Maria de Metesva

Metesva que no trobem citat a cap font històrica relacionada amb les terres de la Baixa Segarra ( ara Comarca d’Urgell ), era un agregat de la població de Montesquiu, que fou progressivament abandonada pels seus habitants a partir de 1573, atenen la invitació feta per l’abadessa Estefania de Piquer (Abadiat 1563-1576) als seus habitants, als quals donà terres i habitatges en el recinte del monestir de Vallbona. Així obeïa l’ordenança del Decretum de Regularibus et monialibus , que s’acorda en la sessió XXV - celebrada els dies 3 i 4 de desembre de 1563 – del Concili de Trento, que demanava als convents de religioses de traslladar-se a llocs poblats a fi d’evitar saqueigs i profanacions.

Amb l’objecte de protegir les monges de les incursions dels bandolers i mercenaris ociosos, els primers veïns s’aplegaren dins del clos del monestir, fins que amb els anys, les cases s’anaren estenent més enllà del recinte murallat, seguint la línia dels camins veïnals. aquesta és la fesomia que a primer cop d’ull encara presenta el poble, vist des del turó de Sant Miquel.

Aquella fou l’època de màxim esplendor de la baronia del monestir, que exercia jurisdicció civil i criminal dels indrets i pobles dels Eixaders, Llorenç de Vallbona, Mas-Déu, Mas del Sant Esperit, Mas de Vallbona, Montesquiu, Metesva, Omells de Na Gaia, Preixana, Rocafort de Vallbona, Rocallaura, Valerna, Vallbona i el Vilet.

L’atenció a les obligacions civils inherents al règim senyorial de l’abadia, feia que les monges no haguessin d’observar la clausura, i malgrat la imposició d’aquesta com a llei general pel Concili de Trento, les monges de Vallbona en continuaren exemptes en virtut dels privilegis especials de Climent VIII ( de 1603 i 1604 ) i de Pau V (1609).

Maria havia nascut l’any 1670 a Metesva, que com abans s’ha dit era un petit agregat de Montesquiu, era filla del Jordi de Maldà, i de la Blanca de Metesva, era la darrera dels cinc fills de matrimoni, i des de molt menuda la seva afecció per l’estudi – sobretot – de les coses de Déu, va fer pensar al mossèn i així els ho va dir als pares, que convindria que la Maria anés a seguir estudis a Vallbona amb les monges del monestir.

L’oferiment de l’abadessa Estefania de Piquer, que havia donat lloc a que sorgís el municipi de Vallbona de les Monges, va facilitar en el cas de la Maria, i en molts d’altres, aquesta possibilitat d’ingressar a l’escola monacal.

Així l’any 1680 trobem ja a Maria a l’escola monacal, on esdevindria peça bàsica del seu scriptorium, on un grup de monges i novícies es dedicaven a copiar i ornamentar els còdex.

L’any 1685, amb només 15 anys, professa com a Monja, en una solemne cerimònia en que foren particularment convidats, els seus pares Jordi i Blanca.

Maria, que adopta en religió el cognom del lloc on havia nascut, Maria de Metesva, va excel·lir en el compliment de les seves obligacions, en la seva discreció, en el seu bon judici, de forma que l’abadessa Maria de Llúria i de Margarola, descendent de l’almirall Roger de Llúria, la tingui sempre com a consellera.

A la mort de Maria de Llúria l’any 1701, a darreries de l’hivern ; la comunitat atorga el nomenament d’abadessa a Maria de Metesva, amb només 31 anys !.

Tenia aleshores l’abadessa que ratificar els càrrecs civils nomenats per la seva antecessora, o nomenar-ne de nous, Maria de Metesva en contra de l’opinió de la Procura ( una cúria de tipus cancelleresc, formada per persones laiques, sota les ordres d’un procurador, un governador i un batlle general, que actuaven per poders atorgats per l’abadessa i prelada ), va decidir prorrogar tots els càrrecs fins el dia de Cap d’any, en que desprès de les ofrenes tots els càrrecs havien de portar un vas d’aigua a l’abadessa, que ella vessava als peus de l’oferent en senyal de domini.

La tradició havia convertit aquesta cerimònia de l’oferiment , en pura rutina, i ningú esperava que l’abadessa refuses el got d’aigua, i trenques així el tracte contractual, desnones als seus arrendataris, o acomiades als membres de la Procura.

Vallbona i tots els pobles de la Baronia van parlar llargament de l’actitud de la nova abadessa, i no sempre en termes elogiosos.

Maria de Metesva acompanyada sempre per una monja de més edat, va anar per tots els territoris del domini de l’abadia, en un carro de traginer, sense cap senyal distintiu, i va escoltar de boca dels interessats l’opinió que els mereixien els seus Batlles, els seus arrendadors, el procurador, el governador i el batlle general de la Procura.

El carreter i la monja que l’acompanyaven havien pres el compromís solemne de no parlar en ningú del que sentien dir, i de callar les possibles confidències que els fes l’abadessa – d’aquesta darrera obligació, la discreció de Maria no va fer necessari demanar-los cal zel en el seu compliment.

Tenia l’abadessa de Vallbona de les Monges, el tractament de Missenyora , i era en el locutori així anomenat parladoret de Missenyora, del palau abacial on es duien a terme les cerimònies de l’oferiment, i la cortesia de l’emparentament que feien a la comunitat els ajuntaments acabats de constituir.

El dia de Cap d’any de 1702, desprès de la Eucaristia, es va constituir la Procura al parladoret de Missenyora, l’abadessa estava acompanyada per la monja de més edat que havia fet amb ella el viatge d’inspecció, i pel carreter que les havia conduïdes.

Moltes cares van canviar de color en veure al carreter, quanta gent recordava haver parlat amb ell !, quants maleïen l’hora en que van ésser sincers!.

El batlle general va fer intenció de començar l’acte fent lliurament a l’abadessa d’un parell d’ovelles i del got d’aigua, l’abadessa, el va convidar a seure, i li va recordar que la seva havia de ser la darrera ofrena, la de cloenda.

Començaren doncs els arrendataris, i en dos ocasions en els termes dels Omells de Na Gaia, i en el terme de Preixana, l’abadessa no va acceptar el got d’aigua, quedant en conseqüència desnonat l’arrendatari; en ambdós casos van sortir a la plaça on quan la gent es va assabentar de la decisió de l’abadessa, els masovers es van manifestar molt alliberats.

Desprès entraren els ajuntaments, i es feu l’oferiment pels batlles; no fou acceptat el got d’aigua, en els casos de :
Els Omells de Na gaia i Preixana, per negligència en el control dels arrendataris i permisivitat en la reprensió de males conductes, no fou acceptat tampoc el got d’aigua del batlle de Vallbona de les Monges, en aquest cas per estimar-se que s’havia produït nepotisme, en el nomenament del càrrec d’agutzil.

Finalment foren també remoguts per aquest procediment els càrrecs de : procurador, governador i batlle general , en tots els casos per no actuar de manera diligent, i vetllant els interessos dels veïns de la baronia. Fou una autèntica revolució!.

En el mateix acte l’abadessa atorga els arrendaments per plac d’un any als nous arrendataris ( els actuals masovers en ambdós casos ), nomenar també els batlles dels Omells de Na Gaia, Preixana i Vallbona de les Monges, i finalment renovar en la seva totalitat els membres de la Procura.

Els perjudicats van poder presentar recurs davant l’abadessa, qui els va contestar amb l’aportació dels elements probatoris, que acreditaven en tots els casos un exercici no adequat de les responsabilitats que tenien encomanades.

Algun dels perjudicats van intentar portar les seves reclamacions al Arquebisbe de Tarragona, però aquest els va dir, que l’abadia tenia un regim especial nullius dioecesis , i que depenia directament del Sant Pare , a traves de l’abat general.

Els anys d’scriptorium de Maria de Metesva, havien servit entre d’altres moltes coses, perquè l’ara abadessa conegués amb tot detall els poders terrenals que podia exercir, i com fer-ho de manera correcta i ajustada a la llei !.

Blanca de Metesva ingressa com oblata a la mort del Jordi, visqué fins a la seva mort, juntament amb la comunitat. Les oblates o donades, no duien hàbits ni feien vots, però es vinculaven al monestir per mitjà d'una promesa solemne d’obeir l’abadessa.

El període en que Maria de Metesva fou l’abadessa de Vallbona de les Monges (1701 – 1751), fou un dels més brillants de la seva història, pel que fa al desenvolupament de les lletres, la pietat i el sentit social.

ANTONIO MORA VERGÈS