Trobava una imatge antiga de Baiasca, petit poble del Pirineu català, del
terme municipal de Llavorsí, a la comarca del Pallars Sobirà, presidit per l’església
parroquial de Sant Serni , situada a la part alta del poble.
Jordi Contijoch Boada. 2013. Vista
de l'església i el seu entorn
El Joan-Albert Adell i Gisbert , la
Maria Lluïsa Cases i Loscos . el Juan Vivancos Pérez, la Carme Bergès i Saura i la Leonor Badia i Morera, escriuen de l’església de Sant Serni de
Baiasca a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1526901.xml
Edifici molt transformat, sobre una base medieval, de la qual només és
visible l’absis, orientat a llevant, que a l’interior conserva parts molt
notables de decoració pictòrica. En el seu estat actual no es pot precisar si,
sota la decoració de la nau, es conserven altres elements de l’edifici
original, del qual només es pot saber que era d’una nau, possiblement la base
de l’edifici actual.
Fotografia del interior. Jordi
Contijoch Boada. 1999
L’absis és dividit internament en dos nivells formant una mena de cripta
que no ha estat buidada ni explorada, motiu pel qual no se’n poden precisar les
característiques o el procés constructiu. Exteriorment, l’absis ha estat
restaurat i alliberat de les edificacions que se li adossaren, i presenta una
decoració, a la façana, formada per frisos d’arcuacions, en sèries de dues
entre lesenes, en dos nivells superposats corresponents aproximadament a la
divisió interior.
L’aparell és de carreus ben ordenats en els paraments absidals, amb peces
de tosca en la formació de lesenes i arcuacions i finestres, de les quals n’hi
ha dues a l’absis corresponents una a cada nivell interior, la superior
centrada i la inferior descentrada cap al sud, totes dues de doble esqueixada.
L’element més destacable de la seva arquitectura —que en general cal situar
dins el segle XII o la fi del segle XI, dins les formes evolucionades de
l’arquitectura llombarda—, és aquest doble nivell de l’absis, decorat
exteriorment amb arcuacions en cada una de les parts superposades, solució que
no té paral·lelismes en l’arquitectura catalana del moment. En el seu estat
actual no es pot precisar si aquest doble nivell absidal correspon realment a
una cripta, o bé a un primer projecte interromput i reprès immediatament, sense
excloure la possibilitat que es tracti d’una fórmula d’absis de dos nivells,
com el santuari occidental de Sant Pere del Burgal, amb la diferència, a
Baiasca, de la manifestació externa del doble nivell interior.
L’església de Sant Serni de Baiasca conserva un petit conjunt de pintures
murals que van ser trobades darrere del retaule barroc que cobria l’absis
romànic.
L’any 1977 hom en notificà el
descobriment i la recuperació i restauració. Un seguit de bastides col·locades
en el reduït espai que hi ha entre l’esmentat retaule i el fons de l’absis fan
gairebé impossible, avui, fer-se una idea del conjunt de les pintures i
emprendre’n un estudi complet. Caldrà esperar que estiguin completament
restaurades. Malgrat aquests inconvenients, estem segurs que ens trobem davant
d’una troballa important que enriqueix el ja abundant camp de la pintura
romànica catalana.
Els frescos, que romanen in situ, només cobreixen una part de la conca i
del semicilindre absidal, sense que això vulgui dir que, anys a venir, no es
puguin trobar altres parts de l’església que potser també estigueren pintades.
Les restes actuals són molt fragmentàries i la paret es troba molt picada i
feta malbé. A la conca absidal presideix la Maiestas Domini, de la qual només
es conserven la part inferior i la mà esquerra que sosté el llibre tancat
damunt dels genolls. El llibre està enquadernat a base de dues bandes que
emmarquen una creu en forma d’aspa. El Senyor és assegut, sobre coixins
ornamentats, en un tron els laterals del qual són ornats per una sanefa de
cercles entre dues fileres de perles. És inscrit en una màndorla apuntada
formada per arcs concèntrics de colors blau i vermell i amb el fons de color
vermell. El que resta de les vestidures permet d’apreciar un bon disseny de
túnica vermella i mantell blau intens. Els peus descansen sobre un semicercle
que simbolitza la terra, segons la sentència de Sant Mateu (5, 35) “El cel és
el meu tron, la terra l’escambell dels meus peus”.
Al voltant de l’aurèola hi havia els símbols dels evangelistes, que
probablement devien ser situats en una rodella portada per un àngel en actitud
de volar. De la mateixa manera els presenten altres pintures pirinenques del
segle XII, entre les quals hi ha Sant Miquel d’Engolasters a Andorra. En
l’actualitat només resten els àngels inferiors, però han desaparegut les
rodelles amb els símbols corresponents. Tanmateix, hom pot apreciar la
magnífica execució dels éssers celestes amb cares dissenyades amb un traç fort
en negre i amb matisos a base de petites línies paral·leles de color ocre.
Ambdós àngels duen aurèola i les ales desplegades a la manera dels serafins.
Vesteixen túnica de color clar i mantell vermell.
Completen la visió apocalíptica dos querubins dels quals només el de la
dreta es pot veure bé. Estan dempeus amb dues ales desplegades i unes altres
dues enganxades al cos segons la descripció del llibre d’Isaïes (cap. 6). La
factura de tots dos sembla força més dolenta que la dels àngels, i fins i tot
semblen col·locats aquí després que s’hagués acabat el disseny general. A
ambdós costats hi ha restes dels dos arcàngels advocats que, segons la tradició
bizantina importada d’Itàlia, eren els guardians de la teofania absidal.
Una franja decorativa de color vermell separa les escenes superiors de les
del semicilindre absidal. Aquí s’incloïa, a cada costat d’una finestra central,
el col·legi apostòlic. Duien inscripcions que els identificaven, però han
desaparegut gairebé del tot. És visible la de Pau (VS) —el primer situat a
l’esquerra de la finestra—, al qual segueixen Joan (IOHANES) i Bartomeu
(BARTOLO). Les figures es retallen sobre fons negre i duen aurèoles que han
perdut pràcticament el color. Hi ha restes d’altres figures que corresponen a
allò que degué ser un programa més ric, entre les quals hom n’ha identificat
una com sant Ambròs, tot i que això és una pura conjectura.
L’estat actual de les pintures impedeix d’apreciar la intensitat i la
qualitat del cromatisme que segurament tenien. L’autor utilitzà una paleta rica
en vermells, blancs brillants i blaus intensos molt semblants als que hom ha
vist en altres llocs, com Pedret o Taüll. S’endevina un bon dibuixant en el
realitzador de la Maiestas i dels àngels que porten els símbols, molt acostat
també a la manera com realitzaven les cares el mestre de Pedret i el seu
taller, malgrat que aquí els estilemes s’han fet més durs i de menys
plasticitat. Tanmateix, es pot afirmar amb Josep Gudiol i Ricart (Vic, 1904 -
Barcelona, 1985) que “el pintor de Baiasca adopta sense variacions importants
les fórmules estructurals de cares i mans del que creiem que és el seu mestre,
i repeteix també les seves formes peculiars en el disseny dels elements vius i
de la indumentària” (Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 35).
Joan Sureda Pons (Barcelona, 1949) , (1981, pàg. 223), per la seva banda,
inclou les pintures en l’anomenat mode dominant de la seqüència alt-romànica,
al costat de pintors derivatius de Pedret com els d’Orcau, Estaon, Aineto,
Sorpe i Argolell, les característiques dels quals sembla que són la tradició
mossàrab i el bizantinisme italià, però tractades d’una manera més eclèctica i
popular que en les obres pioneres del grup. Tanmateix, recentment hom ha vist
les limitacions inherents a qualsevol mètode seqüencial en tractar sobre la
pintura romànica catalana(*).
Núria de Dalmases (Barcelona, 27 de març de 1950) i Atonio José i Pitarch (
1946 ) , (1986, pàg. 272 i segs.) creuen
impossible de derivar una seqüència temporal de les pintures del Mestre de
Pedret a partir d’una anàlisi formal de les obres, ja que les diferències que
hi ha entre elles no són pas degudes a un procés evolutiu, sinó a la
participació de col·laboradors de taller.
En aquest sentit, caldria pensar en un taller molt proper al que va
realitzar les pintures de l’arc triomfal d’Aineto (estudiades en aquest mateix
volum), on veiem dos àngels que duen rodelles amb l’Agnus Dei i, als muntants
de l’arc, dues petites testes de joves imberbes que representen els màrtirs de
l’Apocalipsi sota l’altar de l’encens. El disseny dels àngels és molt semblant
al dels de Baiasca, com també les cares amb el típic serrell i els punts de
color vermell per a assenyalar les galtes. Hom diria que ens trobem davant de
col·laboradors del taller que va treballar a Pedret o que hi han après l’ofici.
Malauradament, no es conserva cap altra resta de decoració ornamental que
la que orna el tron de la Maiestas, i aquesta és molt comuna. Potser es podria
confirmar la connexió amb Aineto si s’arribessin a descobrir alguns dels motius
que ornaven la petita església de Baiasca. Però allò que sembla una nota comuna
iconogràfica a tot el grup que cau sota la influència de Pedret també es dóna
aquí: la predilecció per les representacions sintètiques de l’Apocalipsi
(querubins, serafins i àngels advocats).
Hom ha proposat com a data més adequada de realització d’aquestes pintures
la primera meitat del segle XII. Potser, atenent a les característiques
derivatives del cercle de Pedret, s’hauria de retardar aquestes dates fins a la
meitat del segle com a mínim.
El Museu Diocesà d’Urgell conserva, sense catalogar, una talla de fusta
policromada que representa la Verge amb el Nen i que procedeix de Sant Serni de
Baiasca. La imatge del Nen fa 33 cm d’alt i la de la Mare 75,5 cm. La talla
segueix el model de la sedes sapientiae, que presenta Maria com a tron del
Fill, en una concepció iconogràfica que comença a tenir fortuna durant el segle
XII i que es perpetua al llarg del segle XIII.
Maria apareix asseguda en un senzill setial del tipus cofre-escambell que
només té com a decoració dues motllures a banda i banda; els peus reposen en
una base a manera de marxapeus. Aquest tipus de setial, que substitueix el tron
més ample i amb columnes de clara influència bizantina, es troba en els
exemplars més tardans de la imatgeria mariana.
Inicialment, la representació d’aquestes imatges seguia el model bizantí,
anomenat Theotokos, que mostrava la Verge com a domina oferint el Nen als
homes. Aquesta concepció, que havia d’amagar qualsevol indici d’afectivitat,
utilitza un esquema frontal i simètric en col·locar el Nen al centre, conferint
al conjunt una imatge hieràtica. Amb el temps, aquesta concepció es va afeblint
en pro d’una major humanització, i es va creant una iconografia més
descriptiva.
La marededéu de Baiasca constitueix un bon exemple de la transició de les
formes més bizantinitzants cap a paràmetres més naturalistes. L’Infant apareix
assegut lleugerament a l’esquerra de la falda de Maria, la qual avança el braç
esquerre per protegir-lo, encara que no arriba a tocar-lo, de manera que es
trenca el prototip de sedes sapientiae on la Mare apareixia amb els dos braços
formant angle recte.
La Verge porta una túnica vermella, que en la part baixa deixa veure els
peus calçats, cenyida al cos mitjançant plecs verticals. Per damunt duu un
mantell de color verd de gran senzillesa, només ornat amb una sanefa molt
simple, que li cobreix el cap i li cau fins a mitja cama. Apareix representada
com a “reina de la creació”, tot portant una corona que encara mostra restes de
policromia.
El Nen també duu túnica i mantell, ambdós de color groc. La túnica,
decorada en la part del coll i en la part baixa amb una senzilla banda de
cercles, deixa veure els peus descalços. Per sobre porta un mantell que li
cobreix l’espatlla esquerra i li arriba fins a mitja cama, tot cenyint-se a la
cintura a manera de toga romana. L’intent de donar volum al cos de l’Infant s’aconsegueix
a través dels plecs del mantell, que a la falda prenen forma de “V”. El treball
de l’indument, malgrat que vol dotar de realisme la talla, s’executa de manera
molt convencional i geomètrica.
El Nen també apareix com a rei dels homes, amb una corona igual a la que
duu la Mare; amb la mà esquerra sosté el Llibre dels Evangelis, obert damunt
del genoll i agafat per la part alta, i amb la mà dreta beneeix. Maria, en
canvi, col·loca la mà dreta en actitud de sostenir la bola del món, tot i que
aquesta no es conserva.
En la talla de la marededéu de Baiasca se suavitzen els trets facials de
les figures, i s’aconsegueix esbossar una tènue rialla que trenca amb la
rigidesa de les talles més antigues. De tota manera, es continua treballant amb
clars convencionalismes a l’hora de pintar la carn, utilitzant la gamma dels
ocres i ressaltant les galtes amb vermell.
Tot plegat permet pensar que aquesta marededéu, en tant que comença a
humanitzar i conferir realisme a les fórmules convencionals, se situaria dins
el segle XIII
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada