En trobava una imatge a : http://losfolloneros.blogspot.com.es/2013/03/xxiv-caminada-popular-dels-hostalets-de.html
Llegia a ; http://devocioteca.blogspot.com.es/2010/01/sant-mamet-recupera-el-seu-espai-la-via.html
A Balenyà, a la capella del mas anomenat, precisament, Sant Mamet tenia un altre punt principal de devoció. En aquest cas, els goigs que s’hi cantaven diuen aquesta entrada:
“Puix de Déu sou tant amat,
y Mártyr tant gloriós:
Mamet Benaventurat
pregau per los pecadors”.
La seva biografia hagiogràfica és més aviat confusa. Antoni Pladevall el relaciona amb sant Mamés de Cesàrea, de qui haurien dut relíquies a Poitiers en el segle IV. També se’l considera un bisbe de Viena de nom Mamert (Àustria), que hauria viscut durant el segle V, i finalment, com sembla ser el cas osonenc –i, també, el de Manlleu-, com un nen que hauria nascut en una presó de la Capadòcia (regió de l’Àsia Menor) on haurien mort els seus pares i on hauria estat criat per una dida que li va donar el pit. D’adolescent, amb la pretensió d’ensenyar la fe cristiana, hauria passat per diverses penitències i martiris, un dels quals va ser restar en plena natura sense cap aliment; la tradició explica que les femelles de bèsties salvatges l’haurien mantingut en oferir-li la llet dels seus pits. Un i altre episodi, el de la dida i el de les bèsties, anirien d’acord amb la semblança fonètics entre el seu nom, Mamet, i el fet de “mamar”. Joan Amades, en recollir aquesta relació, esmenta que el sant “era i és encara molt invocat per les mares perquè els augmenti el cabal de llet en el període de la lactació” i fa constar com la imatge del sant era visitada per les mares que li recitaven:
“Sant Mamet,
feu-me tenir força llet”.
I el mateix folklorista diu que també era reclamat “perquè la fes recular acabat el període de lactació de l’infant ”.
En qualsevol cas, fos quin fos aquest sant, sí que sembla que es va introduir la seva devoció en terres de l’interior de Catalunya durant la repoblació iniciada pels francs a l’alta edat mitjana.
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-mamet-seva
L’ Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) en documentava la història. Li demanaré a mossèn Sebastià Codina Padrós, els Goigs d’aquesta capella.Qui assumirà la responsabilitat per la immensa pèrdua del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya?.
Rebia un email de Patrimoni Cultural del Bisbat de Vic en el que Dani Font Montanyà (Torelló, 1968), em deia;
Hola!
referent a Sant Mamet, és una capella particular del mas Sant Mamet -o Mamerto, que en diu la documentació antiga.
Diu la documentació de després de la Guerra Civil que la "Capilla llamada San Mamerto ha quedado sin restauración y es del propietario Vallosella".
És la darrera notícia que tenim a l'arxiu.
Em feien arribar un PDF , JOSEP FRANCESC DE FERRER, del l’ ANTONI PLADEVALL I FONT. (Taradell, Osona, 1934)
http://www.tudominioweb.es/Montseny/wp-content/uploads/2017/07/437.pdf
Josep Francesc de Ferrer de Llupià Brossa, també conegut com a Josep Francesc de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d’Ibáñez-Cuevas, (Vic, Osona, 4 d’octubre de 1764[ — Vic, Osona, 16 de juliol de 1826) fou Baró de Savassona, senyor d’Esparreguera, d’Olost, de Cererols i de Sau.
D’aquesta finca de Sant Mamet, annexa al patrimoni original del casal d'Esparreguera, en tenim fonça noticies, sobretot dels darrers temps de la seva vida per les polèmiques i el plet que es va establir entre el rector de Sant Fruitós de Balenyà i el baró, ates que la capella de San Mamet, annexa al mas, era una antiga sufragània de Balenyà, i en canvi el baró la considerava una propietat seva.
Aquest plet es va sobreseure a la mort del baró l’any 1826 , i en realitat la capella es va perdre per l'antiga parròquia de Balenyà, tot i que va tenir culte fins al 1936.
El fet de no tenir descendència va propiciar que els successius hereus , cada cop més desvinculats d’Osona i àdhuc de Catalunya, es va anar desprenent del patrimoni dels antics barons de Savassona, dels quals, fa ja molts anys, no en queda res en aquestes contrades.
Que Sant Mamet i Sant Antoni de la Sitja, elevi a l’Altíssim la pregaria dels , amazis, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada