ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. VILAMACOLUM. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Montse Coromina Soler retratava l’església dse Vilamacolum, advocada a Santa Maria, la descripció tècnica ens diu que és és un temple romànic d'una sola nau, amb absis semicircular.

Santa Maria de Vilamacolum fou bastida en dues etapes ben diferenciades (una al segle XI i l'altra als segles XII i XIII), i posteriorment fortificada. La part més primitiva de l'església correspon a la capçalera i a un curt tram de la nau a l'extrem de llevant; els murs de la resta de la nau pertanyen a un moment més avançat del romànic. Al frontis o la façana de ponent hi ha la portalada, la forma rectangular de la qual és producte d'una reforma dels segles XVII i XVIII. Sobre la façana es dreça un campanar d'espadanya, format per tres pilastres quadrangulars de carreuada. El mur frontal és fet de carreus grossos ben escairats i té un sòcol poc destacat amb el mateix tipus de material. La volta de creueria de la nau, d'estil gòtic tardà, pertany a una reforma dels segles XV o XVI.

L'any 1973 els arqueòlegs Miquel Oliva i Mercè Ferré localitzaren un enterrament amb lloses, d'època alt-medieval, situat al costat del mur de l'església, que quedà sense publicar. Aquesta sepultura podria pertànyer al cementiri alt-medieval. Posteriorment, entre el 1978 i 1979 s'hi realitzaren unes importants obres de restauració a càrrec del Servei Tècnic de la Diputació de Girona dirigides per l'arquitecte Joan Mª de Ribot, en les quals s'eliminaren totes les estructures de fortificació que l'emmascaraven i que li havien valgut la classificació de BCIN.

L'any 1999 va ser objecte d'una intervenció arqueològica, en motiu de les obres d'enllumenat del temple, que no va permetre documentar cap tipus de vestigi. El seu estat de conservació és regular, degut a que l'esmentada restauració de l'edifici va malmetre considerablement l'aspecte original del temple i va eliminar les estructures de fortificació.

Etimològicament és dubtós si el topònim Vilamacolum ve de villa Mucuruna (nom personal germànic) o de villa Mucronia (nom llatí), segons Aebischer Topon. 16. Ens inclinem a admetre com a més probable la primera procedència. Les formes documentades a l'alta edat mitjana, citades per Aebischer són: Villa Mucroni (a. 974), Villa Mocrono (a. 982), Villa mocoronu (a. 1017).

La façana em feia recordar l’església de Sant Miquel de Terradelles, i al Jaume Codina i Obradors q.e.p.d