Teníem pendent des de feia molt i mol temps la visita d’aquest indret, un més dels que ens connectaven amb els primers pobladors d’aquestes terres, els càtals !.
De la Simanya l’enciclopèdia de Barcelona en diu “ cova origen càrstic situada al vessant oriental del Montcau, ......... És un tàlveg hipogeu de 360 metres de longitud. Al mateix sistema i vers el sud s’obre la Cova Simanya petita.
Quan al nom, el sufix nya, és una forma de gentilici, que converteix un adjectiu [ en aquest cas, cova, en un substantiu, la Cova de la Sima , la Simanya ]No hi ha cap dubte quan a la seva utilització humana; l’indret altrament era de fàcil defensa, i la seva orientació al sud-est, garanteix unes condicions climàtiques òptimes, i el màxim aprofitament possible de la llum natural.
Els càtals eren caçadors és a dir que anaven i venien, aquesta era una més de les moltes coves i baumes que al llarg dels segles, fins a l’adveniment del món agrícola, va complir el seu paper d’estada provisional en el mesos càlids, dels inicis de la primavera al començament de la tardor, cap a l’hivern, les terres del sud de Catalunya [ nya ], o més avall, en algun cas fins a l’actual Múrcia eren – i son avui encara - llocs més acollidors durant els mesos freds.
Molt aprop de la Simanya, en la zona coneguda com les fogueroses , s’hi troba l’indret conegut com la porta del cel, o també com la roca encavalcada, que sense cap mena de dubte, tenia per als càtals un caràcter sagrat.
Les Valls d’Horta i de Mur, aleshores boscos feréstecs, eren terrenys per on els càtals acostumaven a caçar, i justament a la Vall de Mur, avui en terrenys coneguts com del Dalmau, hi trobem un magnífic pi, amb quatre besses, que si més no emotivament ens relaciona amb aquells primers pobladors. Se’l coneix també com el Vell Guerrer.
Tornàvem al Coll d’Eres coincidint amb els dotze del mati, la pregaria d’aquella hora ,l’àngelus, ha fluït de forma natural; com sempre el fiat mihi secumdum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula, que recull també el Pare Nostre, facis la teva voluntat, així a la terra, com és fa en el cel, m’ha fet pensar que la nostra Maria, era de lluny ,molt més eixerida que la majoria de nosaltres actualment, i que dissortadament sembla que un major coneixement científic, va associat a un empobriment moral sense aturador.
El lloc i les circumstàncies esmentades, el record dels càtals, convidaven a la pregaria, però altrament sempre hi ha motiu per a pregar, i fer-ho és viril, quan ho fa un home, i femení quan ho fa una dona, referma el nostre caràcter i la nostra manera de ser, en aquest sentit n’hem d’aprendre i molt ,dels àrabs que viuen entre nosaltres; defensen el seu dret a pregar també a Déu , i lluny d’aquesta mena de pudor ridícul dels homes cristians , catòlics o no , ho fan de manera pública.
© Antonio Mora Vergés
De la Simanya l’enciclopèdia de Barcelona en diu “ cova origen càrstic situada al vessant oriental del Montcau, ......... És un tàlveg hipogeu de 360 metres de longitud. Al mateix sistema i vers el sud s’obre la Cova Simanya petita.
Quan al nom, el sufix nya, és una forma de gentilici, que converteix un adjectiu [ en aquest cas, cova, en un substantiu, la Cova de la Sima , la Simanya ]No hi ha cap dubte quan a la seva utilització humana; l’indret altrament era de fàcil defensa, i la seva orientació al sud-est, garanteix unes condicions climàtiques òptimes, i el màxim aprofitament possible de la llum natural.
Els càtals eren caçadors és a dir que anaven i venien, aquesta era una més de les moltes coves i baumes que al llarg dels segles, fins a l’adveniment del món agrícola, va complir el seu paper d’estada provisional en el mesos càlids, dels inicis de la primavera al començament de la tardor, cap a l’hivern, les terres del sud de Catalunya [ nya ], o més avall, en algun cas fins a l’actual Múrcia eren – i son avui encara - llocs més acollidors durant els mesos freds.
Molt aprop de la Simanya, en la zona coneguda com les fogueroses , s’hi troba l’indret conegut com la porta del cel, o també com la roca encavalcada, que sense cap mena de dubte, tenia per als càtals un caràcter sagrat.
Les Valls d’Horta i de Mur, aleshores boscos feréstecs, eren terrenys per on els càtals acostumaven a caçar, i justament a la Vall de Mur, avui en terrenys coneguts com del Dalmau, hi trobem un magnífic pi, amb quatre besses, que si més no emotivament ens relaciona amb aquells primers pobladors. Se’l coneix també com el Vell Guerrer.
Tornàvem al Coll d’Eres coincidint amb els dotze del mati, la pregaria d’aquella hora ,l’àngelus, ha fluït de forma natural; com sempre el fiat mihi secumdum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula, que recull també el Pare Nostre, facis la teva voluntat, així a la terra, com és fa en el cel, m’ha fet pensar que la nostra Maria, era de lluny ,molt més eixerida que la majoria de nosaltres actualment, i que dissortadament sembla que un major coneixement científic, va associat a un empobriment moral sense aturador.
El lloc i les circumstàncies esmentades, el record dels càtals, convidaven a la pregaria, però altrament sempre hi ha motiu per a pregar, i fer-ho és viril, quan ho fa un home, i femení quan ho fa una dona, referma el nostre caràcter i la nostra manera de ser, en aquest sentit n’hem d’aprendre i molt ,dels àrabs que viuen entre nosaltres; defensen el seu dret a pregar també a Déu , i lluny d’aquesta mena de pudor ridícul dels homes cristians , catòlics o no , ho fan de manera pública.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada