El Joan Arespa Font, publica fotografies de l’Església de la Selva del Mar, que apareix documentada successivament
amb els noms de Sant Esteve de la vall de Subiradells (segle X), Sant Esteve de
Mata, Sant Esteve de Mata de Selva i de la Selva.
El temple primitiu no era pas situat al lloc de la parròquia actual: la primitiva
església de Sant Esteve és avui la capella del cementiri del poble.
Aquesta església romànica, probablement del segle XII, fou sobrealçada
posteriorment amb una fortificació. Conserva una pila baptismal semiovoide,
tallada en un bloc de pedra i decorada amb relleus, del segle XIII.
La nova es degué construir quan aquest nucli s'aglutinà segurament a finals
del segle XVI o a inicis del XVII.
L'església fou possessió del cenobi
de Sant Pere de Rodes.
Consta en la donació feta pel comte Gaufred d'Empúries l'any 974 i és
confirmada aquest mateix any pel papa BebentVI (Sancti Stephani quae est in
valle Subiradellos); també el rei Lotri el 982 i pel papa Joan XV el 990.
És esmentada el 1279 com "ecclesia de Silva" a les "Rationes
Decimarum".
El 1316 i el 1362 "Sancti Stephani de Mata" i de "Mata de
Silva", respectivament, consta com a parròquia. El 1367, l'abat Arnau de
Sant Pere de Rodes, accedí a que Pere Porcell permutés els drets que tenia
sobre "Sancti Stephani de Mata" per un altre benifet.
Durant molt temps fou l'única
parròquia d'una rodalia molt extensa; l'església de Sant Fruitós de la Vall de
Santa Creu i, més tard, la del Port de la Selva, n'eren sufragànies (incorporava
tot l'antic districte de Santa Creu de Rodes).
La construcció al nucli de la Selva de Mar de l'edifici original data cap a
la fi del segle XVI i principis del
XVII. A les llindes d'una porta i d'un armari encastat de la sagristia de
l'edifici hi figura l'any 1605.
L'any 1929, Santa Maria de les Neus del Port fou erigida en parroquial i la
de la Vall passà a dependre'n. Hi hagué fortes protestes i accions per part
dels veïns de la Selva.
La destrucció de la part meridional de l'edifici, frontis i cloquer, tingué
lloc el mes de febrer del 1939 en esclatar el material bèl·lic que hi havia
dins l'església; en aquest moment es cremà tot el que de combustible contenia.
La peça més notable sembla, era el retaule major barroc, de fusta del qual
resta, com a únic vestigi, el bust d'un ant que es guarda a la sagristia.
El retaule major és de l'any 1956 i substitueix el d'època barroca, que fou
cremat.
La reconstrucció fou feta poc després d'acabar la comtessa bèl·lica, imaginem
que per l’Organisme Regiones devastadas,
ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email
castellardiari@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada