Teníem dins del que podem anomenar, “la llista del Feliu “ , entre d’altres llocs per visitar i recollir-ne imatges, l’esmentada ermita i en el seu cas, les runes del Castell de Rodors, que sembla es trobava al cim del turó en quina base hi ha, l’església, la casa de l’ermità, i l’espai buit del petit cementiri, del que possiblement per evitar-ne la profanació i/o a conseqüència d’alguna, s’endugueren – qui sap quan de temps fa – els cossos dels difunts. La imatge de desolació, quasi d’espoli, causa una estranya sensació, com de dolor, pel trànsit involuntari dels cadàvers, obligats a descansar per sempre més, lluny d’aquest paisatge en el que devien néixer, viure i morir. Hi ha sens dubte raons per a prendre aquesta mena de decisions, però en el meu cas, em costa molt d’entendre-les.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i voltàvem per Montvi de Dalt i de Baix, passades lleugerament les 9,00; lluny de nosaltres tota voluntat de polemitzar, però a qui correspongui, cal que adopti ràpidament les mesures sanitàries precises, per evitar l’allau de rates provocat sens dubte, per la circulació superficial de les aigües brutes. Hi ha antecedents de greus intoxicacions col·lectives, justament en aquesta urbanització, en ocasió de la inauguració en el primer feixisme, de la aleshores dita font nova de Montvi. Tenim l’esperança d’estalviar-nos l’edició d’una segona versió d’aquesta història, quina aparença tragicòmica, no amaga l’extrema gravetat quan a la deixadesa de les seves funcions més elementals, per part dels qui governen, en l’actualitat, i en aquell període fosc del nostre passat comú.
Recollíem imatges de la Vilalta, dedicada avui – segons sembla – més a tasques relacionades amb l’agroturisme, que a l’activitat agrícola tradicional; ens arribàvem fins a Casamitjana en la que s’estan duent a termes obres, per dedicar-la també al turisme rural; des d’aquesta casa, recollíem imatges de Sant Feliu de Rodors, on aniríem més tard; fotografiàvem en el camí, Codinachs, amb tota l’aparença de trobar-se a l’inici del definitiu abandó; recollíem també el Soler de Terrades, on contràriament tens la percepció que hi ha una forta voluntat de permanència i de millora.
Fèiem finalment Sant Feliu de Rodors, quan al Castell ens comenten que no hi ha a dia d’avui, cap rastre de l’antiga construcció. L’església te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica. Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; l’abandó esmentat anteriorment del petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX, i el tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, que no podran però barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !
Retornàvem al nostre Vallès, creuant pel centre de Moià, particularment animat en aquest diumenge 12 d’agost, en el que a la tradicional activitat d’un cap de setmana “normal d’estiu “, s’ha d’afegir la celebració de la Festa Major. Consumin un bon xic més del temps previst, i malgrat la millora del traçat de la C-59, fins a Castellterçol, arribem passades les 14,00 hores al peu de la Torre de l’Aigua
© Antonio Mora Vergés
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i voltàvem per Montvi de Dalt i de Baix, passades lleugerament les 9,00; lluny de nosaltres tota voluntat de polemitzar, però a qui correspongui, cal que adopti ràpidament les mesures sanitàries precises, per evitar l’allau de rates provocat sens dubte, per la circulació superficial de les aigües brutes. Hi ha antecedents de greus intoxicacions col·lectives, justament en aquesta urbanització, en ocasió de la inauguració en el primer feixisme, de la aleshores dita font nova de Montvi. Tenim l’esperança d’estalviar-nos l’edició d’una segona versió d’aquesta història, quina aparença tragicòmica, no amaga l’extrema gravetat quan a la deixadesa de les seves funcions més elementals, per part dels qui governen, en l’actualitat, i en aquell període fosc del nostre passat comú.
Recollíem imatges de la Vilalta, dedicada avui – segons sembla – més a tasques relacionades amb l’agroturisme, que a l’activitat agrícola tradicional; ens arribàvem fins a Casamitjana en la que s’estan duent a termes obres, per dedicar-la també al turisme rural; des d’aquesta casa, recollíem imatges de Sant Feliu de Rodors, on aniríem més tard; fotografiàvem en el camí, Codinachs, amb tota l’aparença de trobar-se a l’inici del definitiu abandó; recollíem també el Soler de Terrades, on contràriament tens la percepció que hi ha una forta voluntat de permanència i de millora.
Fèiem finalment Sant Feliu de Rodors, quan al Castell ens comenten que no hi ha a dia d’avui, cap rastre de l’antiga construcció. L’església te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica. Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; l’abandó esmentat anteriorment del petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX, i el tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, que no podran però barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !
Retornàvem al nostre Vallès, creuant pel centre de Moià, particularment animat en aquest diumenge 12 d’agost, en el que a la tradicional activitat d’un cap de setmana “normal d’estiu “, s’ha d’afegir la celebració de la Festa Major. Consumin un bon xic més del temps previst, i malgrat la millora del traçat de la C-59, fins a Castellterçol, arribem passades les 14,00 hores al peu de la Torre de l’Aigua
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada