11. Puig Agut. Circulada el 2-9-1958.
Fotografia L.Rocasalva.
Jordi Sarrate. Tagamanent abans.
13. Puigagut a mig camí de Tagamanent. 1917.
El mas Puig-Agut pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i de caire agrícola ramader es pot emmarcar dins les explotacions agrícoles d'època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l'entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada. El primer esment documental d'aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: "Miquel Puig Agut", al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a "En Puig Agut". Al segle XIX s’esmenta com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l'Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d'altres quedaren abandonats.
Restes d'una masia mig construïda. Es conserva la part esquerra i part del mur de tancament del pati d'una planta de projecció rectangular. Trobem una gran portalada d'arc de mig punt, adovellada i de carreus ben escairats que donaria accés al pati, i de la qual només queden els brancals i algunes dovelles, que han estat marcades (segurament per preveure la seva extracció). La construcció és amb murs de paredat comú, amb grans pedres cantoneres que reforcen l'estructura. La teulada cobreix a una vessant sobre ràfec de teula girada. A la cantonada de la dreta s'ha d'assenyalar no hi ha cantoneres, sinó carreus més petits, alguns dels quals sobresurten el voladiu. Dins el pati es van deixar els orificis per a futures bigues de fusta que cobririen aquella zona. Les obertures exteriors, concretament dues finestres, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats, i lleixa emmotllurada. Mentre que les obertures interiors (interior del pati) no tenen cap emmarcament , només la llinda de fusta ja que havien de quedar dins la casa.
Observacions: Masia que es creu que es quedà a mig construir, per causes desconegudes. Apareix envoltada per terres de conreu disposades en feixes de dimensions variables i que baixen cap el Torrent Mal.
El Miquel Clua, deixa un comentari, que reforça les fades facilitades per Jordi Sarrate, i posa en tela de judici la font informativa de LA DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA Ohh, estimat puig-agut, aquí i varen viure'n el meu para i família durant uns quants anys.
El senyor dels Bertins , amb una imatge més recent explica ; Puig-Agut, Tagamanent (el Vallès Oriental)
Puig-Agut és una masia enrunada de finals del segle XVIII que es troba en el camí tradicional per accedir al cim del Tagamanent des de la població d'Aiguafreda. Es conserva la part esquerra i part del mur de tancament del pati d'una planta de projecció rectangular. Trobem una gran portalada d'arc de mig punt, adovellada i de carreus ben escairats que donaria accés al pati, i de la qual només queden els brancals i algunes dovelles, que han estat marcades (segurament per preveure la seva extracció). La construcció és amb murs de paredat comú, amb grans pedres cantoneres que reforcen l'estructura. La teulada cobreix a una vessant sobre ràfec de teula girada. A la cantonada de la dreta s'ha d'assenyalar no hi ha cantoneres, sinó carreus més petits, alguns dels quals sobresurten el voladiu. Dins el pati es van deixar els orificis per a futures bigues de fusta que cobririen aquella zona. Les obertures exteriors, concretament dues finestres, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats, i lleixa emmotllurada. Mentre que les obertures interiors (interior del pati) no tenen cap emmarcament , només la llinda de fusta ja que havien de quedar dins la casa.
Per davant d'ella hi passa el sender de gran recorregut GR-5 i la popular Matagalls-Montserrat.
Ens agradarà tenir noticia de fins quan es va viure a Puig-Agut a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Cuideu – allà on encara en quedi algun – als aborígens, son un autèntic tresor, a Catalunya s’ha fet tristíssimament realitat allò de ‘ hostes vingueren, que de casa en tragueren’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada