciria posteriorment fins al seu traspàs, com Arquebisbe de Tarragona (1875-1878).
Els vaixells penjats del sostre , alhora que ens fan present la condició ‘marinera’ d’aquest Santuari, evoquen – com ho fan també a les esglésies del germans del Nord d’Europa – la nostra fràgil existència en el mar de la vida.
Es salvava de la desamortització instada pel REINO DE ESPAÑA com a conseqüència d’una de les seves períodes situacions de crisis econòmica derivada de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, perquè s’aconseguia acreditar que s’havia aixecat amb ‘diners del poble’.
Avui des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA s’està duent a terme la desamortització dels drets de les persones en tots els àmbits, econòmics, socials, civils, humans,... malgrat està més que acreditat que TOT S’HA FET amb els ‘diners del poble’.
Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar unes magnifiques fotografies d’aquest indret paradisíac.
La descreença religiosa, fruit de l’acció/reacció de la ciutadania enfront de la col•laboració ‘criminal’ de la jerarquia catòlica i els sediciosos feixistes que es revoltaven contra el govern LEGÍTIM de la II República, es manifestava obertament a la mort del sàtrapa, i dissortadament augmenta dia rere dia. Ho preveia amb claredat el Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que moriria a l’exili, i quines despulles no tornarien a Catalunya fins l’any 1978.
Conforme sembrareu, collireu.
Coincidia la revisió del text amb l’aniversari de la sortida a l’exili del President Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), i amb la convocatòria del judici oral contra el President Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 31 de gener de 1956), la Vicepresidenta Joana Ortega i Alemany (Barcelona, 1959), i la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau i Oliver (Banyoles, 22 de juny de 1951)
Curiosament la història – que sempre és cíclica - ens permet viure aquesta tràgica coincidència un President que marxa a l’exili EXTERIOR, i ara un President al que se li vol aplicar la "capitis deminutio". Al primer – amb la complicitat de la República Francesa - se'l lliuraria al regim franquista per tal que fos assassinat. Al segon – en aquesta ocasió hi ha països democràtics que no ho veuen correcte- se li aplica NOMÉS la MORT CIVIL.
Aleshores i ara, la democràcia està per arribar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada