ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. LA PINYA. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA

Anava fins a la Pinya per retratar l’església de Santa Maria de la que ens diu el Delfí DALMAU i ARGEMIR a http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7414

Església d'origen romànic. Conserva part dels murs originals de migdia i ponent; fou refeta al segle XVIII segons consta amb la data de 1770 incisa damunt l'òcul del frontis al damunt del portal i de la fornícula. Consta d'una nau coberta amb una volta de canó i d'un passadís al costat esquerre; té un cor i la capçalera recta. Els seus murs són de carreus als baixos, arrebossats i pintats de rosa pàl•lid la resta.

Campanar coetani del moment en què el temple fou remodelat. Té un primer cos de planta rectangular (3'90 x 4'60 metres) i un de segon octagonal coronat per una cornisa motllurada amb petits pinacles als angles i una teulada piramidal vuitavada coberta de plaques de coure i amb un petit pinacle al cim. La cel•la queda oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada costat altern; els seus murs són de carreus irregulars. L'escala que puja pel seu interior és d'obra i va de paret a paret sobre voltes catalanes.

Situació: damunt l'ala esquerra del temple fent angle al nord-oest del frontis encarat a ponent. Alçada: 23'38 metres.

Fins l'any 1936 es venerava en aquest temple una talla de la Mare de Déu, del segle XII, coneguda com la Mare de Déu de la Cabeça. Rebia aquest nom a causa de la desproporció del seu cap i per aquest motiu els fidels hi acudien per evitar mals de cap. En el segle XVII li van col•locar una corona metàl•lica, tal i com podem veure en aquesta postal antiga.

Hom creu que va ser traslladada al Museu Arqueològic d'Olot als inicis de la Guerra Civil, malauradament això no va ser suficient per a evitar la seva desaparició l'any 1939.

En l'interior del temple es conserva la pica baptismal de la l’església de Sant Joan de Balbs, datada al segle XII.

L’edifici annex al seu darrera havia estat l’antiga escola i al capdamunt del carrer es conserven encara els rentadors públics.

Prop de l’església en una zona més deprimida hi ha el fossar.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAN DE L’ESCOLA DE LES CASES NOVES. ELS HOSTALETS DE PIEROLA. L’ANOIA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Segons un acord del plenari de l'Ajuntament de 26.7.1914 s'encarregà el projecte d'aquest grup escolar a l'arquitecte Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973). El mes següent començaren les obres. D'aquesta manera la construcció d'aquesta escola és va fer en paral•lel a l'edificació del grup escolar dels Hostalets de Pierola, les obres del qual acabà dirigint el mateix arquitecte. L'objectiu d'aquesta construcció va ser la de poder donar servei escolar a les diverses barriades que existien a la part sud-oriental del terme municipal (can Gras, can Marcet, can Fontiomarch a més de la de les Cases Noves).

Fotografia i dades del mapa de patrimoni dels Hostalets de Pierola

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Seguim amb la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, ho fem quasi en solitari, Catalunya s`’expressa amb senyeres als camps de futbol, i alhora amb l’absolut menyspreu dels seus trets d’identitat històrica. Continuem insistint en demanar la col•laboració d’ almenys un català per cada parròquia, pedania, poble, vila i/o ciutat, pensem que no és demanar massa, o si ?.

Alhora, dissortadament però , l’experiència – tenim recollides més de 880 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

ESGLÉSIA DE L’ÀRCANGEL SANT MIQUEL. ELS OMELLONS. LES GARRIGUES. LLEIDA

Comparteix topònim amb un altre poble de les Garrigues situat a 560 metres d’alçada els Omells de na Gaia [ Omells, Oms petits], mentre que els Omellons [ Oms grossos ] està situat a 385 metres d’altitud; aquestes dades vindrien a corroborar la tesis que exposava a : http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=60 que sosté que al primer indret esmentat naixia un corrent d’aigua, que continuaria per l’Espluga Calba, per tornar-se mandrós als Omellons i regar abastament el terme de la Floresta.

Originariament la parròquia depenia del bisbat de Vic, per passar entre 1146 i 1154 a l'arquebisbat de Tarragona.

Sant Miquel devia ser una sufragània de la parròquia de Vinaixa, d'aquí que no consti a les butlles papals del segle XII

El sostre demogràfic dels Omellons s’assolia al cens de 1877 amb 989 veïns, l’església s’aixecava al segle XVIII amb el ‘ diners d’Amèrica ‘ , es tancava l’any 2014 amb 232 habitants, una pèrdua del 76,54% només equiparable a les poblacions del Pirineu, o als indrets que han patir algun succés dramàtic com Txernòbil.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; església de planta basilical dividida en tres naus amb un altar a l'absis, fet de guix i amb la imatge del sant titular. Tot el temple està policromat. Als peus del recinte, a la banda dreta, hi ha el campanar de base quadrangular i amb un sol pis de finestres d'arc de mig punt al capdamunt.

La façana principal és força austera. Té una única porta d'entrada, flanquejada per pilastres adossades que sustenten un petit frontó amb motllures llises, de forma semicircular i sense decoració al timpà. Per sobre hi ha una rosassa i, a banda i banda, dos pilastres recorren tota la façana aguantant un entaulament format per una cornisa i un frontó triangular amb un òcul al centre.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DEL SAGRAT COR DE PUIG AGUT, DIT TAMBÉ, DE LA MARE DÉU DE LURDES PUIG AGUT. MANLLEU. OSONA

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, visitàvem el Santuari de Puig-agut, obra de l’arquitecte August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924), que s’aixecava a instàncies de RAMON MADIROLAS I CODINA ( Manlleu, 1856 + 1927), coincidíem amb el Francesc d'A. Pujol de 94 anys, que havia estat coordinador de la publicació "El Far de Puig-agut".

Hi havia estat l’any 2012, aleshores en companyia de la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/search?q=Puig-agut

Alguns dels enllaços que posava aleshores , avui ja no funcionen, no sortosament :
http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es/2012/02/historia-de-laltar-de-la-verge-de.html
http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es/
http://www.guimera.info/avui/tribuna/StJosep.htm

patrimoni Gencat ens diu ; Santuari dedicat al Sagrat Cor - el primer qeu hi va haver al Reino de España - la Verge de Lurdes, i Sant Josep . Es troba situat dalt d'un turó de marges de 696 metres d'alçada, el punt més elevat del terme municipal de Manlleu, a la comarca d’Osona.

L'edifici el va construir l'arquitecte August Font Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1846 -Barcelona, 6 de març de 1924) entre els anys 1883 i 1886 a instàncies del pietós Ramon Madiroles i Codina *( Manlleu, 1856 + 1927), hereu d'un mas situat en terme de Manlleu a poca distància del santuari.

*Va néixer l’any 1856 a Manlleu. Agricultor dedicat al cultiu del blat i la patata i a la producció de mel i d’aigües mineromedicinals. Els seus productes li van fer guanyar diverses medalles d’or i plata a les exposicions a les quals va assistir, com la Gran Medalla de l’exposició Mundial de Paris (1900) i el Gran Diploma d’Honor i Medalla d’Or a Atenes. Va ser l’impulsor i el principal patrocinador del Santuari de Puig-Agut de Manlleu i va aconseguir del Papa Lleó XIII que declarés aquest santuari com el primer de l’Estat dedicat al Sagrat Cor de Jesús. Va fundar, dirigir i redactar el primer periòdic manlleuenc, El Faro de Puig-Agut. Va morir l’any 1927.

El 18 de febrer de 1886 va ser beneït pel bisbe , Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901)

El timpà és obra de l'Ernets Oms

El butlletí "El faro de Puig Agut", que es començava a publicar en el període 1886 i 1903, sortosament – ara en format digital - continua actiu.

Ens acomiadàvem del Francesc d'A. Pujol i la seva família, amb el desig de retrobar-nos en el futur.

IN MEMORIAM. ESCOLA PÚBLICA DE RIDAURA. LA GARROTXA. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Trobava una noticia en la que apareix una imatge de l’escola vella de Riudaura del Josep Marquès :
http://www.radiolot.cat/noticies/lajuntament-de-riudaura-convertira-lescola-vella-del-municipi-en-un-nou-equipament/

Reprodueixo de :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=ridaura&page=1&pos=1

L'any 1892 l'Ajuntament va comprar a Esteve Bataller de Sant Joan de les Abadesses, aquesta casa gràcies als fons obtinguts en una campanya de subscripció popular. En aquest edifici s'hi varen allotjar les escoles ¿i potser també l'Ajuntament?.

Coneixem per foto un "Proyecto para escuelas en Ridaura" de l'arquitecte Bartomeu Agustí Verges, signat el 3 de juliol de 1936, que és el mateix que figura en el Llibre de Registre de Visat com "Projecte i direcció edifici destinat a Escoles" entrat el 3 de juny de 1936. Aquest projecte probablement no es va realitzar perquè fins a l'any 2004 les úniques escoles que hi ha hagut a la vila són les de la Placeta Castenyer Massegur (abans coneguda com carrer Major).

L’acció dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República va obligar a deixar al calaix – en algun cas de forma definitiva – molts projectes adreçats a millorar l.’existència dels ciutadans en àmbits, com l’educació, la cultura, la sanitat ,..., la dictadura de Franco NO VA FER l’escola de Ridaura.

Em comentem alguns lectors que els ha sobtat ‘descobrir’ l’esperit social de la Mancomunitat i la II República, i que no tenien consciencia de la duríssima oposició que va representar la primera dictadura feixista ( la de Primo de rivera ), la del General Franco – que molts patien en les seves carns – , i la ‘Democraciola’ actual que ha assolit els cims màxims de l’estultícia i la corrupció.

Volem – en tenim més que el dret, l’obligació i/o el deure – recuperar imatges i històries del nostre passat col•lectiu, que ens han estat furtant fins al dia d’avui, quan quasi ningú recorda ja la mort del sàtrapa.

Està clar que ‘qui perd la memòria, per la identitat ‘ , tant clar com que en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, que hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 850 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, Catalunya us en deurà una.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA LLET DEL FAR. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA

Reprodueixo de patrimoni Gencat; el Far pertany a Collsacabra, per bé que les modernes divisions administratives l'incloguin en la província de Girona. Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d'Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit.

Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d'agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, llega dotze diners a la capella de Santa Maria des Far.

L'any 1332 algun fidel o el rector de l'església devia arribar a la ciutat d'Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d'indulgències tant per al Santuari com per a l'altar de la màrtir Sant Fe. Les indulgències eren molt apreciades, el Santuari podia oferir el guany de quatre-cents vuitanta dies d'indulgència per cada un dels actes i festes esmentades en la butlla.

La documentació del far dóna moltes notícies d'obres fetes a partir del 1601 com uns bancs el 1607, les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger el 1628 o la pica d'aigua beneitera del 1638. Entre 1650 i 1691 es va construir l'hostatgeria.


El segle XVII fou molt important tant per l'augment de la devoció a la Mare de Déu del Far i la conseqüent renovació de la confraria de devots el 1648, una institució creada a mitjan del segle XIV i regida per un capellà de la zona com a prior.

L'església patí diverses renovacions entre el 1580 i el 1590.

El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari ja que es va iniciar l'estancament progressiu d'aquest. Les causes serien la competència del Santuari de la Font de la Salut, i la prohibició feta pel bisbe de Vic Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment (1720 - 1744), l l‘any 1726 de què les parròquies de la vall d'Hostoles pugessin al far en processó, i la Guerra de Successió.

Malgrat tot, els llibres de l'administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d'acabar-se el campanar el 1720 ja que el coronament piramidal de l'anterior havia estat destruït per un llamp el 1654. Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla.

Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l'església i que el 1757 es construí la sagristia nova.

La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l'església i els dos cossos d'edifici que li fan costat.

Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral•lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.

Durant el segle XX es renovà la decoració de l'altar i l'antic cambril entorn a lany 1922. En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República - eufemísticament designat com ‘la Guerra Civil’ des de el feixisme, el cleptofeixisme i fins a dates molt recents per les fonts eclesiàstiques - es destruí bona part d l'antic altar i paraments de l'església, uns fidels salvaren però, la imatge de Santa Maria, del segle XV. En aquesta s'hi ha realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970.

Santa Maria del Far se'ns mostra com una reforçada matrona de peu dret, sense cap vel al cap, complementada només per una esvelta corona règia de la qual brolla una abundant i espessa cabellera daurada. La Verge va vestida amb una túnica cenyida molt amunt amb una corretja o cinyell que es corda al mig del pit, amb un extrem que li davalla pel davant, per bé que el mantell l'oculta. Per la seva banda l'Infant està assegut a la mà esquerra de la mare, la qual té un escot en diagonal que deixa al descobert tot el pit esquerre, que l'Infant pren amb les dues mans mentre acosta els llavis al mugró. Amb l'altra mà la Verge sosté l'Infant, que està assegut,vestit totalment amb una túnica. És un infant de galtes rodones i cabell arrissat que es prepara enèrgicament per a la funció vital de mamar.

Entre el 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l'església fou restaurada totalment, arrencant l'arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.

Retratava també el rellotge sol

I la capella on es fan les ofrenes.

La visita al Far és obligada, com la contemplació des de la seva ‘balconada natural’ .

EL MARINER DE SANT PAU. CREIXENTURRI. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Tenia ocasió de visitar la casa coneguda com ‘El Mariner de Sant Pau’ que es troba arrecerada al puig del Mariner Vell, prop del poble de Sant Pau de Seguries, des d’on s’hi accedeix per la carretera que mena a la Vall de Bac, malgrat trobar-se en terres de Creixenturri, Camprodon, a la comarca del Ripollès.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que és un gran casal, amb una entrada solemne i un barri que li donen aspecte de petit poble.

L'edifici és obra del segle XVI o XVII, però la documentació és anterior, del segle XIV com a mínim.

És de destacar la pallissa allargassada amb una singular combinació d'arcs i encavallades de fusta.

Les necessitats del transport actual obligaren a enderrocar el portal primitiu d'accés a la finca. A la nova construcció, però, es col•locà la dovella central antiga datada al 1756, on figura una nau que recorda l'origen del fundador del casal.

Dins del conjunt ressalta la capella barroca dedicada a la Mare de déu del Roser, on habitualment es du a terme una celebració litúrgica per Sant Jaume.

Pel que fa a la llegenda que popularitzava Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902), hom pensa que està inspirada en l’Odissea d’Homer (segle VIII aC), concretament en el passatge en que ens narra com Odisseu, l’heroi de la mitologia grega, després d’assolir l’èxit en les seves guerres i conquestes, retorna a la seva llar Ítaca. Un camí però, que estarà ple d’obstacles i paranys, fins que rep un missatge del propi Posidó que l’obliga a abandonar la seva nau i l’amenaça així:

«Aleshores agafa un rem amanós i camina,
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpiguen
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus…
El dia en què et topis un altre pelegrí per ta via,
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre
llavors tu planta en terra el rem amanós…» (Cant XI)

http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/2012/02/06/els-origens-de-el-mariner-de-sant-pau/

Tenia ocasió en la meva visita de retratar la capella de la Mare del Déu del Roser, per gentilesa del Jaume Guàrdia Cros, que s’avenia a posar amb el Josep Olivé Escarré.

Accepteu el meu consell i si us és possible feu estada en algunes de les cases d’aquesta magnifica propietat. www.elmariner.com

Rebia una imatge datada el 10-VIII-1978 des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) amb la següent informació, Capella de Sant Jaume, Masia Mariné, Sant Pau de Segúries, Ripollès

El Jaume Guàrdia Cros, propietari de la casa del Mariner de Sant Pau, em confirmava que l’advocació de la capella era la Mare de Déu del Roser, encara que tradicionalment es celebrava un ofici religiós en la festivitat de Sant Jaume, i la casa malgrat la proximitat a Sant Pau de Seguries, està dins al terme de Camprodon, com l’església del Remei de Creixenturri.

SANTA MARIA DE PUIGPARDINES. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA

M`arribava fins a l’església de Santa Maria de Puigpardines, a la Vall d’en Bas, el temple originàriament romànic ha sofert un seguit de transformacions al llarg dels anys que desmereixen les seves línies primigènies.

La porta d'entrada estava situada antigament al frontispici de ponent, amb l'arc sostingut per dues columnes de fust monolític i capitell amb ornamentacions florals. Actualment està tapiada, i queda dins del clos del fossar.

Hi ha una gran torre amb campanar.

La primera notícia està documentada l'any 1060, en què consta com a parròquia. L'any 1108 el bisbe de Girona, Bernat Umbert, va cedir-la al monestir vigatà de Manlleu. L'any 1362, segons el llibre Verd de la Seu de Girona, consta encara com a pertanyent al priorat de Manlleu, passant al segle XVI a ser a rectoria independent. El temple fou modificat durant el segle XVIII i conservà fins l'any 1936 unes pintures al fresc de Joan Carles Panyó Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840). Les pèrdues vinculades amb l’acció dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República son esfereïdores.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ DE LA VERGE MARIA. EL SOLERÀS. LES GARRIGUES. LLEIDA

No apareix cap dada a patrimoni Gencat de l’església de l’Assumpció de la Verge Maria del poble del Soleràs, a la comarca de les Garrigues, a la província de Lleida, és un recurs molt suat està clar però , que el Soleràs, les Garrigues i fins la mateixa província de Lleida, potser estan prop de Déu, i lluny , MOLT LLUNY de Barcelona.

Sortosament tenim una societat que des de la nit dels temps ha vingut ocupant-se dels afers culturals sense col•laboració amb les Administracions Públiques , i continua fent-ho lloat sigui Déu.

Reprodueixo de : http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7378

Església neoclàssica. Consta de tres naus, la central coberta amb una volta de llunetes, les laterals amb voltes d'aresta; estan separades per robustos pilars quadrats amb decoració de capitells compostos que sostenen arcs formers de mig punt. Té un cor als peus de la nau. El frontis ha estat bastit amb carreus ben escairats de pedra marronosa; està dividit en tres sectors per quatre pilastres toscanes de poc relleu que ressegueixen el mur de dalt a baix, dues d'elles a les cantoneres; també una motllura horitzontal composta a la part alta el divideix en dues zones, partida al centre per deixar lloc a una gran arcada que sobresurt lleugerament del mur frontal. Té una portada amb un portal en arc de mig punt acanalat amb dovelles i brancals motllurats; està flanquejat per dues altes i fines columnes de capitell compost sobre pedestals que sostenen un entaulament i una fornícula amb imatge; poc més amunt hi ha un òcul motllurat i, al capdamunt, una cornisa motllurada angular. Té unes poques grades al davant del portal.

Guarda un retaule modern a l'altar major dedicat als patrons fet per Ramon Borràs Vilaplana [Lleida, 1886 – 1967]; és una rèplica del que va es va perdre en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Campanar neoclàssic coetani del temple. Té un primer alt cos de planta gairebé quadrada (4'60 x 4'90 metres) amb un rellotge d'esfera a la seva part superior; un segon cos vuitavat acull la cel•la ornada amb una motllura al dessota i una altra a sobre dels finestrals en arc rebaixat; n'hi ha un a cada cara alterna; hi pengen campanes; els seus caires estan ressaltats lleugerament per unes pilastres fent angle. Està coronat per una cornisa motllurada, un tambor octagonal amb òculs a cada cara i una agulla piramidal de perfil còncau amb pinacle al cim i una llucana a la cara frontal. Els seus murs tenen paraments, com els del frontis, de carreus mitjans, ben escairats de pedra un pèl marronosa. Per l'interior hi puja una escala de pedra i amb barana de fusta que va de paret a paret fins accedir a la cel•la; té un replà a l'alçada del cor.

Situació: damunt l'ala esquerra del temple fent angle al sud-est del frontis encarat a migdia.

Alçada: 29'70 metres.

L’enciclopèdia catalana afegeix; presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic.

El sostre demogràfic 1029 veïns s’assolia l’any 1877 , i es tancava l’any 2014 amb 359 habitants. Una caiguda del 65,11% , cal descartar aquí les catàstrofes naturals i/o provocades per l’home, la progressiva desertització del mon rural és la conseqüència de la mala política de la dictadura franquista, i de la posterior ‘Democraciola’ que ha situat al REINO DE ESPAÑA en el primers llocs del rànquing mundial de l’estultícia i la corrupció.

Per intermediació de la l’Assumpció, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !!

DE SANTA MARIA A SANTA MAGDALENA DE CONANGLE. LES MASIES DE RODA. OSONA

N’havia escrit en almenys dues ocasions, i finalment el dissabte 21.05.2016 tenia ocasió de visitar Santa Magdalena de Conangle, en companyia del Josep Olivé Escarre, que ha fet els 90 anys el dia 02.05.2016

Llegia a la pàgina de l’ajuntament : http://www.lesmasiesderoda.cat/public/directori/el_poble/Llocs_d'inter%C3%A8s/Ermita_de_Santa_Magdalena_de_Conangle/

Tot i que els orígens de Conangle són desconeguts, és probable que la causa de la seva construcció es degués al domini feudal del terme i del poblament. Segons Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934) , el lloc de Conangle s'esmenta per primera vegada el 980 quan Isarn, fill de Sal•la de Conflent féu testament i deixà i disposà sobre béns situats a Voltregà, Orís i Conangle.

L’enciclopèdia ens diu ; l’església de Santa Magdalena és esmentada ja el 1231; el 1304 s’hi constituí una comunitat de donades, sota la regla de sant Agustí, dirigida per una priora o majorala. Entorn del 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, segons la tradició a l’antic convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda. En resta la capella, amb planta del s XIII, ampliada el 1376 i restaurada modernament.

L'església es construí entorn el 1231, quan es féu una deixa a Santa Maria de Conangle. En els anys successius es documenten diversos llegats testamentaris en els quals es fan disposicions sobre la capella. En aquest sentit, a l'Arxiu Parroquial de Roda de Ter (APR), hi ha un document de 1239 que es refereix a Santa Magdalena com un antic castell de defensa adquirit pels rectors de Sant Pere de Roda a un tal Arnald.

Cap a les darreries del segle XIII, s'hi va aplegar una comunitat de religioses que fou erigida canònicament com a monestir d'augustinianes sota la direcció de la priora Maria del Bosch el 1304. El 25 de novembre de 1304, el rector de Sant Pere de Roda, Dalmau Anglès, aprovà el determini pel qual la Maria del Bosch es comprometia a residir permanentment a la capella junt amb altres dones devotes que hi volguessin conviure en comunitat i portar l'hàbit segons la regla de Sant Agustí; alhora que se l'obligava a rebre les almoines ofrenades pels fidels i millorar el patrimoni de la capella per tal de garantir-ne la conservació i el manteniment del culte. Una vegada que el bisbe de Vic va aprovar la institució de la congregació, s'originà una minúscula comunitat (mai va sobrepassar el nombre de quatre o cinc religioses) formada per pietoses dones i donzelles que s'encarregà d'administrar les donacions de terres i masos dels voltants aportades pels fidels.

Des de la seva fundació, el petit reducte monàstic anà augmentant el patrimoni a través de llegats i fundacions, entre els que es registren deixes de terres fetes pels propietaris dels masos del Bosch, del Mas i de la Bauma, el domini directe dels quals també fou cedit per la vescomtessa de Cabrera el 1326. A mitjan segle XIV, el vigatà Bernat de Costes va instituir-hi un benefici presbiterial que assegurà la celebració normal del culte i el servei religiós a la comunitat, gràcies als censos i rèdits gravats sobre terres situades a Santa Eulàlia de Riuprimer prop del camí d'Alboquers "cuyos derechos y honores, además del dominio directo y alodial fueron comprados por la comunidad en 1348 por el precio de mil sueldos al caballero Ramon de Dosrius, hijo y heredero de Alamanda de Muntanyola" (PLADEVALL, 1984).

El 1375 es compraren unes terres a l'hereu del manso Bosch, propietat alodial dels senyors de Savassona, i s'amplià l'extensió de la propietat a l'entorn de l’església. L'edifici s'amplià i reformà amb motiu de la consagració de l'altar, celebrada el 27 de maig de 1376 pel bisbe Francesc, titular de Cunaviense, amb llicència del bisbe de Vic, Ramon de Bellera (1352-1377), qui també beneí el cementiri adjunt, construït per donar sepultura a les religioses. Aquell mateix any es canvià l'advocació, de Santa Maria a Santa Maria Magdalena (JUNYENT, 1955-1957).

Disposem de nombrosos documents i notes històriques referents a actes d'administració, compra vendes, censos, fundacions i almoines que permeten resseguir la trajectòria de la congregació de religioses instal•lada a Conangle. Tenim constància de la presència de diferents priores o majorales al capdavant de la comunitat. A la fundadora Maria del Bosch, la succeïren sor Elisenda Rossell (1348), sor Benvinguda de Puig-mitjà (que esdevingué majorala el 1375), sor Elisenda Çabeuredor (1391-1410) i sor Catalina Guasch, esmentada el 1421. A l'any 1404, durant el priorat d'Elisenda Çabeuredor, el bisbe de Vic Berenguer, a petició del rector de Roda, confirmà la fundació un segle abans de l'orde de les monges augustinianes, ara magdalenes, sota la regla de Sant Agustí.

Les guerres, epidèmies i despoblacions de mitjan segle XIV i XV, foren el detonant d'una profunda crisi econòmica que originà una davallada important de les rendes percebudes per a la comunitat de religioses instal•lada a Santa Magdalena de Conangle. En aquells anys de penúries i dificultats només s'hi celebrava missa els diumenges, i els dies que podien sufragar-la els rectors de Sant Pere de Roda. La crisi econòmica i la manca de seguretat de les monges, motivaren que entorn de l’any 1450 la comunitat es traslladés a Barcelona, a la casa que fou de Gabriel Roca, al carrer de la Canuda, on s'establí el convent de germanes augustinianes, que va subsistir fins a l'esclat del conflicte bèl•lic que acabaria amb la II República, i dissortadament amb qualsevol esperança d’alliberar-nos de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA.

Aleshores, l’ermita va romandre com a santuari amb la presència d'uns ermitans que en tenien cura nomenats i administrats pel rector de Roda. Però com que les rendes devien ser insuficients per viure, el 1519, el bisbe de Vic els autoritzà a recollir almoines a tota la diòcesi. Segons consta en un document de 1513, entre els ermitans s'esmentava un tal mestre Maties que exercí de metge o curandero. Amb el pas dels anys es perdé la pista dels ermitans i, probablement, foren substituïts per simples masovers residents a la casa adossada que hi havia a la capella (JUNYENT, 1955-1957). De tota manera, a finals del segle XVII, Josep Mas de Roda, ciutadà honrat de Barcelona, constava com a "obrer" de Santa Magdalena.

El lloc de Conangle, igualment com a Casserres, fou durant l'època moderna refugi de bandolers i escenari favorit de dimonis, bruixes i bruixots. Està documentada l'estada el 1610 del bandoler Perot Rocaguinarda refugiat als boscos de Santa Magdalena amb una partida de 200 homes, i perseguits per soldats, membres del Sometent i la Unió de Vic. Així mateix, aquests verals també destacaren per la presència de criatures màgiques i misterioses.

Tot canviaria per a bé gràcies a Pierre Baurier , un viatjant de teixits francès, que va instal•lar una empresa tèxtil, acollint-se a un privilegi real per a la fabricació de teixit de piqué pel qual durant cinc anys –1854 a 1859- era l'únic autoritzat a fabricar-lo).

Va instal•lar la fàbrica en un antic molí de Roda de Ter que li permetia aprofitar l'energia hidràulica, més endavant per ampliar la indústria va traslladar la fàbrica a les Masies de Roda, a l'antiga propietat de Salou l’any 1862. La nova fàbrica donava feina a 260 treballadors i va incorporar una secció de filatura a la del teixit. Al voltant de la fàbrica de Salou es va construir la colònia amb habitatge per als treballadors, la mansió dels senyors , escola – de la que ens agradarà rebre’n una imatge a l’email coneixercataunya@gmail.com - i una església advocada a Sant Pere.

L’any 1888, els piqués embuatats de Baurier van aconseguir la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona.

L’any 1927, la família Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl ocupat pel conjunt constructiu de Santa Magdalena, però no dels edificis en si, que continuaren depenent del bisbat. Les escriptures estipulaven que els nous propietaris es comprometien a preservar, conservar i mantenir la capella, mentre que el bisbat es reservava la jurisdicció canònica i el manteniment del culte i el servei religiós. D'aquesta manera, els Baurier esdevingueren els avaladors de l'ermita de Santa Magdalena de Conangle. En aquells anys encara hi havia el casal adossat a l'església on s'estaven els masovers que conreaven les terres de l'ermita, i probablement no s'enderrocà fins poc abans de la guerra.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la capella no va patir destruccions remarcables a nivell d'edificació, però els milicians cremaren un Sant Crist de fusta molt venerat que hi havia en una de les capelles contigües a la nau principal i del que només se'n conserven els claus (BAURIER, 2004).

Entorn a l’any 1955, l'ermita de Santa Magdalena de Conangle fou restaurada per la família Baurier que manà fer-hi algunes obres de reforma, recuperant-ne l'ús i la devoció per a tota la comarca: enjardinaren els voltants, arranjaren els camins d'accés, i el 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic, que l'any 1984 fou cobert amb teules (ORRIOLS, 1984). Des d'aleshores ençà i fins al tancament de la colònia de Salou, s'hi feren diverses festes patronals i encara avui s'hi celebren cerimònies religioses, sobretot casaments, de persones devotes i gent que ho sol•liciten. Tanmateix, el factor distància l'ha condemnat a l'ostracisme ja que està situada en un lloc de difícil accés.

Pel que fa a la descripció arquitectònica i artística, ens diu ; els edificis que avui podem veure formen un conjunt en bon estat de conservació, que des dels seus orígens remots s'ha anat modificant. L'origen romànic hi és ben palès en l'articulació originària de l'edifici, i no es pot descartar que l'origen fos més remot.

A la planta de l'església actual es distingeixen dues parts molt diferenciades. L'una és l'absis i l'altra la nau.

L'absis és de planta molt vistosament trapezial, cobert amb volta de punt d'ametlla, poc acusat, i en el mur del fons de l'absis hi ha un nínxol excavat al mur, com si hagués estat fet per ubicar-hi una imatge.

La resta de la nau és també de planta trapezial amb el cantó petit del trapezi a l'absis i el gros a la façana de ponent. Aquesta part sembla respondre a una segona fase de construcció, encara que també romànica, amb la qual hom pot distingir dues portes. L'una al mur de costat de migjorn, feta amb dovelles petites, que té a la seva dreta entrant una finestra de doble esqueixada. L'altra al mur de ponent amb dovelles de mides grosses, d'època ja gòtica, sobre la qual hi ha una petita finestra feta també amb dovelles. La nau és coberta amb dos vessants i amb teules recollint les aigües perquè vagin a parar a una cisterna situada just al costat del mur de tramuntana de la capella.

L'aparell dels murs en la part romànica, és de pedres desiguals, que només han estat carejades deixant veure el morter, i sense cura per seguir un ordre en la col•locació de les pedres. L'aparell que presenten els murs de la part de l'absis no deixa entreveure res de significatiu, i sembla ésser que els murs foren refets en el moment en què hi fou afegit el campanar. Les façanes no tenen cap mena de decoració. En època barroca s'hi feren les addicions pròpies d'aquesta època que hom hi pot veure. Consisteixen en la construcció de dues capelles laterals, un campanar de planta quadrada amb teulada de quatre vessants de lloses amb barbacana, amb aiguafonts i gàrgoles.

En conjunt, l'edifici és una construcció rural que palesa els models constructius del període de transició entre l'arquitectura romànica i les noves formes gòtiques (ORRIOLS, 1984).

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/01/santa-magdalena-de-conangle-les-masies.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/02/la-madeleine-de-conangle-les-masies-de.html

M’hauria agradat accedir al interior, però com el que no pot ser , no pot ser, em conformava amb la visió - en viu i en directe – d’aquesta esglesiola.

Quan al topònim CONANGLE, ens diu el diccionari català valència balear ; mena de llegum o gra? Se dona promea de forment, ordi, mestayll, espelta, ségol, mill, bessas, conangle, faves,.. Costumes de Badalona, s. XV (Aguiló Dicc.).

No he sabut trobar cap referència a la botànica. A la Val d’Aran hi ha una Vall de Conangles, i un bosc amb aquest nom.

CEIP TIMORELL. CASTELLDANS. LES GARRIGUES. LLEIDA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Reprodueixo de l’hemeroteca de la Vanguardia :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/06/23/pagina-11/33153291/pdf.html?search=Escuela%20de%20Castelldans

—Se remite a la sección administrativa, informado favorablemente, el expediente de creación de una Escuela de niños, otra de niñas y otra de párvulos en Castelldans.

—A la Dirección General de Primera Enseñanza se remiten expedientes para la creación de una Escuela de niños y otra de niñas en Soses.

Retratava la façana de l’escola de Castelldans , i demanava a l’ajuntament la data en que s’aixecava l’edifici i les dades del seu autor.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, més enllà de recuperar la memòria històrica- que fora ja un objectiu digníssim – es tracta d’evidenciar un fet que s’ha tornat a repetir en els nostres dies, el feixisme obligava a destinar tots els recursos econòmics de la II República a l’esforç bèl•lic, i ho feia amb la intenció de soscavar el recolzament de la ciutadania, avui això s’està repetint retallant diners de l’educació, la sanitat i l’àmbit social que gestionen les Autonomies, en benefici no tant de l’Estat Central- que també- com dels agents econòmics que ens han portat a la ruïna.

ESGLÉSIA DE SANT JOAN DELS BALBS. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA

Pujava fins a l’església de Sant Joan dels Balbs, el topònim sembla remetre’ns a una època més freda que l’actual, oi?.

El primer document on apareix aquest temple és en la donació feta pel comte bisbe Miró a l'església de Sant Vicenç de Besalú de l'any 977.

En els seus inicis fou regentada per clergues que prestaven homenatge i obediència al prior de Santa Maria de Besalú.
Durant el segle XV la construcció quedà malparada a causa dels terratrèmols.

Conservà fins l'any 1936 una imatge de Santa Maria, talla romànica del segle XII. La sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, s’enduia alhora que moltes vides, un bé de Déu del nostre patrimoni col•lectiu.

Patrimoni Gencat ens diu que és un temple petit, d'una sola nau i un sol absis. Fa 7 metres de façana i 11 de llarg. A ponent hi ha la porta d'entrada i el campanar de cadireta de dos ulls, d'un metre de gruix, com les parets de l'edifici. Hi ha dues capelles laterals, a nord i sud, construïdes al segle XVIII. A l'absis es distingeixen dues fases constructives, la inferior realitzada amb pedres grans i la superior feta amb pedres petites.

Fou molt ben restaurada els anys 1977-1980, tornant a la factura primitiva.

Sant Joan dels Balbs és avui un indret isolat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLA PARROQUIAL DE NENS. CANTONIGRÒS. .L'ESQUIROL. OSONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

M’explicaven a Cantonigròs que l’edifici de l’escola parroquial – de nens – va ser obra de l’arquitecte Raimon Duran i Reynals (Barcelona, 1895 - ídem, 1966).

M’explicaven també que se senten menystinguts per l’Ajuntament de l’Esquirol.

A l’Esquirol havien enderrocat l’edifici de les seves ‘escoles públiques’, des d’aquí faig una petició perquè qui pugui ens faci arribar una imatge d’aquell edifici, i si ho coneix qui en va ser l’autor.

En matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic, la pèrfida llavor plantada des de l’administració franquista – Ministerio de Incultura y Odio Racial - es resisteix malgrat les ‘vacunes democràtiques’

Advertim que compartir aquests records alleugereix normalment als nostres ‘informadors’, l’actitud ‘obligadament passiva’ suportada durant tants i tants anys, pesa com una llosa.

https://issuu.com/1coneixercatalunya superàvem les 871 entrades ens cal encara l’ajuda almenys d’una persona per cadascuna de les parròquies, pedanies, pobles, viles i ciutats de Catalunya, no és demanar massa, o si ?.

Entenem que posar una placa als edificis que servien com escoles públiques seria una despesa ‘insuportable’ per als nostres Ajuntaments, oi?.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES RUNES DEL CASTELL DE L’ALBI. LES GARRIGUES. LLEIDA

Quan pugues al pla on estan les runes del Castell de l’Albi, no costa gaire imaginar al muetzí (de l'àrab مُؤَذِّن, muʾaḏḏan, "cridador”), fent la crida a l’oració Al•lahu-àkbar (de l'àrab الله أكبر, Allāhu akbar, "Déu és [el] més gran") https://www.bromera.com/tl_files/pdfs/Fragments/Nomsarabicsdelloc.pdf

Llegia a patrimoni Gencat que la primera referència ‘cristiana’ que tenim del castell és del 1166, quan Guillem de Cervera, en rep la propietat sota la potestat d'Alfons I de Catalunya.

L’any 1168 tornem a tenir-ne notícies, Guillem de Timor subinfeuda el castell a Ferrer de Llindars i a la seva esposa Ermessenda de la Guàrdia.

L’any 1202, tenim documentat que es trobava en construcció; es basteix entre 1200 i 1400.

El 1359 es fa donació de la baronia de l'Albi i Cervià a Elionor de l'Albi. Aquest castell fou engrandit i modificat a les darreries del segle XV amb unes estructures gòtiques i sobretot al segle XVI, quan esdevé un notable palau renaixentista.

Els llinatges Cardona- Mur i Erill feren de la fortalesa medieval una de les mansions més sumptuoses i refinades de Catalunya. Segons les restes arqueològiques i la documentació es pot saber que l'obra romànica es realitzà en temps dels Cervera i els Timor; la gòtica és de temps dels barons Ramon-Pere i Mur-Cardona; del renaixement al barroc, foren els Erill-Cartellà i Sabastida.

Llegia que l'arquitectura que assolí abans de la guerra de 1640 era comparable a la del castell d'Arbeca. Sobta la comparació, Arbeca ha passat a la història de l’estultícia mundial per la venda que es feia de les pedres del castell per confegir llambordes, en tenim una imatge gràcies a un oficial del exercit francès.

Tot i que abans ja es trobava en condicions precàries, des de la guerra civil (1936-1939) es troba en ruïnes i només resten dempeus alguns murs i dos cellers degut a l’espoli que patí.

L'any 1977 el baró de l'albi, Carles de Montoliu i Carrasco (Barcelona, 13 de setembre de 1930), féu donació a l'Ajuntament del Castell dels seus avantpassats.

El castell fou restaurat durant els anys 2008-2009. Les excavacions portades a terme en el marc d'aquest projecte van posar al descobert tot un sistema de drenatge d'època moderna ubicat al pati del castell. A més, es van trobar restes d'una estructura palacial anterior a la reforma del segle XVI però posterior a la torre quadrada i es va poder ajustar la cronologia de la sala amb volta, que amb la seva estructura actual dataria del segle XVI. També, gràcies a les excavacions a la zona NW del castell, es va poder rebaixar la data d'ocupació de l'indret fins a l'edat del Ferro amb la troballa d'unes estructures que en principi podrien ser d'una fortificació.

Prèviament a aquesta restauració es va realitzar una excavació arqueològica l'any 2002 per reunir les dades tècniques necessàries per a poder endegar el projecte de recuperació del castell. Les tasques es van centrar en la neteja i definició de l'antic pati del castell i el perímetre S i E de la torre quadrangular situada a l'extrem E. Durant aquests treballs es va trobar l'empedrat de còdols del pati.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM. OLOT I EL MESTRE RAMON CALM CLOTA. LA GARROTXA. GIRONA.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos
Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Josep M Canals Ferrarons publicava a la pàgina del facebook ‘Olot d'abans. Fotos antigues d'Olot’ imatges de grups escolars de l’escola del mestre Ramon Calm i Clota, que va ser alcalde d’Olot, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

http://www.raco.cat/index.php/AnnalsPEHOC/article/viewFile/278578/36633

Es varen habilitar el Centre Obrer, la Torre Castanys, …
http://imatgesgarrotxa.olot.cat:8107/details.vm?q=parent:0000030043&lang=ca&s=548
http://ca.wikiloc.com/geotourism/catalunya-palau-robert/ruta-dolot-a-la-fageda-den-jorda-i-can-xel/photo/4830990

Ramon Calm i Clota

Demano als olotins que ens en facin arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com d'aquella escola , prec que faig extensiu a totes les poblacions de la comarca de la Garrotxa , i a les d’arreu de Catalunya.

Josep M Canals Ferrarons, publicava una fotografia de l’edifici en es trobava l'escola del Sr. Ramon Calm Clota, la penúltima casa del carrer de Vilanova: en el núm. 23; en aquest pati hi havia la serradora del germà de Ramon.

Volem – en tenim més que el dret, l’obligació i/o el deure – recuperar imatges i històries del nostre passat col•lectiu, que ens han estat furtant fins al dia d’avui, quan quasi ningú recorda ja la morta del sàtrapa.

Està clar que ‘qui perd la memòria, per la identitat ‘ , tant clar com que en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, que hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 800 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista, que en força ocasions els acullen avui també .

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,....

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. FULLEDA. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Pensava en Mn. Evarist Gómez Ruiz, avui rector de l’església de la Transfiguració del Senyor de Vimbodí, a la comarca veïna de la Conca de Barberà; quan el vaig conèixer era rector entre altres parròquies de la de Santa Maria de Fulleda, i va ser justament la relació entre aquesta població, i Agustina Saragossa i Domènech, la que va facilitar la nostra relació d’amistat.

La descripció de patrimoni Gencat Església parroquial situada al centre del nucli urbà. És de planta basilical d'una sola nau amb capelles laterals i coberta amb volta de canó lleugerament apuntada; els murs i la volta estan fets de grans carreus ben escairats. A la zona de l'absis té un cos superior i just abans, trobem el campanar d'espadanya, decorat amb tres esteles funeràries.

Avui l'entrada és per la zona dels peus, tot i que és una reforma posterior; es tracta d'un portal flanquejat per dues pilastres que sostenen un entaulament. Ha estat datada el 1739, té un parament murari diferent, de la mateixa manera que el tipus d'ornaments (petit timpà, formes arrodonides del frontó...). El temple inicial està datat cap a finals del segle XIII i és romànic. Posteriorment fou modificat, entre els segles XVIII i XIX, amb afegits barrocs i neoclàssics.

La porta de la construcció romànica actualment està tapiada, està al lateral dret, prop d'una espitllera, també cega avui, que coincideix amb una capella interior. És d'arquivoltes llises, protegides i sostingudes per capitells i pilastres. No hi ha decoració escultòrica.

El paviment és de lloses de pedra. Arribant al presbiteri, trobem la porta de la sagristia, on hi ha la data de 1847; probablement correspon a una ampliació de la zona del presbiteri. Aquesta zona és pavimentada amb pedra i rajola.

Fou pintada el 27 de setembre de 1947 per Pere Martí Rossell (mort l’any 1996), , veí de l'Espluga de Francolí, amb sanefes, imitació de marbre i altres motius del seu moment.

En una recent restauració es repicà la pedra de la part més antiga, deixant únicament policromada la zona de l'altar.

Aneu a les Garrigues, i meravelleu-vos dels seus tresors ‘amagats’.

CASA LLOBERA, ANTIGUES ESCOLES DE LA POBLA DE CÉRVOLES. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

M’adreçaven des de l’Ajuntament a la que havia estat antiga escola d'infants de la Pobla de Cérvoles en funcionament des de principis de segle i fins el 1962 o 1963, quan s'edificaren les escoles públiques.

Les escoles compartien la casa amb l'habitatge familiar.

Eren habitatges de lloguer ja que en l'època la família no hi residia.

La zona dedicada a l'escola dels nens era una part del primer pis; la de les nenes i el menjador, al segon.

A la planta baixa hi havia cups (recipient sobre el que es trepitja el raïm) i la barberia de "Toni del Camat" que estigué en ús fins a la guerra civil (1936- 1939).

Abans de la guerra civil fou també, seu de l'Ajuntament.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; habitatge neoclàssic fet per grans carreus ben escairats que s'han deixat a la vista. Està estructurat en planta baixa i dos pisos i té una composició simètrica i harmònica. A la planta baixa té dues portes , l'esquerra de majors dimensions, entre motius vegetals hi ha la data de 1792 i el cognom familiar "LO 1792 BERA". Tant al primer com al segon pis hi ha dos balcons alineats amb les obertures de la planta baixa. La façana es conserva sense modificacions i en bon estat. A la teulada hi ha un ràfec de pedra coberta a dues aigües.

La portada lateral sembla que hagi estat modificada, en un primer moment podria haver estat un finestral.

A la part posterior, la casa disposa d'una galeria d'arcs semicirculars sostinguts per columnes clàssiques, avui tancada per vidrieres.

La major part de pobles de Catalunya tenien escola en l’època anterior a la mal dita ‘guerra civil’ - eufemisme que vol amagar la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República - , podem dir que hi havia aleshores més ESCOLES o edificis escolars, avui tenim més places escolars, al preu d’un desarrelament irreversible de la quitxalla dels nuclis més petits.

Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges dels edificis que acollien les escoles del poble on veu néixer i/o viviu ara; no hi ha dissortadament cap interès per recuperar la memòria històrica des de les institucions públiques.

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE SANT ESTEVE D’EN BAS. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA

Retratava la capella del Sant Crist del Cementiri de Sant Esteve d’en Bas, que s’aixecava a la memòria de María de Vallés y de Mas, filla del XIII baró de la Puebla de Tornesa (Fausto de Vallés i Ferrer de Pegamans), esposa de D. Eduardo de Casanova de Gartero de Mir y Desprat de Savasona, caballero del hábito de Santiago i 1er marqués de Galtero – títol concedit pel papa Lleó XIII , l'ús del qual va estar autoritzat en Espanya el 31 d'octubre de 1900 per Reial Autorització de la reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena en nom del rei Alfons XII - . Ens agradarà tenir noticia de qui en va ser el mestre d’obres i/o el arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El marquesat de Galtero, títol actualment caducat, va tenir una vida efímera ja que el 2on marques Guillermo de Casanova i de Vallés, de Galtero i de Mas († 10 de juny de 1941), va perdre a la seva filla única María del Rosario de Casanova y Dasí, quarta Vescomtessa de Bétera y novena Marquesa de Dos Aguas, que va morir soltera a Barcelona l’any 1923.

En confirmaven a l’Ajuntament que no tenen informació de qui va ser l’autor d’aquesta edifici, en quina façana llueixen sengles làpides en les que es recull la dedicació del temple en eterna recordança de María de Vallés y de Mas, marquesa consort de Galtero.

El fossar situat al costat d’una carretera i enfront de la zona ‘ industrial’ , ha esdevingut un indret sorollós.

COOPERATIVA DEL SOLERÀS. LES GARRIGUES. LLEIDA

Llegia a : http://www.coopelsoleras.es/index.php/ca/historia-cat
La Cooperativa Agrícola del Soleràs va ser fundada l'any 1919 per solucionar els problemes dels baixos preus que obtenien els pagesos al vendre les olives. Aquests preus sempre estaven lligats a interessos de tercers. La primera fàbrica d'oli, pròpiament dita, va començar a funcionar durant la campanya 1920-21, sota la presidència de Joan Tamarit Guiu, primer President de la Cooperativa. Aquells començaments no varen ser fàcils i els pagesos varen tenir que esmerçar-hi molts esforços en forma de mà d'obra i de diners, també hi va ajudar el mossèn del poble, en aquells anys el pare Tura, religiós de l'ordre dels claretians i un fervent defensor del cooperativisme.
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/8404/4Capitol4.pdf?sequence=5

L'edifici de la cooperativa del Soleràs és obra del genial arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) . És un petit edifici de planta rectangular destinat integrament a moli d'oli i pensat per allotjar sis premses.

Es va aprofitar un canvi de rasant del terreny per aconseguir que la planta del soterrani fos accessible directament des del carrer al igual que la part superior que es accessible per la porta situada a la façana principal.

La distribució de l'edifici es va dissenyar nomes per dur a terme la producció de l'oli. La planta superior era una única sala destinada a rebre i a pesar les olives, desprès passaven a la part inferior on eren molturades, premsades i per decantació separat l'oli dels demes components de les olives, l'oli resultant s'emmagatzemava en dipòsits soterrats anomenats trulls.

Des de la seva construcció fins a dia d'avui la cooperativa ha sofert nombrosos canvis estructurals per adaptar-la a les noves necessitats i formes de producció. Així per exemple la planta superior actualment esta dividida en múltiples sales que son ocupades per les oficines, per la tenda de la secció de consum, pel magatzem del productes fitosanitaris, pels silos on s'emmagatzemen les olives quant arriben del camp, etc...

Tots aquests canvis, però, s'han fet sempre respectant el disseny exterior original que fa tan característic aquest edifici.

L'edifici esta tot resseguit per un sòcol, te una façana dividida per pilastres de maó vist formant línies verticals, on hi estan situades les diferents obertures acabades amb un arc de mig punt.

El topònim evoluciona des del terme llatí solarĭum, derivat de sŏlum, ‘sòl’.

No podia accedir a patrimoni Gencat, i desconec qui van ser els tècnics oleícoles que van treballar al costat de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , son dades com aquesta les que atorguen la qualificació de ‘civilitzada’ a una comunitat, obvio insistir en el fet que el REINO DE ESPAÑA i les seves colònies no assoleixen – encara – aquest nivell.

M’explicaven que com a Bellaguarda l’escola abans de la dictadura franquista compartia espai amb l’Ajuntament i el forn comunal on els veïns portaven el pa a coure. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El sostre demogràfic del Soleràs s’assolia al cens de 1877 amb 1.029 veïns, que seran a darreries del 2014 només 359, s’ha perdut un 65,11% de la població, xifra que es podria entendre si parléssim del Pirineu, o de indrets afectats per alguna gran catàstrofe com l’explosió a la central nuclear de Xernobil, ciutat d'Ucraïna, fronterera amb la República Bielorussa.