Sant Joan de Salelles (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura). L’Empordà jussà

 

El Josep Urpi Parellada publica una fotografia de Sant Joan de Salelles (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura) a la comarca de l’Empordà jussà, de la que el Joan Badia i Homs i el  Jordi Vigué i Viñas, n’escriuen a: https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0827702.xml

 

L’església de Sant Joan de Salelles és un edifici simple que consta d’una petita nau rectangular, capçada al cantó de llevant per un absis de planta semicircular, força aprofundida.

 

L’absis té una volta de quart d’esfera i s’obre per mitjà d’un plec de mig punt vers la nau, la qual ha estat coberta amb volta apuntada i seguida.

 

Només hi ha una sola finestra original, situada al fons de l’absis. És d’un sol biaix, molt estreta i de forma rectangular, del tipus de sagetera.

 

La portada romànica és a la façana de migjorn, d’un sol arc de mig punt, fet amb dovelles de mida petita. Com ja hem indicat, ha estat reoberta després de la recent restauració i en una bona part reconstruïda, sobretot en la cara externa.

 

A tramuntana hi ha una altra petita entrada, la qual també ha estat oberta de nou desfent una tapiada tardana. És una porta curiosa per la seva situació, a la façana de tramuntana, vers l’extrem de ponent, prop de l’angle nord-oest de l’edifici, i per les seves mides molt reduïdes: fa 0,68 m d’ample i una alçària aproximada d’1,50 m. Han estat ben conservats els muntants, amb els encaixos de la barralleba, però no la llinda. És força enlairada del nivell del paviment de la nau.

 

El frontis de l’església pertany totalment a una refecció del segle XVI. Hi corresponen lògicament les obertures que perforen el mur, una porta amb llinda monolítica, que era la que hom utilitzava darrerament, i, al seu costat, una petita finestra rectangular, a la llinda de la qual hi ha gravat l’any 1596, indicatiu de la data d’aquesta reforma. Aquesta façana era arrebossada i ha estat repicada també durant les obres dels anys 1985-87, de què hem parlat. És evident la diferència d’aparell amb els murs romànics.

 

Damunt aquest frontis hi havia una petita espadanya, també d’època tardana, la qual ha estat eliminada. Hom hi ha bastit una testera elevada.

 

A l’extrem de llevant de la nau aparegueren restes de la testera antiga, la qual ha estat reconstruïda. Al seu damunt restaven els basaments de dues pilastres del primitiu campanar d’espadanya, el qual es dreçava sobre l’arc d’obertura de l’absis. Aquest campanar també ha estat reconstruït, amb una arcada de mig punt.

 

Sota les teulades que cobrien les voltes hi havia restes importants de les cobertes de lloses més antigues, les quals han estat refetes.

 

L’aparell romànic és visible sobretot als murs laterals de la nau i a la capçalera, sobretot a la cara externa, ja que dins l’edifici hi ha molt de morter encastat.

 

La nau ha estat construïda amb pedres sense treballar, d’altres que només són trencades i algunes altres d’escairades a cops de martell, totes de mida força petita i lligades amb abundant morter, que és ben visible. Malgrat la seva irregularitat, el material esmentat tendeix a disposar-se en filades, que en alguns trams són seguides. Al parament del costat de tramuntana destaca una llarga filada amb pedres inclinades, la qual, en alguns punts, és doble i forma una espiga ben marcada. També hi ha pedres inclinades a la base del mur, mentre que a la part restant foren col·locades horitzontalment. Al mur de migdia l’aparell extern, amb el mateix tipus de materials, presenta més irregularitats i té fragments que han estat refets, ja que havien estat malmesos en ésser-hi adossada la casa de l’ermità, ara derruida. Tanmateix, en alguns punts hi ha rastres molt minsos, però evidents, de l’existència d’incisions fetes en el morter, entre les pedres. D’aquest element —amb les incisions imitant carreuada—, n’aparegueren també testimonis clars en ésser descoberta la base de l’espadanya i la testera de la nau, a ponent, els quals eren visibles abans que el repicament dels restauradors els destruís gairebé del tot.

 

L’aparell de l’absis és més ordenat que el de la nau. És fet amb petits carreus de calcària, treballats a cops de martell, de mides petites i regulars, els quals es barregen amb alguns blocs només desbastats. S’afileren d’una manera força uniforme. És probable que la diferència entre els aparells de la nau i de l’absis no respongui a un distanciament cronològic entre l’una i l’altra part de l’edifici, almenys significatiu. Cal tenir en compte que els petits carreus que formen majoritàriament l’aparell de l’absis es retroben, però amb molta menys abundor, a la nau.

 

Per les característiques de les parts primitives conservades —murs laterals de la nau i la capçalera—, l’església de Salelles pot ésser definida com un edifici simple i d’una certa rusticitat, que cal situar dins un arc cronològic des del final del segle X fins al començament del segle XI. La planta aprofundida de l’absis i l’aparell de la nau, amb l’opus spicatum, són elements arcaïtzants, mentre que l’aparell de carreu de l’absis ens apropa als models constructius propis de l’onzena centúria. La volta apuntada de la nau deu respondre a un afegitó d’època força posterior a l’esmentada.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada.    Vista interior de l'església.

Des del 1985, el Museu d’Art de Girona conserva un reconditori procedent de l’església de Sant Joan de Salelles, el qual figurava a l’altar i contenia la petita lipsanoteca de fusta, en forma de capsa rectangular, que també es conserva al mateix museu. Com aquesta, fins al moment de redactar aquestes ratlles, no ha estat ni inventariat ni exposat. Sí que havia estat catalogada, juntament amb la seva lipsanoteca, al Museu Diocesà de Girona, amb el núm. 117.

 

Fou trobat l’any 1985 durant la campanya en la qual fou refet el paviment de rajoles de l’església actual. El reconditori, juntament amb la lipsanoteca, aparegué soterrat.

 

El reconditori fa 22 cm de llarg per 27 cm d’ample per 10,5 cm d’alt. Es troba ben conservat.

 

Aquest reconditori és un bloc monolític de pedra granítica, només desbastada i amb els costats sense polir. La cara superior ha estat més treballada a cops de maceta, procurant que la superfície fos més plana.

 

A la part superior fou feta una cavitat rectangular, la qual constitueix el reconditori, pròpiament dit, destinat a contenir la lipsanoteca.

 

Cal pensar que aquesta pedra formava part del suport de la mesa de l’altar, del qual constituïa un bloc més. El fet que la seva cara superior sigui més polida porta a creure que era destinada a anar situada a la part més alta, immediatament sota la gran llosa que formava la mesa de l’altar.

 

En algunes d’aquestes pedres l’orifici que forma la cavitat del reconditori ha estat fet de manera que vers la boca formen un graó apte per a adaptar-hi la tapa, adés de fusta, adés de pedra. El fet que la nostra lipsanoteca no tingui aquest graó ni formi cap ranura destinats a encaixar la tapa fa pensar que era la mateixa pedra de la mesa de l’altar la que devia fer aquesta funció.

 

Tenint en compte que el tipus de lipsanoteca que contenia és característica del segle XII, és també en aquesta època que cal datar el reconditori de Salelles.