Dimarts 1 de novembre de 2005, Tot Sants, havíem decidit fer una excursió fins a la Vall Deliciosa; començàvem a caminar des de l’aparcament de les Arenes, seguint la riera seca; les darreres pluges havien fer córrer de valent, terra , pedres i vegetació que poc a poc, havia anat envaint el llit de la riera, arreu és veia tot net i espaït
.Desprès de passar a saludar – com sempre fem – al Vell Guerrer, ( nom amb el que és coneix també el Pi de les quatre besses del Dalmau ), continuàvem pel camí del Davi, i més enllà del trencall que porta fins a la masia del Dalmau, creuant la Vall Deliciosa, comprovàvem que l’efecte de les pluges havia convertit el llit d’una riera , en un nou lloc per caminar , tot i endinsant-nos a la Vall de Mur; potser havíem caminat mitja hora pel llit ara net de la riera, quan de nou la vegetació, bardisses bàsicament, ens començava a barrar el pas; a la paret de l’esquerra ens va semblar que hi havia un sender, o si més no l’espai per a sortir de la riera, i dit i fet, vàrem començar a pujar quasi de grapes, tot i evitant de la millor manera una relliscada, cosa fàcil en aquell terreny encara humit, però que evidentment ens podia haver resultat fatal.
Sortíem dins d’un bosc, a la part alta de la Vall deliciosa, i ben aviat vàrem trobar senyal d’un camí, tot i que poc freqüentat, vist l’alt nombre de bolets que el circumdaven, i l’absència de petjades recents, que s’haguessin posat de manifest en el sol encara tendre.
Ens va cridar l’atenció una edificació totalment oculta per la vegetació, que la feia invisible , no tant sols des de la Vall Deliciosa, sinó fins i tot, vista l’espessor extrema del lloc, des de les alçaries de l’anomenat Castell de Mur, o la mateixa Mola de Sant Llorenç.
L’edifici era clarament una ermita, amb la porta d’entrada situada mirant al mati [ cap a la Meca ], i amb únicament un additament al sostre que anys ha, havia tingut la funció de sostenir la campana; els senyals dels picapedrers en la pedra que estava damunt de la porta, parlaven potser del 1700 ..., però l’estructura quadrangular ens feia pensar que possiblement l’edifici havia estat bastit, en el període anterior a la invasió sarraïna, que havia servit com lloc d’oració als àrabs, i que posteriorment havia tornat a ser lloc de culte dels cristians.
Donava que pensar el fet de que malgrat trobar-se escassament a mig quilòmetre de la masia del Dalmau, no hi hagués cap indicació d’aquest lloc.
Des de l’ermita, on van lamentar un cop més, no dur màquina de retratar, ens vam arribar a la masia del Dalmau, on hi havia un grup de gent treballant en arranjar la teulada, cap d’ells coneixia la Vall més enllà de la pista asfaltada, que des del revolt del Dalmau, a la carretera de Castellar del Vallès a Sant Llorenç de Savall, els duia fins a la masia on treballaven.
En alguna ocasió havíem tingut ocasió de comprovar que les persones que semblaven fer tasques de masovers, tenia un accent que feia pensar que procedien d’algun dels països de l’est d’Europa.
Haurem de tornar en una nova sortida a l’ermita oblidada, ens ajudarà força fer indagacions en alguna biblioteca publica, amb tot amic lector, si tens alguna informació que ens pugui ajudar en aquesta tasca, t’agrairem que vulguis adreçar-te a mora.a@guimera.info ; costa certament pensar que més enllà del títol, puguem trobar avui, quasi a tocar de Castellar del Vallès, dins dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, una ermita oblidada, oi?
Antonio Mora Vergés
.Desprès de passar a saludar – com sempre fem – al Vell Guerrer, ( nom amb el que és coneix també el Pi de les quatre besses del Dalmau ), continuàvem pel camí del Davi, i més enllà del trencall que porta fins a la masia del Dalmau, creuant la Vall Deliciosa, comprovàvem que l’efecte de les pluges havia convertit el llit d’una riera , en un nou lloc per caminar , tot i endinsant-nos a la Vall de Mur; potser havíem caminat mitja hora pel llit ara net de la riera, quan de nou la vegetació, bardisses bàsicament, ens començava a barrar el pas; a la paret de l’esquerra ens va semblar que hi havia un sender, o si més no l’espai per a sortir de la riera, i dit i fet, vàrem començar a pujar quasi de grapes, tot i evitant de la millor manera una relliscada, cosa fàcil en aquell terreny encara humit, però que evidentment ens podia haver resultat fatal.
Sortíem dins d’un bosc, a la part alta de la Vall deliciosa, i ben aviat vàrem trobar senyal d’un camí, tot i que poc freqüentat, vist l’alt nombre de bolets que el circumdaven, i l’absència de petjades recents, que s’haguessin posat de manifest en el sol encara tendre.
Ens va cridar l’atenció una edificació totalment oculta per la vegetació, que la feia invisible , no tant sols des de la Vall Deliciosa, sinó fins i tot, vista l’espessor extrema del lloc, des de les alçaries de l’anomenat Castell de Mur, o la mateixa Mola de Sant Llorenç.
L’edifici era clarament una ermita, amb la porta d’entrada situada mirant al mati [ cap a la Meca ], i amb únicament un additament al sostre que anys ha, havia tingut la funció de sostenir la campana; els senyals dels picapedrers en la pedra que estava damunt de la porta, parlaven potser del 1700 ..., però l’estructura quadrangular ens feia pensar que possiblement l’edifici havia estat bastit, en el període anterior a la invasió sarraïna, que havia servit com lloc d’oració als àrabs, i que posteriorment havia tornat a ser lloc de culte dels cristians.
Donava que pensar el fet de que malgrat trobar-se escassament a mig quilòmetre de la masia del Dalmau, no hi hagués cap indicació d’aquest lloc.
Des de l’ermita, on van lamentar un cop més, no dur màquina de retratar, ens vam arribar a la masia del Dalmau, on hi havia un grup de gent treballant en arranjar la teulada, cap d’ells coneixia la Vall més enllà de la pista asfaltada, que des del revolt del Dalmau, a la carretera de Castellar del Vallès a Sant Llorenç de Savall, els duia fins a la masia on treballaven.
En alguna ocasió havíem tingut ocasió de comprovar que les persones que semblaven fer tasques de masovers, tenia un accent que feia pensar que procedien d’algun dels països de l’est d’Europa.
Haurem de tornar en una nova sortida a l’ermita oblidada, ens ajudarà força fer indagacions en alguna biblioteca publica, amb tot amic lector, si tens alguna informació que ens pugui ajudar en aquesta tasca, t’agrairem que vulguis adreçar-te a mora.a@guimera.info ; costa certament pensar que més enllà del títol, puguem trobar avui, quasi a tocar de Castellar del Vallès, dins dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, una ermita oblidada, oi?
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada