El comerç amb les colònies americanes comportava un allau de diners al camp català, aquesta ‘abundor’ es manifestava en la construcció i/o reconstrucció de castells, masies, oratoris , capelles, ermites, santuaris, esglesioles , esglésies,..., que seguint el ‘model’ de Trento s’aixecaven amb la mateixa tècnica que els edificis ‘civils’, dels que únicament se’n diferenciaven per la presència de la Creu i/o d’un campanar. La recerca de l’espiritualitat propugnada al romànic, donava pas, al foment de la religiositat que es traduïa en edificis ‘ad hoc’ a les cases amb recursos, i a les ‘capelles de visita domiciliaria de la Sagrada Família ‘ - que encara he vist en algunes poblacions – que servien idèntica funció a les llars de menys rellevància social. La religió tenia en aquella època un paper central en l’existència de les persones.
En els primers anys de la dictadura franquista semblava que tornava a donar-se aquella situació, que no va passar de ser un miratge ; ràpidament, a partir dels anys 50 del segle XX, el món rural comença a despoblar-se, amb la gent desapareixien els ‘nivells socials’, els propietaris més hàbils s’associaven per formar empreses agràries, i els més tradicionals veien minvar la seva situació econòmica i social en pocs anys, avui hi ha propietaris - MOLTS - que no poden sostenir el manteniment del seu patrimoni. Aquí i allà oratoris , capelles, ermites, santuaris, esglesioles , esglésies,..., s’anaven tancant i/o reconvertint per servir altres funcions. He vist capelles-garatge, capelles-cort , esglésies-bar,... , i les ‘capelles de visita domiciliaria de la Sagrada Família ‘ anaven perdent associats fins a desaparèixer en no poques parròquies.
Hi ha moltes raons per explicar l’actual situació, econòmiques, socials, polítiques,..., l’església catòlica espanyola, baixava a l’arena política, i feia pinya amb la dictadura franquista, contra el govern LEGÍTIM de la II República, i contra la decisió democràtica dels ciutadans que havien escollit aquella forma de govern.
Avui, novament l’església catòlica espanyola, s’oposa amb arguments maniqueus a la voluntat expressada democràticament per la ciutadania. El silenci ‘còmplice’ de la Conferència Episcopal davant els fets de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, era eixordador, i arribava arreu del món, un cop més l’església fa costat al poder !!!
Continuava – els homes ens podem equivocar moltes vegades, però Déu no s’equivoca mai - la recerca els edificis religiosos al terme de Muntanyola a la comarca d’Osona, li tocava el torn ara la església ‘nova’ de Sant Genís de Caraüll, dita així , en referència al culte que tenia tradicionalment Sant Genís en el proper paratge de Caraüll, i a l'existència d'una església romànica dedicada al mateix sant.
L'actual església, segurament bastida al segle XVII, com indica la data de 1647 de l'altar, fou emprada per al culte religiós dels masos de la zona. Consta que fou reconstruïda al segle XVIII, dins l'estil barroc, com indica la data de 1792 situada a la llinda de l'entrada a 1'5 Km de les restes de l'antiga església de Sant Genís Vell.
Sant Genís de Caraüll va deixar d'exercir com a parròquia i va deixar de tenir culte el 1936, en els dies foscos que succeïen a la sedició els militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, quan va ser saquejada, i cremats part dels seus ornaments.
Des d'aleshores es va reconvertir en un cobert per estris agrícoles, per ser posteriorment espoliada i abandonada, a finals segle XX.
El Mapa de Patrimoni ens diu que la seva orientació és respecte l'eix est-oest i l'entrada, per la banda sud del recinte, evidencia la seva adscripció al cristianisme ja en un moment avançat d'època moderna. Aquesta porta, emmarcada per llindes de pedra ben treballada i motllures en guix, contrasta amb la resta de la construcció i data de 1792, i actualment està tapiada.
De l'estructura original es conserva l'eix constructiu basat en un recinte simple i unitari d'un sol espai amb un accés al sud i una obertura decorada amb motllura a la cara est de la construcció. Tot i així, segurament hauria tingut una petita sagristia, com ho demostra la presència d'una porta lateral tapiada, així com la presència de dos contraforts a les parets laterals exteriors. Al costat nord, aprofitant l'arc del creuer, s'hi va obrir una obertura posterior a mode de mitja arcada amb una persiana i es va habilitar l'espai com a garatge. Aquest fet queda ben testimoniat per la presència de cotxes i maquinària agrícola que encara es troben dins el recinte i que han quedat sepultats per la caiguda de la coberta. Del sistema constructiu destaca la combinació de petits carreus lligats amb morter rematats per blocs de dimensió mitjana disposats als angles, combinat amb el totxo. El terra és de factura senzilla, així com l'altar, on hi consta gravada la data de 1674. El lloc també havia albergat un petit cor sobre l'entrada de l'edifici, fet de fusta, i encara conserva fragments de pintura mural, de colors primaris molt vistosos, de trets populars.
Fotografies de la fitxa del Mapa de Patrimoni . Anna M. Gómez Bach
Sovint tinc la sensació d’estar documentant en l’àmbit del patrimoni històric i cultural, un fet semblant als ‘aixecaments de cadàvers’ en l’àmbit judicial; la tristíssima coincidència en ambdós casos està en el fet que es descriu una realitat que desapareixerà tant aviat com s’acabi la descripció. Malgrat tot, aquesta feina ‘forense’ s’ha de fer, oí?.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada