Començava la nostra recerca el mati del dissabte 10 de novembre de 2.007, anàvem en aquella ocasió el Joan Moliner i Manau i l’Antonio Mora Vergés; en aquella ocasió acabava dient :
Després de recórrer l’espai que limiten : la masia de l’Espina, el Roc Colomer, l’Espinoi, i un bon tram de la riera, aquí dita de l’Espina, que recull les aigües de l’altiplà i les porta fins a Monistrol de Calders, i comprovar que més enllà d’esmentar-se en el plànol de l’editorial Alpina [ que perdria en el recorregut matinal ], no hi ha cap vestigi físic d’aquest molí, que atesa la importància història de la casa que depenia, devia ser, sens dubte d’una bella fàbrica.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 i abans de les 9,00, deixàvem el cotxe ben aparcat a Collsuspina i caminàvem ja pel G-177 en direcció a l’Espina, la intensa pudor de les aigües fecals – malgrat la data, quasi hivernal - que a cel obert contaminen l’aire i possiblement els aqüifers d’aquestes terres altes de l’altiplà, son un pèssim reclam per aquesta població nascuda al caliu del camí ral de Vic a Manresa. Davant de la masia de l’Espina començaríem a davallar cap al llit de la riera, en algun punt, s’observa un fort desnivell que podria haver-se aprofitat com a molí, no hi ha però cap resta d’edificació que confirmi aquesta hipòtesi; creuem el llit eixut de la riera, i ascendim fins al Roc Colomer, des d’on fem per la riba contraria, un nou recorregut, trobem només una gran bassa plena a vessar de les aigües brutes a que fèiem esment en començar el paràgraf.
El Josep Planas [ ha qui esperem conèixer properament ], ens havia enviat el 13 de març de 2008 un seguit d’informació que venia a corroborar l’existència d’un molí dins la propietat coneguda com l’Espina :
La descripció per arribar-hi seria la següent:
Aquesta ruta, l'Espina - Molí de l'Espina, s'inicia en el punt del GR-177 que està senyalat amb un post de fusta que en el rètol indica: "l'Espina" i que correspon a una cruïlla. Correspon a la fita 012. S'ha de agafar el camí de la dreta, si es ve de Collsuspina, o be s’ha de continuar en la mateixa direcció si es ve de Coll d'Heures. Aquest camí no està marcat en el mapa de l'Alpina.
S’ha de seguir el camí, cada cop menys marcat, i que s’acaba perdent en un camp. Llavors cal continuar per un nivell inferior i una mica més endavant dirigir-se cap a un pal de fusta de una línia elèctrica amb el cable trenat.
D’aquí cal anar cap a un camp situat a un nivell inferior, fita 011.
En aquest punt, una mica a la dreta i enmig d’un bardissar, hi podem distingir restes de una construcció; hem d’anar ara una mica cap a l’esquerra i baixar, per corriols indefinits, cap all llit del torrent. Un cop hi som hem de anar cap a la dreta seguint pel llit del torrent fins que trobem, fita 010, les restes de un pont, amb moltes pedres treballades al mig del llit del torrent.
A la dreta hi veiem les restes que hem pogut veure des del camp, mentre que a l’esquerra hi veiem les restes d’una construcció molt més gran.
Encara que hi ha molta vegetació ens hi podem acostar a totes dues construccions."
Posàvem data a la sortida, dissabte 12 de juliol de 2.008, ens trobàvem en aquesta ocasió a Collsuspina el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, desprès d’esmorzar de forquilla i ganivet a Cal Forné, iniciàvem el camí; dúiem atenen la observació del Josep un xerrac i unes tisores de podar.
El llit de la riera estava particularment relliscós, i ara una eina, ara l’altra ens anàvem fem pas amb la màxima cura, veiem el munt de pedres ,i a l’esquerra per damunt del nivell de la riera endevinàvem una finestra; ens decidíem per pujar i entre bardisses, brusca i tota mena de vegetació construíem una via d’accés; ens esperava el premi gros !. Accedíem a l’interior de les dues estances que resten dempeus; recollíem imatges del que possiblement fou una fornícula, a l’habitació principal de la casa; portes, finestres, parets, tot està literalment devorat per la vegetació que s’endinsa dins dels murs, i acabarà per desfer-los.
Fem la tornada pel costat de l’Espinoi, això permetrà retratar també al Joan Escoda i Prats l’anomenat Roc Colomer, que suggereix – com indica el seu nom - un gran colom des d’una perspectiva concreta.
Quan ens acomiadem a Collsuspina, al goig de la trobada que compartim tots dos, s’afegeix per a mi l’alliberament per poder desclavar-me l’espina del Molí de l’Espina.
Gràcies des d’aquí, a tots els que – citats i no citats - ho heu fet possible.
© Antonio Mora Vergés
Després de recórrer l’espai que limiten : la masia de l’Espina, el Roc Colomer, l’Espinoi, i un bon tram de la riera, aquí dita de l’Espina, que recull les aigües de l’altiplà i les porta fins a Monistrol de Calders, i comprovar que més enllà d’esmentar-se en el plànol de l’editorial Alpina [ que perdria en el recorregut matinal ], no hi ha cap vestigi físic d’aquest molí, que atesa la importància història de la casa que depenia, devia ser, sens dubte d’una bella fàbrica.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 i abans de les 9,00, deixàvem el cotxe ben aparcat a Collsuspina i caminàvem ja pel G-177 en direcció a l’Espina, la intensa pudor de les aigües fecals – malgrat la data, quasi hivernal - que a cel obert contaminen l’aire i possiblement els aqüifers d’aquestes terres altes de l’altiplà, son un pèssim reclam per aquesta població nascuda al caliu del camí ral de Vic a Manresa. Davant de la masia de l’Espina començaríem a davallar cap al llit de la riera, en algun punt, s’observa un fort desnivell que podria haver-se aprofitat com a molí, no hi ha però cap resta d’edificació que confirmi aquesta hipòtesi; creuem el llit eixut de la riera, i ascendim fins al Roc Colomer, des d’on fem per la riba contraria, un nou recorregut, trobem només una gran bassa plena a vessar de les aigües brutes a que fèiem esment en començar el paràgraf.
El Josep Planas [ ha qui esperem conèixer properament ], ens havia enviat el 13 de març de 2008 un seguit d’informació que venia a corroborar l’existència d’un molí dins la propietat coneguda com l’Espina :
La descripció per arribar-hi seria la següent:
Aquesta ruta, l'Espina - Molí de l'Espina, s'inicia en el punt del GR-177 que està senyalat amb un post de fusta que en el rètol indica: "l'Espina" i que correspon a una cruïlla. Correspon a la fita 012. S'ha de agafar el camí de la dreta, si es ve de Collsuspina, o be s’ha de continuar en la mateixa direcció si es ve de Coll d'Heures. Aquest camí no està marcat en el mapa de l'Alpina.
S’ha de seguir el camí, cada cop menys marcat, i que s’acaba perdent en un camp. Llavors cal continuar per un nivell inferior i una mica més endavant dirigir-se cap a un pal de fusta de una línia elèctrica amb el cable trenat.
D’aquí cal anar cap a un camp situat a un nivell inferior, fita 011.
En aquest punt, una mica a la dreta i enmig d’un bardissar, hi podem distingir restes de una construcció; hem d’anar ara una mica cap a l’esquerra i baixar, per corriols indefinits, cap all llit del torrent. Un cop hi som hem de anar cap a la dreta seguint pel llit del torrent fins que trobem, fita 010, les restes de un pont, amb moltes pedres treballades al mig del llit del torrent.
A la dreta hi veiem les restes que hem pogut veure des del camp, mentre que a l’esquerra hi veiem les restes d’una construcció molt més gran.
Encara que hi ha molta vegetació ens hi podem acostar a totes dues construccions."
Posàvem data a la sortida, dissabte 12 de juliol de 2.008, ens trobàvem en aquesta ocasió a Collsuspina el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, desprès d’esmorzar de forquilla i ganivet a Cal Forné, iniciàvem el camí; dúiem atenen la observació del Josep un xerrac i unes tisores de podar.
El llit de la riera estava particularment relliscós, i ara una eina, ara l’altra ens anàvem fem pas amb la màxima cura, veiem el munt de pedres ,i a l’esquerra per damunt del nivell de la riera endevinàvem una finestra; ens decidíem per pujar i entre bardisses, brusca i tota mena de vegetació construíem una via d’accés; ens esperava el premi gros !. Accedíem a l’interior de les dues estances que resten dempeus; recollíem imatges del que possiblement fou una fornícula, a l’habitació principal de la casa; portes, finestres, parets, tot està literalment devorat per la vegetació que s’endinsa dins dels murs, i acabarà per desfer-los.
Fem la tornada pel costat de l’Espinoi, això permetrà retratar també al Joan Escoda i Prats l’anomenat Roc Colomer, que suggereix – com indica el seu nom - un gran colom des d’una perspectiva concreta.
Quan ens acomiadem a Collsuspina, al goig de la trobada que compartim tots dos, s’afegeix per a mi l’alliberament per poder desclavar-me l’espina del Molí de l’Espina.
Gràcies des d’aquí, a tots els que – citats i no citats - ho heu fet possible.
© Antonio Mora Vergés
enhorabona pel bloc!
ResponEliminaus agrego al meu bloc de Histories Manresanes!!
JORDI