Teníem ocasió el Pere Albert Carreño, I l’Antonio Mora Vergés , i no en aquesta ocasió el Juan Navazo Montero, de visitar la capella que a darreries de l’ any 1930 s’encarregava a l’arquitecte Josep Alemany i Juvé 1890-1975), com a part de la construcció de l’edifici destinat a Escolania i convent a la part posterior del futur temple de la Mare de Déu del Pilar de la Residència Mare Ràfols de Vilafranca del Penedès, gestionada per la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna; l’edifici és apreciat pel seu estil eclèctic que té certes connexions amb els edificis escolars construïts a principis de segle, sobretot a Barcelona, que es caracteritzen per tenir esquemes tipològics molt clars, utilitzant en la composició de les façanes diferents materials, principalment el maó vist.
El dia 17 de gener del 1936 l’edifici de l’escolania/convent ja està pràcticament finalitzat i en aquell mateix dia beneeix la capella interior el Hble. Lluís Urpí, i el dia 18 s’hi celebra la primera missa a càrrec del Dr. Badia
La sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, obrirà un llarg parèntesi; el dia 21 de juliol de 1936 uns quants milicians expropien els edificis a les Germanes, aleshores ja 10 religioses; cal dir que alguns dels milicians eren coneguts o ex-treballadors de les obres, pel qual no es van viure situacions de violència.
Les Germanes van preparar les maletes, i restaren resant a la capella fins a l’últim moment, l’emoció i tristesa dels fets era indescriptible.
Arribat el moment els demanaren les claus de l’edifici i la Masia-Molí i van quedar tancats.
Les Germanes foren traslladades a l’edifici de les Germanes Josefines de Vilafranca, alhora les comunitats de les Germanes Carmelites Vedrunes i les Monges del monestir del Carme també hi foren traslladades per tal d’estar ‘protegides’ pels successos dels pròxims anys.
Els edificis reobren les portes l’abril del 1937, quan una inspecció de Sanitat de Guerra visita l’edifici amb la intenció d’habilitar-lo com a Hospital de Sang; el diumenge 30 de maig van acabar les obres de condicionament amb un cost de 32.000 pessetes. Llavors la població ja va poder visitar les instal·lacions sanitàries, que es van inaugurar el 15 de juny de 1937 amb el nom de Clínica Militar núm. 10.
El Temple inacabat fou tapiat amb un mur de totxanes que va durar fins l’any 1988 i va servir com a magatzem i el cor de la capella interior del futur hospital el van habilitar com a farmàcia. https://residenciamarerafols.wordpress.com/historia/
La Casa d’espiritualitat “Mare Ràfols”, seguint la tradició de la Congregació de Germanes de la Caritat de santa Anna, acull amb tota hospitalitat, grups i organitzacions amb necessitat d’un espai de recés espiritual, en el silenci i recolliment interior.
https://residenciamarerafols.wordpress.com/casa-despiritualitat/
El nostre infinit agraïment a la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, per la seva acollida.
Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, ... que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
dissabte, 29 de febrer del 2020
divendres, 28 de febrer del 2020
VIATGES A LA CARTA. L’ASSUT DE TIVENYS I EL CANAL DE L’ESQUERRA DE L’EBRE.
El 21.02.2020 abans de dinar a Lo Parque de Tivenys, ens arribàvem fins a l’assut i al comanament del canal de l’esquerra del Ebre , el Pere Albert Carreño ( Barcelona, 1948), el Juan Navazo Montero ( Sabadell, Vallès Occidental, 1950 ), i l’Antonio Mora Vergés ( L’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 1951 ), al que qualifico en ocasions com el grup de Sant Llorenç perquè en aquesta població viu el Pere Albert Carreño, i en ocasió de l’herència del final Josep Olivé Escarre, ens hem integrat la resta del grup.
Llegia que el Canal de l'Esquerra de l'Ebre és un canal de reg que transcorre paral·lel al riu Ebre, pel seu marge esquerre, a la comarca del Baix Ebre.
Va ser inaugurat el 5 de maig de 1912 amb l'assistència d'Alfons XIII.
Arran de les obres d'excavació el novembre de 1910 va descobrir-se un vil·la romana a la partida de Barrugat (Bítem, Tortosa).
El canal neix a l'assut de Xerta, a la part de Tivenys, on hi ha una columna en record del seu autor, i discorre pels municipis de Tortosa, l'Aldea i Deltebre i té la particularitat que travessa la ciutat de Tortosa per sota de les avançades de Sant Joan i dels fortins d'Orleans amb una longitud d'entre 1.800 i 1.900 metres sota terra. A la seva sortida sud, vora l'estació del ferrocarril de la ciutat, hi ha una placa honorífica a l'enginyer Rafael Izquierdo Jauregui (Castrillo de la Reina, Burgos, 1873 - Madrid, 10/05/1911) autor del canal.
Poseu Tivenys, Tortosa, l’Ebre jussà, Tarragona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020
Tal com va tot plegat, canvi climàtic, coronavirus,..., fer plans a llarg termini nio embla massa lògic, oi?.
Llegia que el Canal de l'Esquerra de l'Ebre és un canal de reg que transcorre paral·lel al riu Ebre, pel seu marge esquerre, a la comarca del Baix Ebre.
Va ser inaugurat el 5 de maig de 1912 amb l'assistència d'Alfons XIII.
Arran de les obres d'excavació el novembre de 1910 va descobrir-se un vil·la romana a la partida de Barrugat (Bítem, Tortosa).
El canal neix a l'assut de Xerta, a la part de Tivenys, on hi ha una columna en record del seu autor, i discorre pels municipis de Tortosa, l'Aldea i Deltebre i té la particularitat que travessa la ciutat de Tortosa per sota de les avançades de Sant Joan i dels fortins d'Orleans amb una longitud d'entre 1.800 i 1.900 metres sota terra. A la seva sortida sud, vora l'estació del ferrocarril de la ciutat, hi ha una placa honorífica a l'enginyer Rafael Izquierdo Jauregui (Castrillo de la Reina, Burgos, 1873 - Madrid, 10/05/1911) autor del canal.
Poseu Tivenys, Tortosa, l’Ebre jussà, Tarragona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020
Tal com va tot plegat, canvi climàtic, coronavirus,..., fer plans a llarg termini nio embla massa lògic, oi?.
dijous, 27 de febrer del 2020
ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL PILAR DE LA RESIDÈNCIA MARE RÀFOLS. VILAFRANCA DEL PENEDÈS.
Teníem ocasió el Pere Albert Carreño, l’Antonio Mora Vergés i el Juan Navazo Montero, en visitar l’església advocada a la Mare de Déu del Pilar de la Residència Mare Ràfols de Vilafranca del Penedès, gestionada per la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna; forma part d'una obra molt ambiciosa, amb un projecte inicial d' Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931), i un altre que fou el que es començà a construir, redactat pel seu fill, Josep Maria Sagnier i Vidal-Ribas, II marquès de Sagnier (Barcelona, 16 d'agost de 1890 - ibidem, 25 d'abril de 1978)
Segons una maqueta que es conserva a la casa natal de la Mare Ràfols, la part executada correspon només a una part de l'església que s'havia de construir.
Les proporcions que s'aprecien i la noblesa dels materials emprats donen una idea de la monumentalitat del projecte i del que té d'insòlita la seva concepció.
Aquesta obra s'inscriu dins el que Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, 20 de desembre de 1925 ) denomina "monumentalisme romano-parisenc", produït entra la segona i la quarta dècades d'aquest segle i que s'inspira en models que eren corrents als Estats Units, a França, Anglaterra o Dinamarca.
http://www.vilafranca.cat/jsp/directori/detall.jsp?id=41587&id_tema=
https://residenciamarerafols.wordpress.com/historia/
https://danielsanchoparis.blogspot.com/2009/03/esbos-biografic-de-maria-rafols.html
http://www.dbd.cat/fitxa_biografies.php?id=2015
https://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_R%C3%A0fols_i_Bruna
El nostre infinit agraïment a la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, per la seva acollida.
L’església de la Mare de Déu del Pilar de la Residència Mare Ràfols de Vilafranca del Penedès, durant, molt, i molts anys , va ser un dels indrets escollits per les parelles vilafranquines per a celebrar el seu casament.
Segons una maqueta que es conserva a la casa natal de la Mare Ràfols, la part executada correspon només a una part de l'església que s'havia de construir.
Les proporcions que s'aprecien i la noblesa dels materials emprats donen una idea de la monumentalitat del projecte i del que té d'insòlita la seva concepció.
Aquesta obra s'inscriu dins el que Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, 20 de desembre de 1925 ) denomina "monumentalisme romano-parisenc", produït entra la segona i la quarta dècades d'aquest segle i que s'inspira en models que eren corrents als Estats Units, a França, Anglaterra o Dinamarca.
http://www.vilafranca.cat/jsp/directori/detall.jsp?id=41587&id_tema=
https://residenciamarerafols.wordpress.com/historia/
https://danielsanchoparis.blogspot.com/2009/03/esbos-biografic-de-maria-rafols.html
http://www.dbd.cat/fitxa_biografies.php?id=2015
https://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_R%C3%A0fols_i_Bruna
El nostre infinit agraïment a la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, per la seva acollida.
L’església de la Mare de Déu del Pilar de la Residència Mare Ràfols de Vilafranca del Penedès, durant, molt, i molts anys , va ser un dels indrets escollits per les parelles vilafranquines per a celebrar el seu casament.
dimecres, 26 de febrer del 2020
ESCULTURA DE FRANCESC D’ASSÍS VIDAL I BARRAQUER A LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CAMBRILS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA.
Retratava la escultura del que fou Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), situada a la Plaça de l’Església de Santa Maria de Cambrils.
Les seves despulles no retornaven fins que ‘formalment’ es va acabar la dictadura, com les de tants i tants altres CATALANS EXCEPCIONALS que morien a l’exili. https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/francesc-d%E2%80%99assis-vidal-i-barraquer-in-memoriam/
Les autoritats de la seva Vila natal de l’època franquista, no tenien cap interès en honrar la seva memòria, i l’adveniment de la ‘democraciola’ els va quasi obligar a fer-ho. Cambrils sense la figura de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, i de la seva nissaga, seria de ben segur un lloc molt diferent.
L’autor de l’escultura va ser Ramon Ferran i Pagès (Reus, 14 d'agost de 1927 - 2 de gener de 2015), al que dedicarem també un CATALANS EXCEPCIONALS des del Diari de Castellar del Vallès.
Tenia ocasió d’explicar a una turista catalana, de Sant Feliu de Codines – alguns detalls de l’existència de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, que alhora que a ell, honoren a TOTS els catalans.
Cambrils és un indret que mereix i demana una visita pausada, poseu-vos-ho a l’agenda per aquest any 2020
Les seves despulles no retornaven fins que ‘formalment’ es va acabar la dictadura, com les de tants i tants altres CATALANS EXCEPCIONALS que morien a l’exili. https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/francesc-d%E2%80%99assis-vidal-i-barraquer-in-memoriam/
Les autoritats de la seva Vila natal de l’època franquista, no tenien cap interès en honrar la seva memòria, i l’adveniment de la ‘democraciola’ els va quasi obligar a fer-ho. Cambrils sense la figura de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, i de la seva nissaga, seria de ben segur un lloc molt diferent.
L’autor de l’escultura va ser Ramon Ferran i Pagès (Reus, 14 d'agost de 1927 - 2 de gener de 2015), al que dedicarem també un CATALANS EXCEPCIONALS des del Diari de Castellar del Vallès.
Tenia ocasió d’explicar a una turista catalana, de Sant Feliu de Codines – alguns detalls de l’existència de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, que alhora que a ell, honoren a TOTS els catalans.
Cambrils és un indret que mereix i demana una visita pausada, poseu-vos-ho a l’agenda per aquest any 2020
dimarts, 25 de febrer del 2020
HIPOGEU DE JOAN DURALL SURIS. CEMENTIRI DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA.
Els sorprenia al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero l’altíssima qualitat de l’obra escultòrica i arquitectònica que hom pot veure al del passeig central del cementiri de Lloret de Mar.
Recollia imatges de bona part d’aquest patrimoni.
L'Hipogeu Durall i Surís és un sepulcre del municipi de Lloret de Mar (Selva) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquest hipogeu està situat al marge dret i està construït amb pedra de Montjuïc i marbre de Carrara.
Pel que fa a la iconografia, l'hipogeu fa una simbiosi entre una creu i un àngel, l’autor fou l’escultor Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 28 d'abril de 1867 - Alella, Maresme, 1939)
Es tracta d'un àngel amb túnica i cabells llargs i les mans plegades a l'altura esquerra del pit.
Al conjunt domina la línia corba i l'equilibri entre les parts.
Va ser la primera obra de l'arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) al nou cementiri.
A la base hi ha un relleu de pedra amb la llegenda: fa (Família) DE JOAN DURALL i SURÍS
Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020
Com deia Ermessenda de Valrà “demà mai no arriba” , i avui amb l’evidencia del canvi climàtic propiciat per l’estultícia monumental de l’espècie “ homus sapiens sapiens’ , l’afirmació esdevé quasi tràgica, malgrat el que puguin dur algunes ‘ments pertorbades’
Recollia imatges de bona part d’aquest patrimoni.
L'Hipogeu Durall i Surís és un sepulcre del municipi de Lloret de Mar (Selva) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquest hipogeu està situat al marge dret i està construït amb pedra de Montjuïc i marbre de Carrara.
Pel que fa a la iconografia, l'hipogeu fa una simbiosi entre una creu i un àngel, l’autor fou l’escultor Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 28 d'abril de 1867 - Alella, Maresme, 1939)
Es tracta d'un àngel amb túnica i cabells llargs i les mans plegades a l'altura esquerra del pit.
Al conjunt domina la línia corba i l'equilibri entre les parts.
Va ser la primera obra de l'arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) al nou cementiri.
A la base hi ha un relleu de pedra amb la llegenda: fa (Família) DE JOAN DURALL i SURÍS
Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020
Com deia Ermessenda de Valrà “demà mai no arriba” , i avui amb l’evidencia del canvi climàtic propiciat per l’estultícia monumental de l’espècie “ homus sapiens sapiens’ , l’afirmació esdevé quasi tràgica, malgrat el que puguin dur algunes ‘ments pertorbades’
dilluns, 24 de febrer del 2020
IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PUBLICA DE TIVENYS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EBRE JUSSÀ
Ens explicaven que l’edifici que aixoplugà la Biblioteca Pública Municipal, fou la primera del poble de que es té notícia, i estava advocada a Sant Isidre . L'any 1574, Juan Izquierdo (Torralba de Ribota, ? - Tortosa, 30 de setembre de 1585) , Bisbe de Tortosa nombrà el primer capellà de Tivenys (que era de la noble família tortosina dels Pinyol, els quals tenen la pinya com a símbol heràldic). El Santíssim fou traslladat a la nova església barroca l'any 1774.
L'edifici va tenir usos molts diversos "Quartel" o caserna l’any 1837, per acollir més endavant les escoles, i quan es traslladaven a l’espia que avui ocupa el recinte firal de Tivenys, magatzem , i desprès de la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, els ‘usos’ que s’acostumaven durant la dictadura franquista.
Als anys vuitanta va ser condicionada per a Biblioteca Pública Municipal.
Esperem la col·laboració de nostres lectors a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per completar aquest inventari dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.
L'edifici va tenir usos molts diversos "Quartel" o caserna l’any 1837, per acollir més endavant les escoles, i quan es traslladaven a l’espia que avui ocupa el recinte firal de Tivenys, magatzem , i desprès de la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, els ‘usos’ que s’acostumaven durant la dictadura franquista.
Als anys vuitanta va ser condicionada per a Biblioteca Pública Municipal.
Esperem la col·laboració de nostres lectors a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per completar aquest inventari dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.
diumenge, 23 de febrer del 2020
VIATGES A LA CARTA. CASA D’ENRIC GARRIGA MATARÓ. LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA.
Retratava la façana de casa Garriga, a la tornada de la visita que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i ‘Antonio Mora Vergés, a l’església parroquial de Sant Romà; Lloret de Mar ha patit un creixement exponencial que ha ‘ tabula rasa’ amb bona part del seu patrimoni històric.
Llegia que a partir del segle XVIII, a partir sobretot de l'ordenança de Carles III de lliure comerç amb Amèrica (1778) – decisió que prenia en constatar l’espoli que practicaven de forma sistemàtica els ports del sud - , prengueren especial importància les drassanes i les relacions comercials marítimes amb Amèrica, cosa que va propiciar el sorgiment de grans fortunes, fet que va influir en l'arquitectura local.
Durant el segle XIX el comerç transoceànic feu emigrar varis "americanos". Els ports catalans es van obrir al tràfic amb les terres americanes, sobretot amb les Antilles i Amèrica del Sud.
Lloret de Mar va passar de ser una població de la costa que sortia d'una depressió econòmica a un poble amb una rellevant activitat de construcció de vaixells i les platges es van convertir en drassanes. Els pescadors es van transformar en mariners, les famílies benestants van esdevenir armadors i molts lloretencs van emigrar a Amèrica. Els que tornaven d'Amèrica havent fet negoci i rics, solien reformar les antigues cases pairals i es construïen cases senyorials d'estil neoclàssic, eclèctic o modernista, feien obres de beneficència i encarregaven grans i cars mausoleus funeraris. Els que aconseguien fortuna a Amèrica, vivien de renda i es feien construir prestigiosos "palauets". La construcció de Can Garriga s'ha d'inserir en aquest context d'auge econòmic elitista (1880-1920), una època en què la fesomia urbana de Lloret va experimentar un canvi radical.
El passeig Jacint Verdaguer de Lloret està flanquejat per dos cases majestuoses, l'Ajuntament i la casa Garriga. Aquesta darrera fou construïda entre 1886 i 1887.
El permís d'obres de la casa és de 1886 i la finalització de les obres, de 1887.
L'obra, encàrrec d'Enric Garriga, es pot atribuir als germans Feix i Josep Torras i Mataró, mestres d’obra.
La casa mira al passeig i no pas al mar, cosa que la caracteritza com a una excepció de les típiques cases amb pati frontal i no lateral. Pel que fa a l'altra casa, fou construïda després del 1887 per un altre indiano, Joaquim Terrats i Monter, i fou comprada per la família Garriga el 1915. Un altres dels valors que continua tenint la casa i el seu entorn és que es conserva la parcel·lació original del passeig amb el jardí i els carrers.
L’any 1982 l'Ajuntament de Lloret de Mar va comprar aquests edificis per 90 milions de pessetes (subvencions estatals incloses) donat el seu caràcter de testimoni únic del passat colonial de Lloret.
Va encarregar la rehabilitació al grup d'arquitectes Bohigas, Martorell i Mackay de Barcelona i al dissenyador de Lloret Lluís Pau.
El projecte va respectar l'estructura externa de l'edifici senyorial de finals del XIX.
S'ha mantingut la distribució original en algunes parts i s'han recuperat peces de mobiliari luxós de l'època.
Durant uns anys fou la Casa de Cultura de Lloret de Mar i actualment és el museu "Can Garriga", on hi ha mostres de maquetisme naval, imatges antigues de Lloret del fotògraf Emili Martínez i Passapera (1876-1964), , dibuixos i pintures de Joan Llaverias Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938) i la col·lecció de pintures de Josep Carretero Gomis (1905-1996) . També hi ha una maqueta de l'important poblat iber del Puig Castellet, situat al terme de Lloret de Mar. Actualment està en obres d'adequació, rehabilitació i reforma dels interiors de l'anomenat Museu del Mar, participades per l'Ajuntament i la Diputació.
La casa Garriga fou propietat d'un "indiano", Enric Garriga i Mataró, que morí el 1889. Va marxar de jove a Cienfuegos (Cuba), on fundà amb el seu germà Joan Baptista una empresa de fusteria i rajols que s'anomenava "Hermanos i Muro". Enric Garriga es va fer construir aquesta casa amb diners guanyats a Amèrica. Després de morir, la seva vídua, Mercè Garriga i Bitlloch, va comprar la casa del costat, per 12.500 pessetes, fins a conformar l'actual finca (1915). El seu fill, Salvador Garriga i Garriga (1881-1955), hi visqué fins la seva mort.
La distribució interna de la casa era la següent: A la planta baixa hi havia la cuina, les sales i el menjador. Al primer pis hi havia les cambres i el bany. El segon pis era destinat a les persones del servei domèstic.
Poseu la Vila de Lloret de Mar, la comarca de la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020
Tenim gent MOLT ineficaç i corrupta l davant de bona part de les Institucions Públiques mundials, alguns fins neguen l’evidència del canvi climàtic, no feu projectes a llarg termini, llevat de canvis radicals, el desastre és imminent.
Llegia que a partir del segle XVIII, a partir sobretot de l'ordenança de Carles III de lliure comerç amb Amèrica (1778) – decisió que prenia en constatar l’espoli que practicaven de forma sistemàtica els ports del sud - , prengueren especial importància les drassanes i les relacions comercials marítimes amb Amèrica, cosa que va propiciar el sorgiment de grans fortunes, fet que va influir en l'arquitectura local.
Durant el segle XIX el comerç transoceànic feu emigrar varis "americanos". Els ports catalans es van obrir al tràfic amb les terres americanes, sobretot amb les Antilles i Amèrica del Sud.
Lloret de Mar va passar de ser una població de la costa que sortia d'una depressió econòmica a un poble amb una rellevant activitat de construcció de vaixells i les platges es van convertir en drassanes. Els pescadors es van transformar en mariners, les famílies benestants van esdevenir armadors i molts lloretencs van emigrar a Amèrica. Els que tornaven d'Amèrica havent fet negoci i rics, solien reformar les antigues cases pairals i es construïen cases senyorials d'estil neoclàssic, eclèctic o modernista, feien obres de beneficència i encarregaven grans i cars mausoleus funeraris. Els que aconseguien fortuna a Amèrica, vivien de renda i es feien construir prestigiosos "palauets". La construcció de Can Garriga s'ha d'inserir en aquest context d'auge econòmic elitista (1880-1920), una època en què la fesomia urbana de Lloret va experimentar un canvi radical.
El passeig Jacint Verdaguer de Lloret està flanquejat per dos cases majestuoses, l'Ajuntament i la casa Garriga. Aquesta darrera fou construïda entre 1886 i 1887.
El permís d'obres de la casa és de 1886 i la finalització de les obres, de 1887.
L'obra, encàrrec d'Enric Garriga, es pot atribuir als germans Feix i Josep Torras i Mataró, mestres d’obra.
La casa mira al passeig i no pas al mar, cosa que la caracteritza com a una excepció de les típiques cases amb pati frontal i no lateral. Pel que fa a l'altra casa, fou construïda després del 1887 per un altre indiano, Joaquim Terrats i Monter, i fou comprada per la família Garriga el 1915. Un altres dels valors que continua tenint la casa i el seu entorn és que es conserva la parcel·lació original del passeig amb el jardí i els carrers.
L’any 1982 l'Ajuntament de Lloret de Mar va comprar aquests edificis per 90 milions de pessetes (subvencions estatals incloses) donat el seu caràcter de testimoni únic del passat colonial de Lloret.
Va encarregar la rehabilitació al grup d'arquitectes Bohigas, Martorell i Mackay de Barcelona i al dissenyador de Lloret Lluís Pau.
El projecte va respectar l'estructura externa de l'edifici senyorial de finals del XIX.
S'ha mantingut la distribució original en algunes parts i s'han recuperat peces de mobiliari luxós de l'època.
Durant uns anys fou la Casa de Cultura de Lloret de Mar i actualment és el museu "Can Garriga", on hi ha mostres de maquetisme naval, imatges antigues de Lloret del fotògraf Emili Martínez i Passapera (1876-1964), , dibuixos i pintures de Joan Llaverias Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938) i la col·lecció de pintures de Josep Carretero Gomis (1905-1996) . També hi ha una maqueta de l'important poblat iber del Puig Castellet, situat al terme de Lloret de Mar. Actualment està en obres d'adequació, rehabilitació i reforma dels interiors de l'anomenat Museu del Mar, participades per l'Ajuntament i la Diputació.
La casa Garriga fou propietat d'un "indiano", Enric Garriga i Mataró, que morí el 1889. Va marxar de jove a Cienfuegos (Cuba), on fundà amb el seu germà Joan Baptista una empresa de fusteria i rajols que s'anomenava "Hermanos i Muro". Enric Garriga es va fer construir aquesta casa amb diners guanyats a Amèrica. Després de morir, la seva vídua, Mercè Garriga i Bitlloch, va comprar la casa del costat, per 12.500 pessetes, fins a conformar l'actual finca (1915). El seu fill, Salvador Garriga i Garriga (1881-1955), hi visqué fins la seva mort.
La distribució interna de la casa era la següent: A la planta baixa hi havia la cuina, les sales i el menjador. Al primer pis hi havia les cambres i el bany. El segon pis era destinat a les persones del servei domèstic.
Poseu la Vila de Lloret de Mar, la comarca de la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020
Tenim gent MOLT ineficaç i corrupta l davant de bona part de les Institucions Públiques mundials, alguns fins neguen l’evidència del canvi climàtic, no feu projectes a llarg termini, llevat de canvis radicals, el desastre és imminent.
dissabte, 22 de febrer del 2020
ESCOLA DE LA FUNDACIÓ EDUCATIVA PRIVADA DOMINIQUES ANUNCIATA PARE COLL. PRATS DE LLUÇANÈS.
El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografíes de l’escola de la FEDAC de Prats de Lluçanès.
Llegia que l’ escola es deia “Presentació de la Mare de Déu” i pertanyia a la congregació religiosa de les Germanes Dominiques de l’Anunciata fundada el 1856 per Sant Francesc Coll Guitart (Gombrèn, 1812 - Vic, 1875).
L’escola es va constituir l’any 1859 quan van arribar a Prats tres germanes acompanyades del propi Pare Coll per portar l’escola pública, a petició de l’alcalde, i alguns veïns per tal de solucionar els problemes de l’ensenyament a Prats.
l’any 1977, l’augment de l’alumnat a l’escola “Presentació de la Mare de Déu” de Prats de Lluçanès obliga a sol•licitar a l’ajuntament l’ús de les aules de les antigues escoles nacionals i les escoles parroquials.
Demanarem a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès, dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici de les ‘escoles velles’, i també del de l’escola “Presentació de la Mare de Déu”; en qüestió d’escoles però , TOTHOM , n’ha vist almenys una al llarg de la seva existència, i és per això que en la tasca de recuperar la ‘memòria històrica’ , faig extensiva la petició d’ajuda a TOTS els ciutadans.
Esperem les vostres aportacions a l’emal coneixercatalunya@gmail.com
Llegia que l’ escola es deia “Presentació de la Mare de Déu” i pertanyia a la congregació religiosa de les Germanes Dominiques de l’Anunciata fundada el 1856 per Sant Francesc Coll Guitart (Gombrèn, 1812 - Vic, 1875).
L’escola es va constituir l’any 1859 quan van arribar a Prats tres germanes acompanyades del propi Pare Coll per portar l’escola pública, a petició de l’alcalde, i alguns veïns per tal de solucionar els problemes de l’ensenyament a Prats.
l’any 1977, l’augment de l’alumnat a l’escola “Presentació de la Mare de Déu” de Prats de Lluçanès obliga a sol•licitar a l’ajuntament l’ús de les aules de les antigues escoles nacionals i les escoles parroquials.
Demanarem a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès, dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici de les ‘escoles velles’, i també del de l’escola “Presentació de la Mare de Déu”; en qüestió d’escoles però , TOTHOM , n’ha vist almenys una al llarg de la seva existència, i és per això que en la tasca de recuperar la ‘memòria històrica’ , faig extensiva la petició d’ajuda a TOTS els ciutadans.
Esperem les vostres aportacions a l’emal coneixercatalunya@gmail.com
divendres, 21 de febrer del 2020
A LA CAPELLA DEL BAPTISTERI S’EXPOSEN LES TAULES QUE ES CONSERVEN ENCARA DEL RETAULE DE SANT ROMÀ. LLORET DE MAR. LA SELVA.
Reprodueixo de : http://patrimoni.lloret.cat/ca/moll-museu-obert-de-lloret/esglesia-parroquial-de-sant-roma
Quan Lloret era un escampall de masos i bordes, durant el segle XI, la parròquia de la vila es trobava cap a l’interior. La funció de seu parroquial pertanyia a la que ara es coneix com a Ermita de les Alegries. Ben entrat el segle XVI, es va escollir un nou emplaçament per a la parròquia: l’esplanada prop del mar que es coneixia com a Sa Carbonera.
L’església fou bastida en l’estil gòtic català, va ser construïda entre els anys 1509 i 1522, estava dotada d’elements de fortificació (porta llevadissa, per exemple) i, originàriament, devia tenir una nau única. Després, durant la resta del segle XVI i al llarg del segle XVII, es devien construir altres dependències i sobretot capelles laterals, segons es pot deduir de les informacions que hi ha sobre diversos altars i retaules.
El retaule de l’altar major fou encarregat pels jurats de la Universitat de Lloret, l’any 1541, als pintors Pere Serafí, conegut com lo Grec, i Jaume Fontanet, i costà unes 1.300 lliures barcelonines que es van acabar de pagar el mes d’octubre de 1559. Aquest retaule fou identificat amb les peces trobades a les golfes del temple i, gràcies a aquest fet, es van salvar de la crema de l’any 1936 duta a terme com a reacció a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco conra el govern LEGÍTIM i DEMORÀTIC de la II República, recolzat per la Jerarquia de l’església catòlica , amb l’excepció del Cardenal Arquebisbe de Tarragona Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) quines despulles no retornarien a Catalunya fins a la mort el dictador.
A la capella del Baptisteri es conserva parcialment la part pictòrica del retaule de Sant Romà, dels artistes Pere Serafí "Lo Grec" (1505/1510 - Barcelona, 1567) i Jaume Fontanet (1559). En resten 9 taules de tota l'estructura original.
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/lloret-de-mar-esgl%C3%A9sia-parroquial-de-sant-rom%C3%A0
L’interior de la nau és de fines proporcions i les estructures del presbiteri i de la volta són molt aptes per ser pintades i fer d’aquesta església una joia de l’art modern. Els constructors foren els Bartolomé Ruffi, pare i fill, i Pere Capvern, mestres d’obra i picapedrers de Girona. Les obres costaren 3.000 lliures catalanes.
Les dues capelles laterals, la del Baptisteri i la del Santíssim Sagrament, són d’estil modernista, obra de Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) de l’any 1916. D’art modern hi ha, entre d’altres, una imatge de pedra de la Verge de Loreto i una talla del Sant Crist, ambdues de l’escultor Enric Monjo i Garriga (Vilassar de Mar, 12 de febrer de 1895 – Barcelona, 2 d'octubre de 1976)
http://dbe.rah.es/biografias/50111/buenaventura-conill-montobbio
Poseu l’església parroquial de Lloret de mar, advocada a Sant Romà, Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya, a la vostra agenda per aquest any 2020
No ajorneu la visita, amb el estults i corruptes que s’ocupen avui dels afer públics, i l’evidencia del canvi climàtic, perilla que els plans fets a mig termini no es puguin dur a terme.
Quan Lloret era un escampall de masos i bordes, durant el segle XI, la parròquia de la vila es trobava cap a l’interior. La funció de seu parroquial pertanyia a la que ara es coneix com a Ermita de les Alegries. Ben entrat el segle XVI, es va escollir un nou emplaçament per a la parròquia: l’esplanada prop del mar que es coneixia com a Sa Carbonera.
L’església fou bastida en l’estil gòtic català, va ser construïda entre els anys 1509 i 1522, estava dotada d’elements de fortificació (porta llevadissa, per exemple) i, originàriament, devia tenir una nau única. Després, durant la resta del segle XVI i al llarg del segle XVII, es devien construir altres dependències i sobretot capelles laterals, segons es pot deduir de les informacions que hi ha sobre diversos altars i retaules.
El retaule de l’altar major fou encarregat pels jurats de la Universitat de Lloret, l’any 1541, als pintors Pere Serafí, conegut com lo Grec, i Jaume Fontanet, i costà unes 1.300 lliures barcelonines que es van acabar de pagar el mes d’octubre de 1559. Aquest retaule fou identificat amb les peces trobades a les golfes del temple i, gràcies a aquest fet, es van salvar de la crema de l’any 1936 duta a terme com a reacció a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco conra el govern LEGÍTIM i DEMORÀTIC de la II República, recolzat per la Jerarquia de l’església catòlica , amb l’excepció del Cardenal Arquebisbe de Tarragona Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) quines despulles no retornarien a Catalunya fins a la mort el dictador.
A la capella del Baptisteri es conserva parcialment la part pictòrica del retaule de Sant Romà, dels artistes Pere Serafí "Lo Grec" (1505/1510 - Barcelona, 1567) i Jaume Fontanet (1559). En resten 9 taules de tota l'estructura original.
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/lloret-de-mar-esgl%C3%A9sia-parroquial-de-sant-rom%C3%A0
L’interior de la nau és de fines proporcions i les estructures del presbiteri i de la volta són molt aptes per ser pintades i fer d’aquesta església una joia de l’art modern. Els constructors foren els Bartolomé Ruffi, pare i fill, i Pere Capvern, mestres d’obra i picapedrers de Girona. Les obres costaren 3.000 lliures catalanes.
Les dues capelles laterals, la del Baptisteri i la del Santíssim Sagrament, són d’estil modernista, obra de Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) de l’any 1916. D’art modern hi ha, entre d’altres, una imatge de pedra de la Verge de Loreto i una talla del Sant Crist, ambdues de l’escultor Enric Monjo i Garriga (Vilassar de Mar, 12 de febrer de 1895 – Barcelona, 2 d'octubre de 1976)
http://dbe.rah.es/biografias/50111/buenaventura-conill-montobbio
Poseu l’església parroquial de Lloret de mar, advocada a Sant Romà, Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya, a la vostra agenda per aquest any 2020
No ajorneu la visita, amb el estults i corruptes que s’ocupen avui dels afer públics, i l’evidencia del canvi climàtic, perilla que els plans fets a mig termini no es puguin dur a terme.
dijous, 20 de febrer del 2020
IN MEMORIAM DE L’ESCOLA D’AGRICULTURA DE BARCELONA.
Havíem endegat la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, en la recerca en tot moment, hem comptat amb l’entusiasme i la col·laboració del Valentí Pons Toujouse , autor del bloc MODERISME http://vptmod.blogspot.com/ que em feia arribar la imatge de l’Escola de Barcelona, i la informació de l’autoria del projecte per Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) , arquitecte Municipal d’Horta, i de la posterior ampliació per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952).
Llegia a ; https://esab.upc.edu/ca/escola/historia/historia-esab
L'any 1911 el President de la Diputació Provincial de Barcelona, el gran patrici Enric Prat de la Riba Sarrà (Castellterçol, Moianès, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917) , va promoure la creació de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona i l'onze de juliol d'aquell any es va aprovar el dictamen corresponent. El 25 d'octubre següent s'establí el Patronat que havia de regir l'Escola. El Sr. Manuel Raventós Domènech (Sant Sadurní d'Anoia, 8 de setembre de 1862 - Barcelona, 10 de gener de 1930) , hereu de la finca can Codorniu i director de l'Institut Català de Sant Isidre, fou el primer director de l'Escola.
L'ESAB es va instal·lar en un nou edifici de la fàbrica Batlló , projectat per l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) , Arquitectes, i Municipal d’Hort, ampliada posteriorment per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952), on disposava de 10 hectàrees de camps d'experimentació en els terrenys que l'envoltaven.
El primer curs lectiu fou el de 1912 a 1913 amb set alumnes ingressats.
Actualment, el recinte de l'Escola Industrial de Barcelona.
Pel que fa als objectius, l'Escola tenia una doble finalitat: per una banda, formar bons agricultors d'una manera científica i pràctica i, per l'altra, ser un centre d'investigació per solucionar els problemes que les necessitats agrícoles nacionals presentaven.
Per al compliment del primer objectiu, l'escola oferia als alumnes una instrucció basada en la familiarització immediata i personal en els diversos principis, elements i tècnica de la producció agrària. Aquesta instrucció anirà encaminada principalment a desenvolupar la iniciativa i l'activitat individuals. Amb els coneixements que van adquirint i el foment de la seva posada en pràctica, l'Escola espera que els seus graduats es vagin obrint pas pertot arreu i puguin competir ventatjosament amb graduats d'escoles similars, tot i que el seu títol no sigui reconegut estatalment.
A l'ESAB es van impartir tres graus: Grau Elemental de Tècnic Agrícola (4 semestres), Grau Superior d'Enginyer Agrícola (8 semestres) i un Grau Complementari de Professor d'Agricultura (amb un mínim d'un any d'investigació experimental).
Els plans d'estudis de l'ESAB el 1912 es caracteritzaven per la seva modernitat, pel que fa a les necessitats reals de l'agricultura catalana, i per la seva eficiència en relació a l'elevada qualificació del professorat i a la programació temporal de les activitats formatives. L'any escolar estava dividit en semestres. Per accedir a l'Escola calia haver complert els 16 anys i aprovar un examen d'admissió, que es podia cursar durant dos semestres a la mateixa Escola.
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bonaventura-conill-i-montobbio
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Rubi%C3%B3_i_Bellver
Llegia a ; https://esab.upc.edu/ca/escola/historia/historia-esab
L'any 1911 el President de la Diputació Provincial de Barcelona, el gran patrici Enric Prat de la Riba Sarrà (Castellterçol, Moianès, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917) , va promoure la creació de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona i l'onze de juliol d'aquell any es va aprovar el dictamen corresponent. El 25 d'octubre següent s'establí el Patronat que havia de regir l'Escola. El Sr. Manuel Raventós Domènech (Sant Sadurní d'Anoia, 8 de setembre de 1862 - Barcelona, 10 de gener de 1930) , hereu de la finca can Codorniu i director de l'Institut Català de Sant Isidre, fou el primer director de l'Escola.
L'ESAB es va instal·lar en un nou edifici de la fàbrica Batlló , projectat per l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946) , Arquitectes, i Municipal d’Hort, ampliada posteriorment per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952), on disposava de 10 hectàrees de camps d'experimentació en els terrenys que l'envoltaven.
El primer curs lectiu fou el de 1912 a 1913 amb set alumnes ingressats.
Actualment, el recinte de l'Escola Industrial de Barcelona.
Pel que fa als objectius, l'Escola tenia una doble finalitat: per una banda, formar bons agricultors d'una manera científica i pràctica i, per l'altra, ser un centre d'investigació per solucionar els problemes que les necessitats agrícoles nacionals presentaven.
Per al compliment del primer objectiu, l'escola oferia als alumnes una instrucció basada en la familiarització immediata i personal en els diversos principis, elements i tècnica de la producció agrària. Aquesta instrucció anirà encaminada principalment a desenvolupar la iniciativa i l'activitat individuals. Amb els coneixements que van adquirint i el foment de la seva posada en pràctica, l'Escola espera que els seus graduats es vagin obrint pas pertot arreu i puguin competir ventatjosament amb graduats d'escoles similars, tot i que el seu títol no sigui reconegut estatalment.
A l'ESAB es van impartir tres graus: Grau Elemental de Tècnic Agrícola (4 semestres), Grau Superior d'Enginyer Agrícola (8 semestres) i un Grau Complementari de Professor d'Agricultura (amb un mínim d'un any d'investigació experimental).
Els plans d'estudis de l'ESAB el 1912 es caracteritzaven per la seva modernitat, pel que fa a les necessitats reals de l'agricultura catalana, i per la seva eficiència en relació a l'elevada qualificació del professorat i a la programació temporal de les activitats formatives. L'any escolar estava dividit en semestres. Per accedir a l'Escola calia haver complert els 16 anys i aprovar un examen d'admissió, que es podia cursar durant dos semestres a la mateixa Escola.
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bonaventura-conill-i-montobbio
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Rubi%C3%B3_i_Bellver
dimecres, 19 de febrer del 2020
IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PARROQUIALS DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA
A dia d’avui l’Església catòlica a Catalunya sembla trobar-se en ‘caiguda lliure’ , i curiosament en la mateixa data del segle XX, se la considerava – i era, sense cap mena de dubte – capdavantera en la defensa del dret dels infants a rebre instrucció, entre moltes més activitats que mereixen el reconeixement públic.
A principis del segle XX funcionaven quatre escoles religioses a Lloret, a banda de l'escola pública situada a l'Ajuntament.
Les noies podien anar al col·legi “El cor de Maria” (les monges catalanes) o al de la Immaculada Concepció (les monges franceses).
Els nens anaven als germans maristes i, a partir de 1920, a les escoles parroquials de la Rectoria.
Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946). , l’arquitecte que portava el modernisme a Lloret de Mar, va ser l’autor de l’edifici de les Escoles Parroquial de l'Ave Maria, que s'inauguraven el 10 d'octubre de 1920; sens dubte aquest va ser un dels centres escolars que va deixar més empremta a la vida cultural lloretenca.
Aquestes escoles foren impulsades pel canonge Agustí Mª Vilà, que havia anat recollint diners procedents d'alguns llegats; i dirigides per mossèn Pere Torrent.
Les Escoles Parroquials de Lloret van ser tot un referent en l'aplicació de noves tècniques pedagògiques.
https://www.lloret.cat/seccions/arxiu-municipal/img/produccio_audiovisual/escoles-parroquials.jpg/view
Endegàvem l’any 2015 la recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans de la dictadura franquista, a dia d’avui encara ens manquen una bona part. S’ha fet una excel·lent tasca destructiva en el període 1936-1978, que malauradament no s’ha VOLGUT revertir amb l’adveniment de la ‘democraciola’ per part dels partits catalans.
Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com
A principis del segle XX funcionaven quatre escoles religioses a Lloret, a banda de l'escola pública situada a l'Ajuntament.
Les noies podien anar al col·legi “El cor de Maria” (les monges catalanes) o al de la Immaculada Concepció (les monges franceses).
Els nens anaven als germans maristes i, a partir de 1920, a les escoles parroquials de la Rectoria.
Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946). , l’arquitecte que portava el modernisme a Lloret de Mar, va ser l’autor de l’edifici de les Escoles Parroquial de l'Ave Maria, que s'inauguraven el 10 d'octubre de 1920; sens dubte aquest va ser un dels centres escolars que va deixar més empremta a la vida cultural lloretenca.
Aquestes escoles foren impulsades pel canonge Agustí Mª Vilà, que havia anat recollint diners procedents d'alguns llegats; i dirigides per mossèn Pere Torrent.
Les Escoles Parroquials de Lloret van ser tot un referent en l'aplicació de noves tècniques pedagògiques.
https://www.lloret.cat/seccions/arxiu-municipal/img/produccio_audiovisual/escoles-parroquials.jpg/view
Endegàvem l’any 2015 la recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans de la dictadura franquista, a dia d’avui encara ens manquen una bona part. S’ha fet una excel·lent tasca destructiva en el període 1936-1978, que malauradament no s’ha VOLGUT revertir amb l’adveniment de la ‘democraciola’ per part dels partits catalans.
Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com
dimarts, 18 de febrer del 2020
CAPELLA DEL SANT SEPULCRE D'OLÈRDOLA. PENEDÈS SOBIRÀ.
Retratava el 9.03.2018 al Josep Olivé Escarré davant la casa i la capella del Sant Sepulcre d’Olèrdola, al Penedès sobirà.
Patrimoni Gencat ens explica que la capella del Sant Sepulcre es troba adossada a una masia del segle XVIII. És l'única església de planta circular que hi ha al Penedès. Al costat de llevant s'obre l'absis semicircular amb tres nínxols a banda i banda i un de central. L'interior presenta cúpula semiesfèrica. La construcció ha sofert diverses modificacions, entre les quals el canvi d'emplaçament de la porta d'accés, adovellada i d'arc de mig punt amb una porta d'inspiració romànica, que actualment es troba en la línia de façana de la masia. La capella es corona amb espadanya moderna d'una sola obertura. El conjunt exterior es troba en l'actualitat totalment arrebossat i pintat de blanc.
Conserva un important conjunt de pintura mural romànica, amb la representació del tema del Judici final.
Fotografia. Jordi Contijoch Boada
Les notícies que es tenen de la capella del Sant Sepulcre indiquen que ja era construïda el 1061.
L'orde del Sant Sepulcre hi tingué un priorat, documentat el 1175.
El segle XVII experimentà modificacions en el seu interior, i en els segles XIX i XX diverses restauracions.
Cap al 1954 van descobrir-s'hi, sota l'arrebossat, unes interessants pintures murals del segle XI.
Fou declarat Monument Històrico-Artístic el 1974.
https://www.monestirs.cat/monst/altpe/ap09ssep.htm
http://www.olerdola.cat/guia/marcador/esglesia-del-sant-sepulcre
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/sant-sepulcre-dolerdola-comarca-del.html
Patrimoni Gencat ens explica que la capella del Sant Sepulcre es troba adossada a una masia del segle XVIII. És l'única església de planta circular que hi ha al Penedès. Al costat de llevant s'obre l'absis semicircular amb tres nínxols a banda i banda i un de central. L'interior presenta cúpula semiesfèrica. La construcció ha sofert diverses modificacions, entre les quals el canvi d'emplaçament de la porta d'accés, adovellada i d'arc de mig punt amb una porta d'inspiració romànica, que actualment es troba en la línia de façana de la masia. La capella es corona amb espadanya moderna d'una sola obertura. El conjunt exterior es troba en l'actualitat totalment arrebossat i pintat de blanc.
Conserva un important conjunt de pintura mural romànica, amb la representació del tema del Judici final.
Fotografia. Jordi Contijoch Boada
Les notícies que es tenen de la capella del Sant Sepulcre indiquen que ja era construïda el 1061.
L'orde del Sant Sepulcre hi tingué un priorat, documentat el 1175.
El segle XVII experimentà modificacions en el seu interior, i en els segles XIX i XX diverses restauracions.
Cap al 1954 van descobrir-s'hi, sota l'arrebossat, unes interessants pintures murals del segle XI.
Fou declarat Monument Històrico-Artístic el 1974.
https://www.monestirs.cat/monst/altpe/ap09ssep.htm
http://www.olerdola.cat/guia/marcador/esglesia-del-sant-sepulcre
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/sant-sepulcre-dolerdola-comarca-del.html
dilluns, 17 de febrer del 2020
CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. BLANES. LA SELVA.
Fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, la darrera parada a la capella de la Mare de Déu de l’Esperança de Blanes, donàvem aquí per acabada la sortida del dia 10.02.2020, en el que havíem gaudit d’una temperatura quasi estiuenca.
Patrimoni Gencat la descriu com ; edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 a la zona del presbiteri. L’alçada màxima interior és de 4,65 metres .
L’edifici que consta d’un absis semicircular, cobert amb copula de ¼ d’esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L’absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules.
L’accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d’unes escales es pot pujar a l’altell on hi ha la imatge de la Verge de l’Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l’altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada. És important esmentar que l’interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol del gran apreci i devoció que sentien els mariners envers el culte a la Mare de Déu de l’Esperança.
En la façana principal de l’edifici, trobem l’entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d’ull de bou. L’acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col·locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab. Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d’espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d’un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica. Pel que fa al presbiteri, aquest es troba aïllat per una porta reixada metàl·lica, per tal d’evitar els robatoris. En l’actualitat, l’església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.
Es desconeix la data de la seva fundació. Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.
L’any 1657, el pare Camós ja la cita amb el nom de Mare de Déu de l’Esperança.
L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc.
En el Segle XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.
En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.
Al final del segle passat, quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança. El llum s’hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors.
L’any 1936, en els aldarulls que es provocaven per la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, que va recolzar la Jerarquia de l’Església catòlica amb l’excepció del cardenal Arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), la capella va patir alguns danys, no la cremaren però , sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem. Tot i això, es van dur a terme unes reformes en la capella; obres les quals van ser promogudes pels veïns en l’any 1937.
Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de la capella de la Mare de Déu de l’Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la pared de la capella . Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l’origen de la qual és incerta.
L ‘imatge i l’arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d’un accident.
Un cop acabada la contesa bèl·lica amb el triomf del revoltats feixistes , i en el context d’una repressió brutal – que va semblar excessiva fins als eclesiàstics que havien recolzar el ALZAMIENTO - els veïns van dur a terme unes reformes en la capella, i l’any 1940 es va restituir el culte, beneint-se l’imatger de la Verge.
La capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960), que va tenir casa al carrer de l'Esperança, núm. 5, en el període en el que va treballar a Blanes.
En algun text es qualifica com “ermita”, nosaltres però, parlem de ‘capella” , en la llengua catalana el terme “capella” es pot referir a una part d’una església, a un edifici religiós annex a una construcció, o a una església de petites proporcions situada en el nucli d’una població, el mot “ermita” acostuma a emprar-se per referir-se a una església de petites proporcions situada fora del nucli poblat.
http://relatsencatala.cat/relat/el-blanes-que-el-temps-sendugue-el-palau-de-la-dolcor/1064549
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/02/goigs-la-mare-de-deu-de-lesperanca.html
Poseu Blanes, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.
Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.
Patrimoni Gencat la descriu com ; edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 a la zona del presbiteri. L’alçada màxima interior és de 4,65 metres .
L’edifici que consta d’un absis semicircular, cobert amb copula de ¼ d’esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L’absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules.
L’accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d’unes escales es pot pujar a l’altell on hi ha la imatge de la Verge de l’Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l’altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada. És important esmentar que l’interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol del gran apreci i devoció que sentien els mariners envers el culte a la Mare de Déu de l’Esperança.
En la façana principal de l’edifici, trobem l’entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d’ull de bou. L’acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col·locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab. Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d’espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d’un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica. Pel que fa al presbiteri, aquest es troba aïllat per una porta reixada metàl·lica, per tal d’evitar els robatoris. En l’actualitat, l’església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.
Es desconeix la data de la seva fundació. Al començament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.
L’any 1657, el pare Camós ja la cita amb el nom de Mare de Déu de l’Esperança.
L’any 1677, un soldat del terç de Navarra morí afusellat davant aquesta capella. Posteriorment fou enterrat en el cementiri blanenc.
En el Segle XIX s’hi construí un altar d’una arquitectura sorprenent. Tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l’altra Sant Antoni Abat.
En el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.
Al final del segle passat, quan a Blanes s’inaugurà l’enllumenat elèctric, l’empresa propietària va oferir diferents premis en metàl·lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l’Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l’obrer de la capella de l’Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l’empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l’Esperança. El llum s’hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors.
L’any 1936, en els aldarulls que es provocaven per la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, que va recolzar la Jerarquia de l’Església catòlica amb l’excepció del cardenal Arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), la capella va patir alguns danys, no la cremaren però , sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem. Tot i això, es van dur a terme unes reformes en la capella; obres les quals van ser promogudes pels veïns en l’any 1937.
Quan es van dur a terme les obres a la casa del costat de la capella de la Mare de Déu de l’Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la pared de la capella . Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l’origen de la qual és incerta.
L ‘imatge i l’arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d’un accident.
Un cop acabada la contesa bèl·lica amb el triomf del revoltats feixistes , i en el context d’una repressió brutal – que va semblar excessiva fins als eclesiàstics que havien recolzar el ALZAMIENTO - els veïns van dur a terme unes reformes en la capella, i l’any 1940 es va restituir el culte, beneint-se l’imatger de la Verge.
La capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960), que va tenir casa al carrer de l'Esperança, núm. 5, en el període en el que va treballar a Blanes.
En algun text es qualifica com “ermita”, nosaltres però, parlem de ‘capella” , en la llengua catalana el terme “capella” es pot referir a una part d’una església, a un edifici religiós annex a una construcció, o a una església de petites proporcions situada en el nucli d’una població, el mot “ermita” acostuma a emprar-se per referir-se a una església de petites proporcions situada fora del nucli poblat.
http://relatsencatala.cat/relat/el-blanes-que-el-temps-sendugue-el-palau-de-la-dolcor/1064549
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/02/goigs-la-mare-de-deu-de-lesperanca.html
Poseu Blanes, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.
Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.
diumenge, 16 de febrer del 2020
ELS HOSTALETS D’EN BAS. LA CLAPERA. MASIA , ESCOLA , PRESÓ. LA GARROTXA. GIRONA.
En la nostra visita als Hostalets d’en Bas retratàvem el magnífic edifici de ‘La Clapera’, del que no sabia trobar-ne l’autor, ni l’advocació que té o tenia la seva capella, d’una cosa i l’altra sou pregats de fer-nos-en arribar noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Quan a la història de la casa, reprodueixo de : https://revistes.udg.edu/lligams/article/view/174/173
La Clapera és un dels grans masos de la Garrotxa. Construïda al segle XIX, és un bon model de l’arquitectura de factura neoclàssica, té una planta completament quadrada amb pòrtics a tots els costats de la planta baixa i al primer pis. Al capdamunt, compta amb unes golfes i un petit colomar també amb voltes perimetrals en el vèrtex que formen les quatre teulades. Aquest aspecte senyorial, ben diferent al de la resta de masos de la zona, s’uneix al fet que es troba en un terreny planer i sense arbres i fa que sigui ràpidament localitzable.
Al seu voltant hi ha un espai tancat, igualment quadrat, amb un mur d'uns dos metres i mig d'alçada. Dins el recinte hi ha també un petit habitatge – Cal Portaler – al costat de la porta principal que, tant per la toponímia del nom com per la seva situació i dimensions, podem endevinar que era la casa on vivien els masovers i guardians de la finca.
Josep Maria Buch Casamort, presta declaració a la Causa General com a fill del propietari de la Clapera i exposa els avatars que va patir la seva vivenda durant la guerra:
“Que por los elementos del Comité se llevó a cabo la destrucción de la Capilla que había en la casa, así como también se procedió al saqueo de los muebles, ropas, etc. y destrucción de todas las paredes interiores del edificio para convertirlo en Escuela del pueblo, si bien a últimos del año 1938 el edificio fue incautado por los elementos del S.I.M y destinado a cárcel.
A los prisioneros les fue ordenada la tala de parte del bosque propiedad del declarante.”
Patrimoni Gencat ens explica que el l mas Clapera deu la seva dominació al lloc pedregós on fou construït pels seus fundadors; Clapera és un topònim que pot correspondre a "claper" o ermot rodejat de conreus.
Als documents del segle XIV s'anomena "mansus de Claperia" i es té informació de que durant el segle XIII els Clapera tenien tot el mas amb les seves pertinences sota el domini directe del monestir de Santa Maria de Lledó, canònica agustiniana.
Edifici civil orientat a migdia. Casa de grans dimensions amb planta semi quadrada. Les façanes, molt exterioritzades, presenten uns arcs que envolten la casa i es poden distingir 4 grups diferenciats segons la forma i la mida, perfectament simètriques.
Tant a la planta baixa com al primer pis denoten aquesta exteriorització, que queda rematada per una agulla de grans dimensions. A sobre de cada volta hi ha finestres ovalades.
També hi ha una font amb inscripcions i una tàpia que envolta aquest edifici i a una masoveria annexa.
Quan a la història de la casa, reprodueixo de : https://revistes.udg.edu/lligams/article/view/174/173
La Clapera és un dels grans masos de la Garrotxa. Construïda al segle XIX, és un bon model de l’arquitectura de factura neoclàssica, té una planta completament quadrada amb pòrtics a tots els costats de la planta baixa i al primer pis. Al capdamunt, compta amb unes golfes i un petit colomar també amb voltes perimetrals en el vèrtex que formen les quatre teulades. Aquest aspecte senyorial, ben diferent al de la resta de masos de la zona, s’uneix al fet que es troba en un terreny planer i sense arbres i fa que sigui ràpidament localitzable.
Al seu voltant hi ha un espai tancat, igualment quadrat, amb un mur d'uns dos metres i mig d'alçada. Dins el recinte hi ha també un petit habitatge – Cal Portaler – al costat de la porta principal que, tant per la toponímia del nom com per la seva situació i dimensions, podem endevinar que era la casa on vivien els masovers i guardians de la finca.
Josep Maria Buch Casamort, presta declaració a la Causa General com a fill del propietari de la Clapera i exposa els avatars que va patir la seva vivenda durant la guerra:
“Que por los elementos del Comité se llevó a cabo la destrucción de la Capilla que había en la casa, así como también se procedió al saqueo de los muebles, ropas, etc. y destrucción de todas las paredes interiores del edificio para convertirlo en Escuela del pueblo, si bien a últimos del año 1938 el edificio fue incautado por los elementos del S.I.M y destinado a cárcel.
A los prisioneros les fue ordenada la tala de parte del bosque propiedad del declarante.”
Patrimoni Gencat ens explica que el l mas Clapera deu la seva dominació al lloc pedregós on fou construït pels seus fundadors; Clapera és un topònim que pot correspondre a "claper" o ermot rodejat de conreus.
Als documents del segle XIV s'anomena "mansus de Claperia" i es té informació de que durant el segle XIII els Clapera tenien tot el mas amb les seves pertinences sota el domini directe del monestir de Santa Maria de Lledó, canònica agustiniana.
Edifici civil orientat a migdia. Casa de grans dimensions amb planta semi quadrada. Les façanes, molt exterioritzades, presenten uns arcs que envolten la casa i es poden distingir 4 grups diferenciats segons la forma i la mida, perfectament simètriques.
Tant a la planta baixa com al primer pis denoten aquesta exteriorització, que queda rematada per una agulla de grans dimensions. A sobre de cada volta hi ha finestres ovalades.
També hi ha una font amb inscripcions i una tàpia que envolta aquest edifici i a una masoveria annexa.
dissabte, 15 de febrer del 2020
ERMITA DE SANT FRANCESC XAVIER. BLANES. LA SELVA.
El sol declinava quan ens aturàvem davant de l’ermita de Sant Francesc de Blanes, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, aquesta era la penúltima de les nostres visites el dia 10.02.2020, en el que havíem gaudit d’una temperatura quasi estiuenca.
l’ermita erigida pels propietaris de l’almadrava de Cala Bona dedicada a Sant Francesc des de 1681, com ens indica la inscripció de la llinda, que diu el següent: “En lo año 1681 a 3 de desembre los senyors de la almadrava de calabona erigiren esta capella per a culto de st. Francisco Xavier de la Compañia de Jesús com a patró de la almadrava i posa la primera pedra el Rt. Pa. Francisco de Poch de la Compañia de Jesús. Calificador del St. tribunal de la inquisició de Cataluña. Examinador sinodal del Bisbat de Barcelona.” Sembla ser que l’origen de l’ermita està en la resolució d’un conflicte entre els propietaris de l’almadrava de pesca de tonyina de Cala Bona i la comunitat del convent de Sant Francesc.
La descripció ens diu; Edifici de planta rectangular, orientat a ponent, de nau única i absis quadrat. Té la coberta exterior a dues aigües i un campanar d’espadanya sobre la porta d’entrada. El sostre interior també és a dues aigües, de fusta. La façana està formada per una porta amb llinda de pedra i tres finestres, dues de rectangulars a banda i banda de l’entrada i un òcul d’un sol bloc sobre la porta. L’absis és de planta rectangular i cobert amb volta de canó de mig punt. El presbiteri està elevat uns centímetres de la nau. L’accés, per a salvar el desnivell es fa per una escala.
Era sens dubte el moment adequat per a llegir la majòlica on hi ha un vers que en aquest indret, escrivia Joan Maragall Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911) l’estiu de 1906.
Cap al tard en la platja de Sant Francesc
Flameja al sol ponent l’estol de veles
en el llunyà confí del cel i l’aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d’altre…
¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol de ponent, l’estol de veles.
Poseu Blanes, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.
Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.
l’ermita erigida pels propietaris de l’almadrava de Cala Bona dedicada a Sant Francesc des de 1681, com ens indica la inscripció de la llinda, que diu el següent: “En lo año 1681 a 3 de desembre los senyors de la almadrava de calabona erigiren esta capella per a culto de st. Francisco Xavier de la Compañia de Jesús com a patró de la almadrava i posa la primera pedra el Rt. Pa. Francisco de Poch de la Compañia de Jesús. Calificador del St. tribunal de la inquisició de Cataluña. Examinador sinodal del Bisbat de Barcelona.” Sembla ser que l’origen de l’ermita està en la resolució d’un conflicte entre els propietaris de l’almadrava de pesca de tonyina de Cala Bona i la comunitat del convent de Sant Francesc.
La descripció ens diu; Edifici de planta rectangular, orientat a ponent, de nau única i absis quadrat. Té la coberta exterior a dues aigües i un campanar d’espadanya sobre la porta d’entrada. El sostre interior també és a dues aigües, de fusta. La façana està formada per una porta amb llinda de pedra i tres finestres, dues de rectangulars a banda i banda de l’entrada i un òcul d’un sol bloc sobre la porta. L’absis és de planta rectangular i cobert amb volta de canó de mig punt. El presbiteri està elevat uns centímetres de la nau. L’accés, per a salvar el desnivell es fa per una escala.
Era sens dubte el moment adequat per a llegir la majòlica on hi ha un vers que en aquest indret, escrivia Joan Maragall Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911) l’estiu de 1906.
Cap al tard en la platja de Sant Francesc
Flameja al sol ponent l’estol de veles
en el llunyà confí del cel i l’aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d’altre…
¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol de ponent, l’estol de veles.
Poseu Blanes, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.
Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.
divendres, 14 de febrer del 2020
LA LECTURA. OBRA DE MIQUEL BLAY FÀBREGA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.
Hi havia Mercat – com tots els dilluns- al Passeig de l’escultor Miquel Blay Fàbrega, això alhora que portava una gran animació al indret, ens posava un xic més difícil la nostra tasca de recollir imatges.
Miquel Blay i Fàbrega (Olot, La Garrotxa, 1866 - Madrid 1936) erigia a Montevideo l’any 1918, en honor del reformador i promotor de l’escola pública a l’Uruguai, Jose Pedro Varela (Montevideo 1845-1879).
https://montevideoantiguo.net/index.php/monumentos/jose-pedro-varela.html
Una part d’aquella obra es reproduïa al Passeig que porta el nom d’aquest escultor a la seva ciutat natal, és un grup de dos nens i una nena llegint. La nena i un nen van vestits amb bata escolar i el que està dret va nu. Se’l coneix com “ La Lectura”.
Coincidíem amb musulmans, sijs, hindús,.., Olot que tancava l’any 2019 amb 35.228 habitants de dret. és un petit univers, que confirma alhora que els catalans som un poble acollidor, i que els representants dels Partits del Mal, menteixen de forma conscient i deliberada quan fan referència a la convivència a Catalunya.
No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.
Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.
Miquel Blay i Fàbrega (Olot, La Garrotxa, 1866 - Madrid 1936) erigia a Montevideo l’any 1918, en honor del reformador i promotor de l’escola pública a l’Uruguai, Jose Pedro Varela (Montevideo 1845-1879).
https://montevideoantiguo.net/index.php/monumentos/jose-pedro-varela.html
Una part d’aquella obra es reproduïa al Passeig que porta el nom d’aquest escultor a la seva ciutat natal, és un grup de dos nens i una nena llegint. La nena i un nen van vestits amb bata escolar i el que està dret va nu. Se’l coneix com “ La Lectura”.
Coincidíem amb musulmans, sijs, hindús,.., Olot que tancava l’any 2019 amb 35.228 habitants de dret. és un petit univers, que confirma alhora que els catalans som un poble acollidor, i que els representants dels Partits del Mal, menteixen de forma conscient i deliberada quan fan referència a la convivència a Catalunya.
No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.
Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.
dijous, 13 de febrer del 2020
HISTÒRIES DE SINERA I DEL SEU FOSSAR. ARENYS DE MAR. EL MARESME
En la visita que feiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navao Montero i l'Antonio Mora Vergés , al Cementiri de Sinera se'ns passava per alt la tomba de l’Emilia Rovira I Presas; el bon amic Enric Sánchez-Cid em feia arribar una fotografia, i m’explicava que malgrat haver estat amarrat en moltes ocasions al Port d'Arenys de Mar i no massa lluny de l'Hotel Mont Calvari, mai m'he arribat fins ell. Probablement, perquè venint de la Mar, no ens tira la Terra... a no ser per resguardar-nos d'una tempesta o conèixer detalls d'una història d'amor... escrita al cementiri de la població.
Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita, en feia arribar la informació que trobareu més avall, obtinguda d’un l'article de Joan Pujadas a ( Repórter, 2000, abril, núm. 90), de l'Itinerari pel Cementiri d'Arenys de Mar, d'Agustí Espriu i d’un article d’Arsenio Rodríguez Quintana.
Emília de Rovira y Presas, neix a Arenys de Mar el 8 de maig de 1859 i mor l'any 1892.
Rafael Martínez Ortiz, neix a Santa Clara (Cuba) el 17 juny de 1859 i mor a Fontainebleau (França), el 9 de juliol de 1931
Rafael Martínez Ortiz es va implicar en la vida política del seu país. Va tenir diferents càrrecs oficials i a començaments del segle XX va formar part d'una delegació del govern de Cuba a París. Des d'aquí va anar diverses vegades a Arenys de Mar on es va assabentar de la mort d'Emília de Rovira. Llavors encarrega a l'escultor francès Auguste Maillard (París , 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine , 19 de agosto de 1944 ) , el bust del panteó que hi ha al cementiri d'Arenys.
Auguste Maillard
El panteó, pròpiament dit, el va elaborar el marbrista Mr. Thoin. La data de l'encàrrec se situa l'any 1928 i es va acabar l'any 1929, com es dedueix per una carta de Rafael Martínez Ortiz a Antoni Rossell, paleta arenyenc que va fer el treball de col·locació, on li comunica l'arribada de l'escultura (L'Olla, 2000, núm. 13).
http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2011/turisme/ITINER_CEMENTIRI_web.pdf
Marbrista Thoin (París), escultura d’Auguste Maillard ( arís el 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine, l 19 de agost de 1944 )
El nostre infinit agraïment a la Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita.
La història d’amor, està recollida entre altres llocs a :
http://arseniorodriguezquintana.blogspot.com/2019/03/historia-de-amor-cubano-catalana-en-el.html
http://thedarkhousemar.blogspot.com/2010/10/cementerio-arenys-de-mar-una-historia.html
https://www.vilaweb.cat/noticia/1134494/20000423/despulles-demilia-rovira-panteo-li-rafael-martinez.html
Sinera, Arenys de Mar, el Maresme, Catalunya, son indrets d'obligada visita, poseu-vos-ho a l'agenda d'aquest any 2020
Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita, en feia arribar la informació que trobareu més avall, obtinguda d’un l'article de Joan Pujadas a ( Repórter, 2000, abril, núm. 90), de l'Itinerari pel Cementiri d'Arenys de Mar, d'Agustí Espriu i d’un article d’Arsenio Rodríguez Quintana.
Emília de Rovira y Presas, neix a Arenys de Mar el 8 de maig de 1859 i mor l'any 1892.
Rafael Martínez Ortiz, neix a Santa Clara (Cuba) el 17 juny de 1859 i mor a Fontainebleau (França), el 9 de juliol de 1931
Rafael Martínez Ortiz es va implicar en la vida política del seu país. Va tenir diferents càrrecs oficials i a començaments del segle XX va formar part d'una delegació del govern de Cuba a París. Des d'aquí va anar diverses vegades a Arenys de Mar on es va assabentar de la mort d'Emília de Rovira. Llavors encarrega a l'escultor francès Auguste Maillard (París , 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine , 19 de agosto de 1944 ) , el bust del panteó que hi ha al cementiri d'Arenys.
Auguste Maillard
El panteó, pròpiament dit, el va elaborar el marbrista Mr. Thoin. La data de l'encàrrec se situa l'any 1928 i es va acabar l'any 1929, com es dedueix per una carta de Rafael Martínez Ortiz a Antoni Rossell, paleta arenyenc que va fer el treball de col·locació, on li comunica l'arribada de l'escultura (L'Olla, 2000, núm. 13).
http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2011/turisme/ITINER_CEMENTIRI_web.pdf
Marbrista Thoin (París), escultura d’Auguste Maillard ( arís el 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine, l 19 de agost de 1944 )
El nostre infinit agraïment a la Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita.
La història d’amor, està recollida entre altres llocs a :
http://arseniorodriguezquintana.blogspot.com/2019/03/historia-de-amor-cubano-catalana-en-el.html
http://thedarkhousemar.blogspot.com/2010/10/cementerio-arenys-de-mar-una-historia.html
https://www.vilaweb.cat/noticia/1134494/20000423/despulles-demilia-rovira-panteo-li-rafael-martinez.html
Sinera, Arenys de Mar, el Maresme, Catalunya, son indrets d'obligada visita, poseu-vos-ho a l'agenda d'aquest any 2020
dimecres, 12 de febrer del 2020
CAPELLA DEL SANTISSIM DE L’ESGLÉSIA DE SANT ROMÀ DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA
Anàvem Fins a Lloret de Mar el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, malgrat el creixement exponencial de la Ciutat, Lloret de Mar conserva encara alguns elements patrimonials d’interès entre els que destaca l’Església parroquial advocada a Sant Romà .
Explicava als companys de sortida que entre les acaballes del segle XIX i els primers anys del segle XX, el potencial econòmic concentrat a Lloret de Mar, bàsicament pel repatriament de capital dels “americanos” que fugien de les noves Repúbliques, es va fur a terme – entre altres grans obres - una gran reforma de l’església parroquial de Sant Romà de Lloret de Mar.
L’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946), titulat com a arquitecte el 1893, fou l’autor de la capella del Santíssim, amb cúpula i mosaics modernistes, aquesta capella i les seves immediacions al voltant de l'església parroquial de Sant Romà, formen un conjunt modernista important que va ser destruït en bona part l'any 1936 com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II república, (sobretot les façanes, l'entrada i les decoracions interiors) i restaurat posteriorment. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercataunya@gmail.com
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bonaventura-conill-i-montobbio
La construcció de la capella nova del Santíssim Sagrament fou possible gràcies al donatiu de l'indiano, Narcís Gelats i Durall (1845-1929), un banquer i negociant que s'estigué a La Habana. La capella fou construïda en record a la seva esposa, Cristina Botet i Surís.
Antoni Vilà i Domènech, antic capità de vaixell, llavors ja jubilat, molt aficionat als monuments, en tingué cura de la supervisió constant, per encàrrec del seu germà, el canonge de la seu gironina Agustí Vilà i Domènech (1874-1924), impulsor del projecte.
Devia assistir a la inauguració el bisbe de Girona Francesc de Paula Mas i Oliver, ja que consta que l’endemà, de bon matí, va presidir també la processó marítima de Santa Cristina, un dels actes clau de la Festa Major.
http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2016/0298_011b.pdf
Sobre la base gòtica , Bonaventura Conill va aplicar el nou corrent decoratiu modernista o va aconseguir un conjunt espectacular amb reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes.
Es canviaren els revestiments, la façana i la sagristia.
Les obres de restauració, bàsicament decoració interior i la capella del Santíssim Sagrament, foren inaugurades el 1914.
Durant les reformes de 1909-1916 l'atri de l'entrada, actualment desaparegut, també fou transformat. Era un cos avançat amb un petit atri sobresortint rematat per cúpules d'estil bizantí. Les façanes laterals externes del temple foren revestides amb altars adossats a la paret i altres elements ornamentals, a base de mosaics, trencadís i peces de ceràmica, maó i pedra. Bonaventura Conill potencià el treball artesanal de picapedrers, vitrallers, ceramistes i mosaïcistes.
D'entre les decoracions anteriors del 1916, cal destacar també les imatges i obres d'Enrich (Sant Sebastià, Sant Isidre i Verge de la Mercè), Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863 - 27 de febrer de 1934) (Puríssima Concepció, Sant Antoni, Sant Josep i Grup del Santíssim Sagrament), Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) (Verge del Roser) i Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938) (Retaule de la Mare de Déu del Carme). Ens agradarà tenir noticia de l’anomenat Enrich, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El 1993 foren restaurats els mosaics exteriors dels apòstols, ens agradarà tenir noticia de l’autor de restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Dinàvem al Restaurant Marsol, al Passeig Jacint Verdaguer, 7 , el dia 10.02.2020, ja veiem gent prenen el sol i àdhuc banyant-se al mar.
Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda.
Explicava als companys de sortida que entre les acaballes del segle XIX i els primers anys del segle XX, el potencial econòmic concentrat a Lloret de Mar, bàsicament pel repatriament de capital dels “americanos” que fugien de les noves Repúbliques, es va fur a terme – entre altres grans obres - una gran reforma de l’església parroquial de Sant Romà de Lloret de Mar.
L’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946), titulat com a arquitecte el 1893, fou l’autor de la capella del Santíssim, amb cúpula i mosaics modernistes, aquesta capella i les seves immediacions al voltant de l'església parroquial de Sant Romà, formen un conjunt modernista important que va ser destruït en bona part l'any 1936 com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II república, (sobretot les façanes, l'entrada i les decoracions interiors) i restaurat posteriorment. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercataunya@gmail.com
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bonaventura-conill-i-montobbio
La construcció de la capella nova del Santíssim Sagrament fou possible gràcies al donatiu de l'indiano, Narcís Gelats i Durall (1845-1929), un banquer i negociant que s'estigué a La Habana. La capella fou construïda en record a la seva esposa, Cristina Botet i Surís.
Antoni Vilà i Domènech, antic capità de vaixell, llavors ja jubilat, molt aficionat als monuments, en tingué cura de la supervisió constant, per encàrrec del seu germà, el canonge de la seu gironina Agustí Vilà i Domènech (1874-1924), impulsor del projecte.
Devia assistir a la inauguració el bisbe de Girona Francesc de Paula Mas i Oliver, ja que consta que l’endemà, de bon matí, va presidir també la processó marítima de Santa Cristina, un dels actes clau de la Festa Major.
http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2016/0298_011b.pdf
Sobre la base gòtica , Bonaventura Conill va aplicar el nou corrent decoratiu modernista o va aconseguir un conjunt espectacular amb reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes.
Es canviaren els revestiments, la façana i la sagristia.
Les obres de restauració, bàsicament decoració interior i la capella del Santíssim Sagrament, foren inaugurades el 1914.
Durant les reformes de 1909-1916 l'atri de l'entrada, actualment desaparegut, també fou transformat. Era un cos avançat amb un petit atri sobresortint rematat per cúpules d'estil bizantí. Les façanes laterals externes del temple foren revestides amb altars adossats a la paret i altres elements ornamentals, a base de mosaics, trencadís i peces de ceràmica, maó i pedra. Bonaventura Conill potencià el treball artesanal de picapedrers, vitrallers, ceramistes i mosaïcistes.
D'entre les decoracions anteriors del 1916, cal destacar també les imatges i obres d'Enrich (Sant Sebastià, Sant Isidre i Verge de la Mercè), Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863 - 27 de febrer de 1934) (Puríssima Concepció, Sant Antoni, Sant Josep i Grup del Santíssim Sagrament), Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) (Verge del Roser) i Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938) (Retaule de la Mare de Déu del Carme). Ens agradarà tenir noticia de l’anomenat Enrich, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El 1993 foren restaurats els mosaics exteriors dels apòstols, ens agradarà tenir noticia de l’autor de restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Dinàvem al Restaurant Marsol, al Passeig Jacint Verdaguer, 7 , el dia 10.02.2020, ja veiem gent prenen el sol i àdhuc banyant-se al mar.
Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda.