El Pere Albert Carreño retratava les restes del Castell de l’Aguda o de
Valldàries al terme de Vilanova de
l’Aguda, a la comarca de la Noguera.
El Jordi Bolòs i Masclans (Barcelona, 1955) , el
Manuel Gabriel i Forn , i el Josep Tugues i Baró, n’escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1744301.xml
La primera referència documental del castell de l’Aguda es remunta al 5 de
gener de 1022, amb la celebració d’un judici relatiu a aquest castell, la
possessió del qual reclamaven Arnau de Caboet, fill d’Isarn, i Borrell de
Tarabau, fill d’Ermemir. EI judici se celebrà en presència de diversos prohoms
i del jutge Sala. S’adjudicà aquest castell, per decisió unànime del tribunal,
a Borrell de Tarabau, mentre que Arnau de Caboet es veié obligat a retirar les
seves pretensions i a renunciar qualsevol dret que hi pogués tenir.
El mes de juliol de l’any 1047, Borrell i la seva esposa Adelaida, nous
propietaris del castell, el donaren a la canònica de Santa Maria de la Seu, per
a la salvació de les seves ànimes, juntament amb les esglésies que estaven dins
els termes de valle Ariga (Valldàries), i també els delmes, les primícies i les
oblacions dels fidels. Donaven també ad propium alaudem tots els castells, els
edificis, les viles i els vilatges construïts dins del terme, amb els censos,
els serveis i les retribucions que els corresponien, com també terres, vinyes,
cases, casalots, horts, arbres de diferents espècies, prats, pastures, boscos,
garrigues, molins, peixeres, aigua, fonts, etc., que es trobessin dins del
terme. A continuació s’esmenten les afrontacions del terme del castell de
l’Aguda: a orient, limitava amb ipsa ecclesiola, i des d’allí continuava per
ipsa serra, passant per la celada de Vidal; a continuació anava cap a l’Alzina
d’Alfagen i els termes dels castells de Ribelles i la Figuera, fins a arribar a
ipso Moratello, al Puig Gros i al riu Merdario; al sud, afrontava amb el pla de
Mascançà i el riu Sió; a occident, confrontava amb el puig de Pinell, i des
d’allà es dirigia cap al riu Merdario, al terme del castell de Ponts, al coll
de Ciresa i la serra Arge; des d’aquest indret se n’anava cap als termes dels
castells de la Clua i Ansamora fins a ipso Fonollo; finalment, al nord limitava
amb la Portella, el castell d’Ansamora i des de la font de Formiguera anava de
nou fins a la citada ipsa ecclesiola. Dins d’aquest ampli terme, també s’incloïa
el terme del castell de Vilamajor, segons un document de l’any 1104.
El 30 de desembre de 1071, el bisbe Guillem permutà als canonges de Santa
Maria de la Seu l’església de Sant Genis d’Er, la tercera part de la de Sant
Genis de Montellà i la degania de Cerdanya, per la senyoria del castell de
l’Aguda, excepte la dotzena part del delme de l’església i la meitat dels alous
que havien estat de Borrell, difunt. A partir d’aquell moment, el castell de
l’Aguda havia de passar a mans d’Ecard i els seus descendents, en feu de la
canònica de Santa Maria d’Urgell i els seus bisbes, i les esglésies
anteriorment citades amb les seves pertinences no podrien ser preses, alienades
o permutades, sota pena d’excomunió. L’any 1085, en el seu testament, Ecard i
Magència deixaven al seu fill primogènit, Bernat, la meitat dels alous de
Solsona i els castells de l’Aguda i Calonge. Posteriorment, el 1149, aquest
castell passà a mans del fill del dit Bernat, per voluntat testamentària.
Els anys 1067 i 1069 apareix documentat el castell de l’Aguda com a
afrontació del castell de la Figuera de l’Aguda i del castell de Bordell
respectivament. L’any 1099, el papa Urbà II confirmà, a petició del bisbe Ot,
els béns de Santa Maria de la Seu, incloenthi el castrum Aguda de Vallearia cum
finibus suis. L’any 1154 (1159?) el papa Adrià IV i l’any 1163 el papa
Alexandre III, tots dos per petició del bisbe Bernat Sanç d’Urgell, tornaran a
confirmar i prendre sota protecció apostòlica el castell de l’Aguda i els seus
termes.
Al final del segle XII, el castell de l’Aguda es trobava en mans de Ramon
de Torroja, el qual el deixà a la seva néta Agnès.
A més d’aquestes mencions directes al castell de l’Aguda, també es conserva
força documentació referent a compres, vendes, permutes i donacions de diversos
tipus de propietats incloses dins dels termes del dit castell.
El castell era constituït per una torre mestra de planta circular i per una
nau. De la torre mestra només resta un munt d’enderrocs, pedres i fragments de
mur.
Fa uns 25 anys, a causa de l’esllavissament de la penya damunt la qual era
bastida, s’esfondrà i colgà els habitatges moderns que hi havia construïts prop
seu. Per les característiques de l’indret i per allò que recorda la gent, havia
d’ésser un edifici gran, semblant a altres construccions d’aquesta comarca com,
per exemple, la torre d’Alòs o la de Sant Oïsme.
Sembla que s’estrenyia lleugerament a la part superior. Els carreus, que
trobem repartits sobretot per tota la banda oriental, fan uns 15 cm d’alt per
uns 30 cm de llarg i recorden l’aparell constructiu del segle XI.
Al costat sud-oest hi ha una nau que ara fa uns 5, 7 metres de llarg (tot i que fins a la roca que hi ha
sota la torre hi ha encara 5 metres més), 2 metres d’ample i 2, 5 metres d’alt, fins a l’arrencada de la volta de mig
punt, feta en part amb un encofrat i en part amb llosetes col·locades
verticalment. Al costat nord-oest predomina la roca; entremig hi ha algunes
filades de carreus. La paret que hi ha davant seu, amb un gruix de 120 cm, és
feta gairebé tota amb carreus ben arrenglerats. Entre la torre i aquesta nau,
segurament coetània, hi ha una roca amb diversos forats de planta quadrada.
Llegia que fins l’any 1801 el rector de l’església de l’Arcàngel Sant
Miquel de Valldàries, residia a l’Abadia, i que en aquella data el bisbe,
Francisco de la Dueña Nova y Cisneros Molina y Peñarrubia (Villanueva de la
Fuente, Ciudad Real, 17 de novembre de 1753 - Madrid, 8 de novembre de 1821)
l’autoritza a residir a la rectoria de Vilanova de l’Aguda.
L’any 1923, Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de
desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) retratava l’església
parroquial, advocada a Santa Maria, i descrivia erròniament com a Castell, l’edifici
annex.
Els capitostos de la Barcelona farien bé i molt bé, de girar els seus ulls
en direcció a les terres interiors, i endegar un programa per documentar – fins
on sigui possible – el patrimoni històric.
Intueixo que ja anem tard, oi?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada