Diuen els llibres que neix el Calders de l’aiguabarreig de les rieres de Sant Joan i la de l’Om, que drenen les aigües des de sota el Montcau fins a Granera, i de la riera de Marfà que amb diferents noms al llarg del seu recorregut, creua l’altiplà.
Més enllà de la lletra impresa, la impressió que hom té, és la de trobar-se davant d’una injustícia, l’aigua que desguasa tot just passat Monistrol de Calders, havia començat el seu camí a Collsuspina , població situada per damunt dels 924 m. Alt, per arribar fins al només 471 m. Alt de Monistrol de Calders.El nom no fa a la cosa, però l’alçada superior és sempre el punt on hom situa el naixement d’un riu.
Teníem per davant un bon camí per fer, sortint de Monistrol a la vora de la riera de Marfà, primer en un suau descens seguiríem el GR3, i més enllà dels Gorgs Blaus, enllaçaríem amb el GR 177 per visitar la masia de La Coma, en Feliu Añaños i Masllovet cronista i notari gràfic del Moianes, en explicaria que des d’aquest lloc, fa molts i molts anys es subministrava tot el material que precisava Parcs i Jardins de Barcelona; quasi al davant de la casa hi ha restes, que demostren palesament aquesta asseveració, i ens dol – una vegada més – recollir una nova mostra del desinterès de Barcelona pel que fa a la resta de Catalunya; encara son visibles alguns hivernacles, tot plegat però, ens parla únicament de la resistència ferotge de la gent del camp a plegar-se a les arbitrarietats de la metròpoli.
Tot i la llunyania, esperem que Sant Pere de Les Gallines, amb la col•laboració de la Mare de Déu del Consol que senyoreja la contrada, no permetin que mai desaparegui l’activitat d’aquest lloc encisador.
Esmorzàvem uns centenars de metres més endavant, amb la visió de Marfà a les alçades i els Sors i el Xei a banda i banda del torrent. Desprès d’esmorzar fèiem camí a la Datzira, no sense algun entrebancs creuàvem per damunt de pedres inestables el corrent d’aigua; els gossos de la finca, ben al contrari que en altres llocs, venen sempre a saludar als estranys, s’ha de dir que actualment viuen a la finca un bon nombre de famílies que practiquen l’agricultura ecològica i la vida natural.
Hom voldria conèixer la història que imagina tràgica d’aquest indret , sobta malgrat els esforços dels actuals estadants la ruïna dels edificis, com sobta el nombre i extensió que tenien en algun moment – no massa llunya – del passat; s’expliquen desgràcies de la fil•loxera, però plana per aquesta vall deliciosa, amb una presència quasi corpòria una munió d’esperits turmentats !.
Desitgem tota la sort del món als estadants actuals i futurs perquè també en aquest indret, no desaparegui mai l’activitat, i amb ella, la presència humana.
Fan molta tristesa les cases enrunades que aquí i allà, s’aixequen com monuments a l’estultícia de la nostra espècie !.
Els gossos de la casa, ens acompanyarien fins quasi la bauma de la Coma, on aconseguiríem – no sense esforços – fer-los tornar fins a la Datzira.
Encara teníem una darrera tasca a fer, i el temps començava a fer-se’ns escàpol !.
El Feliu Añaños i Masllovet volia fer una fotografia de la llinda de cal Marfà, al carrer de Felix Estrada de Monistrol de Calders. La particularitat d’aquesta llinda està en la reproducció en pedra de les eines d’un ferrer; a Monistrol hi ha d’altres mostres d’aquesta activitat artística, concretament al carrer del Sastre, s’hi pot veure una llinda amb eines de sastre, i una amb eines de mestre d’obres.
Ho diu el títol i hi diu amb tota justícia ! El Calders, un riu, un món.
(c) Antonio Mora Vergés
Més enllà de la lletra impresa, la impressió que hom té, és la de trobar-se davant d’una injustícia, l’aigua que desguasa tot just passat Monistrol de Calders, havia començat el seu camí a Collsuspina , població situada per damunt dels 924 m. Alt, per arribar fins al només 471 m. Alt de Monistrol de Calders.El nom no fa a la cosa, però l’alçada superior és sempre el punt on hom situa el naixement d’un riu.
Teníem per davant un bon camí per fer, sortint de Monistrol a la vora de la riera de Marfà, primer en un suau descens seguiríem el GR3, i més enllà dels Gorgs Blaus, enllaçaríem amb el GR 177 per visitar la masia de La Coma, en Feliu Añaños i Masllovet cronista i notari gràfic del Moianes, en explicaria que des d’aquest lloc, fa molts i molts anys es subministrava tot el material que precisava Parcs i Jardins de Barcelona; quasi al davant de la casa hi ha restes, que demostren palesament aquesta asseveració, i ens dol – una vegada més – recollir una nova mostra del desinterès de Barcelona pel que fa a la resta de Catalunya; encara son visibles alguns hivernacles, tot plegat però, ens parla únicament de la resistència ferotge de la gent del camp a plegar-se a les arbitrarietats de la metròpoli.
Tot i la llunyania, esperem que Sant Pere de Les Gallines, amb la col•laboració de la Mare de Déu del Consol que senyoreja la contrada, no permetin que mai desaparegui l’activitat d’aquest lloc encisador.
Esmorzàvem uns centenars de metres més endavant, amb la visió de Marfà a les alçades i els Sors i el Xei a banda i banda del torrent. Desprès d’esmorzar fèiem camí a la Datzira, no sense algun entrebancs creuàvem per damunt de pedres inestables el corrent d’aigua; els gossos de la finca, ben al contrari que en altres llocs, venen sempre a saludar als estranys, s’ha de dir que actualment viuen a la finca un bon nombre de famílies que practiquen l’agricultura ecològica i la vida natural.
Hom voldria conèixer la història que imagina tràgica d’aquest indret , sobta malgrat els esforços dels actuals estadants la ruïna dels edificis, com sobta el nombre i extensió que tenien en algun moment – no massa llunya – del passat; s’expliquen desgràcies de la fil•loxera, però plana per aquesta vall deliciosa, amb una presència quasi corpòria una munió d’esperits turmentats !.
Desitgem tota la sort del món als estadants actuals i futurs perquè també en aquest indret, no desaparegui mai l’activitat, i amb ella, la presència humana.
Fan molta tristesa les cases enrunades que aquí i allà, s’aixequen com monuments a l’estultícia de la nostra espècie !.
Els gossos de la casa, ens acompanyarien fins quasi la bauma de la Coma, on aconseguiríem – no sense esforços – fer-los tornar fins a la Datzira.
Encara teníem una darrera tasca a fer, i el temps començava a fer-se’ns escàpol !.
El Feliu Añaños i Masllovet volia fer una fotografia de la llinda de cal Marfà, al carrer de Felix Estrada de Monistrol de Calders. La particularitat d’aquesta llinda està en la reproducció en pedra de les eines d’un ferrer; a Monistrol hi ha d’altres mostres d’aquesta activitat artística, concretament al carrer del Sastre, s’hi pot veure una llinda amb eines de sastre, i una amb eines de mestre d’obres.
Ho diu el títol i hi diu amb tota justícia ! El Calders, un riu, un món.
(c) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada